(1)

El punt d’arrencada cal situar-lo al 2010, quan la Carme Portaceli i jo vam estrenar al Teatre Nacional de Catalunya una versió força irreverent de l’Auca del Senyor Esteve a partir de la novel·la i també de l’obra teatral de Santiago Rusiñol. Aquest espectacle era allò que la Carme tenia al cap quan em va trucar per proposar-me de tornar a fer alguna cosa plegats (però encara no sabia què).

Francament, fent la dramatúrgia de l’Auca del Senyor Esteve ens ho vam passar molt bé. Especialment perquè la nostra versió plantejava, tot fent un salt mortal, una translació des del temps original (entre el 1850, just abans que s’iniciés el Pla Cerdà de l’Eixample de Barcelona, i el 1917, que és la data de l’estrena de l’obra de teatre de Rusiñol) a un altre temps totalment diferent (del 1923, any de instauració de la Dictadura de Primo de Rivera, que nosaltres fèiem coincidir amb el naixement del Senyor Esteve, fins al 20 de novembre del 1975, data de la mort del dictador i, també, del Senyor Esteve). D’un creixement continuat de Barcelona (bullangues i bombes apart, que Rusiñol, per cert, passava per alt... potser perquè aquesta era l’actitud de la petita burgesia barcelonina) a un dels períodes més dramàtics de la història de la ciutat amb un seguit d’episodis cap dels quals resulta políticament innocu. El resultat va ser un retrat més o menys corrosiu i sarcàstic de la Barcelona que va veure passar el temps i la història a garrotades.

Era aquesta mirada política el que Carme Portaceli volia projectar de nou sobre algun dels clàssics catalans.

Vam parlar de Guimerà, però ho vam fer d’una manera genèrica. Vam comentar que Terra Baixa (estrenat en castellà a Madrid el 1896 i, en català, a Tortosa i Barcelona el 1997) permetia una lectura política molt més punyent que la que Guimerà mateix proposava a En Pólvora (obra estrenada el 1893), aquest sí un text de pretensions explícitament socials amb una mirada, des de la distància (la llarga distància de la por de la burgesia als atemptats anarquistes), sobre el moviment obrer. I justament perquè Terra Baixa no reflexionava explícitament sobre la lluita de classes, però sí escenificava l’enfrontament entre un treballador i un amo, resultava especialment atractiva l’opció de rellegir aquest text en clau política.

Vam decidir que miraríem de buscar algun text en el repertori del teatre català que ens permetés començar a plantejar una lectura a la manera de l’Auca, però el cert és que, en aquella trucada de telèfon, no vam decidir res.

Va ser quinze dies més tard quan la Carme em va trucar per dir-me que s’havia decidit per fer Terra Baixa.

Anna Ycobalzeta i Eduard Farelo. Foto © David Ruano / TNC

(2)

Terra Baixa és un text preciós. Un text que, llegit al sofà de casa, m’emociona amb algunes escenes de gran impacte. Tothom recorda la de l’assassinat del Sebastià. Però l’escena que a mi més m’agrada és l’Escena VIII, de l’Acte II, quan la Marta i el Manelic es diuen cara a cara tot el que s’havien de dir i, tot seguit, decideixen marxar, finalment, als cims de les muntanyes... però, just en aquell moment, arriba el Sebastià que els ho impedeix i fa fora el Manelic del molí. Aquesta escena és l’antecedent immediat de l’escena en què el Manelic assassina el Sebastià.

L’altra escena que sempre m’ha agradat llegir és l’Escena III de l’Acte II que és on apareix el llarguíssim monòleg de la Marta quan li explica a l’ermità la seva vida: “Tampoc ho creureu això de que jo era molt pobreta?”. Cal no oblidar, en aquest punt, que la metàfora de Guimerà de l’ascensió als cims de les muntanyes, viatge que la Marta comença “a les escales d'una iglésia que tenia una porta que no s'acabava mai d'alta”, és una metàfora d’arrel cristiana que es fonamenta en l’estil gòtic que la Marta descriu amb tota senzillesa amb el seu “no s’acabava mai d’alta” referit a la porta de l’església. El gòtic no és només una metàfora feta de la llum celestial que es fa visible als vitralls, sinó sobretot construïda des de la verticalitat vertiginosa que assenyala el stellatum –la volta de les estrelles fixes– més enllà del qual trobem el tron de Déu.

Però el més interessant d’aquest monòleg és que la descripció que de sí mateixa i dels seus orígens fa la Marta s’ajusta amb exactitud mil·limètrica al concepte de Lumpenproletariat que Marx i Engels van encunyar a mitjans del segle XIX i que descriu una classe que està molt per sota del proletariat (Lumpen en alemany vol dir parrac; Lumpenproletariat és, amb una descripció gairebé fotogràfica, el proletariat dels parracs). El Lumpenproletariat viu en la més absoluta de les misèries, està mancat de qualsevol tipus de consciència de classe i, per això mateix, és susceptible de ser comprat pels poderoses per als seus objectius lícits i il·lícits. La Marta, en efecte, viu de captar pels camins fins que el Sebastià la compra donant-li el molí a l’home que li fa de pare i a ella la convertint-la en la seva amistançada.

I és aquí on, en contraposició, es veu amb claredat el punt de vista ideològic de Guimerà. Perquè la metàfora de Guimerà és ideològicament representativa de la burgesia de militància catòlica, una burgesia que s’oposa com qui s’enfronta al diable a l’ateisme del moviment obrer. En el fons de Terra Baixa i de l’ascens a “les muntanyes” bateguen les benaurances de l’Evangeli de Sant Mateu:

“Feliços els pobres en l'esperit, perquè d'ells és el Regne del Cel. Feliços els humils, perquè posseiran la terra. Feliços els qui ploren, perquè seran consolats. Feliços els qui tenen fam i set de justícia, perquè seran saciats. Feliços els compassius, perquè seran compadits. Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu...”

L’amo Sebastià, el superb posseïdor d’una terra usurpada als humils, l’home que fa plorar a la Marta i el Manelic, l’home mancat de tota justícia i compassió, de cor negre com el carbó de l’infern... és un transsumpte de Satanàs i és així, en el marc d’aquesta mitologia cristiana, com resulta assumible per a la burgesia el seu assassinat... metàfora del triomf del Bé sobre el Mal.

Borja Espinosa. Foto © David Ruano / TNC

(3)

Però, per si de cas, per si algú del públic se sortia del guió de la simbologia cristiana i llegia l’assassinat en clau més directament política, Guimerà es va cobrir les espatlles afegint un grapat de rèpliques a l'Acte III, Escena I en les quals el Josep, el Perruca i el Nando introdueixen un element pertorbador. Poc abans, l'Acte II ha acabat en el moment en el qual el Manelic, que a la fi ha descobert qui ha estat l'amistançat de la Marta, s'abraona contra el Sebastià... però la gent de l'amo aconsegueix aturar-lo i el fa fora del molí. Tot seguit, l'Acte III comença amb el Josep i el Nando tristos pel que acaben de fer i es dolen d'haver tret com a un gos al Manelic del molí i, sobretot, de la Marta, la seva dona, que ara és tancada al molí perquè no s'escapi. De sobte, en la fosca, arriba el Perruca i el Josep li pregunta d'on ve:

JOSEP: I a on t'ha fet anar l'amo?

PERRUCA: A que avisés de part seva a la guàrdia civil de que hi havia un minyó, que ell l'ha tret i que es diu Manelic, i que el busquin i el vigilin, perquè aquest minyó, quan nosaltres el trèiem del molí aquesta tarda, l'havia jurada a l'amo que el mataria! I que jo havia sentit quan ho deia.

JOSEP: Tu ho has dit això a la guàrdia civil?

PERRUCA: I sí, de part de l'amo.

NANDO: Ja estàs ben fresc. Te faran anar a declarar, i et tancaran amb el jutge…

JOSEP: I et faran jurar davant d'un Sant Cristo; i ai de tu si t'erres o t'entrebanques, que vas a presidi!

Dramatúrgicament aquestes rèpliques són poc rellevants, perquè en realitat no aporten massa més que una mica de tensió i de suspens en una trama que ja està prou tensada i on ja es veu que tot ha d'acabar malament per a un (el Sebastià) o per als altres (la Marta i el Manelic). D'altra banda, és evident que les rèpliques estan ficades –potser fins i tot a posteriori– amb calçador, perquè la frase que diu el Perruca és enrevessada com poques en un text que llisca de meravella. I, a més a més, són rèpliques molt fàcils d'eliminar... i ningú, probablement, s'adonaria.

Sigui com sigui, és evident que les raons que impulsen Guimerà van més enllà de les raons dramatúrgiques, perquè sense aquestes rèpliques aquest drama rural angoixosament tancat en ell mateix (excepte per la pujada a la puresa de les muntanyes i la baixada a la corrupció de Barcelona, que en definitiva conformen el simbolisme de la peça) funciona de meravella sense que l'element disruptiu de la guàrdia civil (i, tot seguit, del jutge i del Sant Cristo) entri en acció.

Les raons, no és difícil deduir-ho, són d'una altra mena. I va ser tirant d'aquest fil solt... o, millor dit, d'aquest fil que Guimerà deixa tan oportunament solt al final de la trama de Terra Baixa com vam anar reconstruint el context social, ideològic, polític, policial i judicial en el moment de l'estrena de Terra Baixa a Catalunya –7 de febrer de 1897 a Tortosa, 10 de maig del mateix any a Barcelona–.

I les preguntes que ens vam fer queien pel seu propi pes:

¿Com podia presentar Guimerà davant del seu públic, format per una burgesia terroritzada per l'anarquisme radical –que és, cal remarcar-ho, el de la bomba contra el General Martínez Campos a la desfilada militar de la Gran Via el setembre del 1893, el de la bomba del Liceu el novembre del mateix 1893, o el de l'atemptat de la Processó de Corpus prop de Santa Maria del Mar el juny del 1896, entre d'altres atemptats menys coneguts–, el cas de l'assassinat d'un amo a mans d'un treballador sense anunciar, al mateix temps, que la guàrdia civil ja havia estat avisada i que li anava al darrere? ¿Com podia Guimerà deslligar la seva obra de l'ambient d'enorme malestar social produït a Barcelona pel Procés de Montjuïc, un procés molt irregular i molt brut, contra gairebé un centenar d'anarquistes en un clima de terror policial i corrupció judicial que va acabar amb execucions i condemnes molt llargues?

Foto © David Ruano / TNC

(4)

Calia preguntar-se, doncs, si Terra Baixa és el que sempre donem per fet que és. Preguntem, si no, a qualsevol bon lector d’aquesta obra i el que ens dirà de Terra Baixa és que, per sobre de tot, es tracta d’una peça d'emoció trepidant que llisca des del drama rural cap a la tragèdia romàntica per a esclatar en un últim crit alliberador, quan el Manelic etziba, després d'haver assassinat l'amo, el seu crit: “He mort el llop! He mort el llop! He mort el llop!”. Tres vegades, per a que quedi clar. El bé triomfa sobre el mal, la virtut sobre el vici, la puresa de les muntanyes (prop del cel) sobre la mesquinesa de la terra baixa (i, baix de tot, la Barcelona industrial de finals del segle XIX i les seves misèries). Un esclat de justícia emocional que ha fet de Terra Baixa un dels textos de la literatura dramàtica catalana més representats arreu del món i ha convertit el seu autor, Àngel Guimerà, en un autor universal.

Però el que no ens dirà aquest bon lector és que, si seguim l’implacable curs de la justícia (que és el que se suposa que farà la Guàrdia Civil que el mateix Guimerà ja ha introduït en la història), tard o d’hora haurien enxampat el Manelic i la Marta allà on fos que anessin de les muntanyes i, tot seguit, qualsevol jutge hauria considerat el crim del Manelic com un atemptat mortal contra l'autoritat de l'amo i, en conseqüència, l'hauria condemnat a mort i fet executar públicament al garrot vil. I més encara en aquella Barcelona dita “de les bombes”, perquè  el cert és que, en conjunt, entre el 1883 i el 1908, sembla que a Barcelona van esclatar 82 bombes que van causar 47 morts i 231 ferits [1].

Darrere del crim passional del Manelic batega clarament un drama social que, llegit des del segle XXI, anticipa de moltes maneres la història del segle XX. El treballador (Manelic) que s'enfronta a l'amo (Sebastià) per alliberar el seu futur (Marta) és un transsumpte de la lluita de classes i no cal tenir gaire imaginació per a veure aquí un origen no gens remot de la Guerra Civil (amb tantes anticipacions com es vulguin: Setmana Tràgica, Trienni Bolxevic, dictadura de Primo de Rivera...). Segur que Guimerà pensava a la seva manera en la justícia social, però difícilment podia imaginar un món en el qual es produís la Revolució Russa o l'auge del Feixisme i, encara menys, que la confrontació entre aquestes dues forces acabés en una Segona Guerra Mundial devastadora.

Rellegir Terra Baixa a través del vidre lúcid de la història posterior és, no cal dir-ho, una reinterpretació de la peça de Guimerà, però ens va semblar una relectura necessària si el que volíem era treure aquesta obra del bagul dels drames rurals més o menys adaptables a diferents països i èpoques i recuperar per als seus personatges el batec viu del drama real i el seu veritable context social.

Volíem recuperar amb tota la ràbia el crit final del Manelic. I, en el fons, no es tractava de desvelar res més que tot allò que els espectadors del temps de Guimerà podien llegir, cada dia, als diaris, i comentaven després a les tertúlies.

Anna Ycobalzeta i Mercè Mariné. Foto © David Ruano / TNC

(5)

¿Com introduir tot aquest context de tal manera que resultés comprensible als espectadors sense aixafar completament l’obra de Guimerà? ¿Com construir sobre l’obra de Guimerà una segona volta de sentit que ens permetés lligar l’assassinat de l’amo a mans del treballador amb la nostra història encara recent (i que continuarà sent-ho fins que tots els morts de les cunetes trobin el repòs que mereixen entre els seus familiars)?

Aquestes van ser les dues preguntes que em van torturar durant setmanes i mesos, mentre analitzava l’estructura de la peça en tots els seus detalls i aprofundia en el seu significat, i la resposta que se m'acudia era sempre la mateixa: explicar la història des de l’instant posterior a la mort del Sebastià. Començar justament en el moment que hi intervé la Guàrdia Civil. I el que em venia al cap era capgirar la peça de tal manera que el primer que veiés el públic fos l’assassinat del Sebastià. Al capdavall tothom sap com acaba aquesta peça.

¿Funcionaria aquest mecanisme? ¿Era factible començar pel final? Per arribar a saber-ho em calia comprovar-ho i és així com m’hi vaig passar els mesos de juny, juliol i agost del 2021 fent aquesta pirueta argumental per veure si era viable.

El dia 4 de setembre, finalment, li vaig enviar un email a la Carme amb una primera aproximació al text acompanyat de la nota explicativa que transcric:

Manel Sans. Foto © David Ruano / TNC

(6)

Barcelona, 4.9.2021

Carme:

Et passo una primera aproximació a una possible dramatúrgia de la Terra Baixa, de Guimerà, que és el que he estat fent aquest estiu.

La idea de base, de la qual ja n'hem parlat per telèfon, és que si al 1897 (en el moment d'estrenar-se l'obra) al Manelic l'haguessin enxampat, no hi ha dubte que l'haurien executat al garrot vil. [...] [2]

El final de Guimerà, amb el Manelic i la Marta fugint a les muntanyes, és un final, després de l'assassinat, que podríem qualificar d'alliberador. Tots (vull dir els espectadors o lectors) estem emocionalment a favor del Manelic i la Marta... i jo diria que ningú no pensa en les veritables conseqüències d'aquest fet. Però el cas és que el mateix Guimerà ja ha introduït a la guàrdia civil en la persecució del Manelic [...]. Aquí és on crec que seria interessant que comencés la història.

En la proposta que et faig, de moment m'he limitat a reordenar el text de Guimerà. He respectat el màxim possible les seves paraules. He eliminant només escenes costumistes de poc interès, i que, en un text de caire realista, funcionen dramatúrgicament perquè permeten carregar a poc a poc i per contrast l'energia de les escenes més potents. També he pentinat aquelles frases que grinyolen (per exemple, les de la innocència excessiva –gairebé estupidesa– del Manelic o la Nuri, o les d'una Marta que considera el maltractament del marit com una manifestació natural d'amor conjugal). I també he eliminat moltes acotacions que carreguen les tintes amb una actuació que avui considerem emocionalment excessiva (i que serveixen poc per a interpretar els personatges d'una manera moderna).

La reordenació del text funciona de la següent manera:

• El primer que veiem és el que passa a l'última part de la nit de l'assassinat (acte III). És l'apartat que he titulat “El crim”.
• Després veiem com s'ha gestat la tragèdia, seguint més o menys l'ordre de les escenes al llarg de l'acte primer. És l'apartat que he titulat “Primers interrogatoris”. [3]
• Finalment veiem com a poc a poc es produeix el clima de tensió emocional que desembocarà en l'assassinat (actes II i III). És l'apartat que he titulat “Els núvols de tempesta”.

Queden totalment per plantejar les escenes que he assenyalat al text amb la indicació de “dramatúrgia paral·lela comissari-periodista” i que servirien per a donar les pautes d'una relectura total del text de Guimerà.

Però bàsicament la idea és aquesta:

• a) al final de la seqüència 1, que he titulat “El crim”, apareixen un comissari, acompanyat d'un periodista [4], en el molí on jau mort el Sebastià. Hauria de servir per posar en context el que passa en aquells moments a la societat catalana. La Marta i el Manelic han fugit i la guàrdia civil els encalça. Es parlaria de un judici totalment enverinat per les lluites socials i els atemptats i de la certesa que, si al Manelic l'enxampen, segurament acabarà executat.
• b) al llarg de la seqüència 2, que he titulat “Primers interrogatoris”, es tractaria de plantejar la possibilitat de la fugida de la Marta i el Manelic a França... única possibilitat d'escapar al garrot vil. Al final d'aquesta seqüència és on es podria plantejar el fet que han agafat la Marta però que el Manelic ha aconseguit, de moment, escapolir-se.
• c) a la seqüència 3, que he titulat “Núvols de tempesta”, el comissari (sobretot) [5] tractaria d'obtenir de la Marta informació sobre el lloc on s'amaga el Manelic. Caldrà prendre decisions sobre si fem que el Manelic sigui capturat o no. Però l'extensa confessió de la Marta aniria acompanyada del neguit de la possible captura del Manelic.

Òbviament aquesta dramatúrgia paral·lela s'ha de fer ben feta. Construir un entramat social, psicològic, d'informació i escènic convincent. De moment estic llegint, mentre xerrem i decidim finalment per on volem anar. Però estic treballant recursos molt interessants a partir d'articles de diari (La Vanguardia resulta fàcil de consultar online... i hi ha, com ja et vaig comentar, autèntiques perles). I hi ha moltíssim material fascinant a molts altres llocs –novel·les, autobiografies com la de Gaziel, llibres d'història, etc...– però que cal explorar. [6]

Penso que és un camí que et pot interessar prou i que permet un joc escènic molt ric en possibilitats de tot tipus. Però he pensat que per poder-te’l explicar bé valia la pena mostrar-te aquest primer esbós de dramatúrgia que espero que et funcioni.

En tot cas, parlem-ho quan ens veiem.

Eduard Farelo i Anna Ycobalzeta. Foto © David Ruano / TNC

(7)

La Carme va trigar uns dies a contestar i no puc negar que aquells dies vaig passar un cert neguit tot pensant que potser no li encaixaria la proposta... i que caldria recomençar tot el treball. Però el cert és que li va encaixar i és aquí on va començar la segona fase de la dramatúrgia que vam realitzar plegats la Carme i jo. I és que, apart de la base reordenada del text de Guimerà i d’una primera aproximació bastant elaborada de les escenes del policia, estava pràcticament tot per decidir i per fer.

I el que calia decidir, especialment, eren aspectes ideològics molt rellevants derivats molt directament de les concrecions escèniques. I és que hi ha decisions aparentment innòcües que, dramatúrgicament, poden tenir derivacions francament importants.

Per exemple, la idea de proposar un repartiment igualitari d’actrius i actors, que finalment van quedar dividits en cinc i cinc.

La raó principal d’aquest canvi és que, a l’obra de Guimerà, el paper de les dones no és només irrellevant, sinó ideològicament al límit de l’admissible: o són tafaneres (la Pepa i l’Antònia), o d’una innocència que ratlla en l’estupidesa (la Nuri... res a veure amb Julieta de Shakespeare, que és de la mateixa edat), o estan sotmeses sí o sí a la superioritat física del mascle (la Marta i, en realitat, totes elles). Un tema, aquest, sens dubte delicat per a la sensibilitat del públic actual.

D’aquí va sorgir la idea de carregar el pes dramatúrgic de la història sobre els personatges femenins. És així com la Marta agafa les regnes del seu destí i deixa d’estar supeditada a les accions dels dos homes que se la disputen en un duel en el qual es decideix que el vencedor serà qui se l’emporti sense que ella tingui res a dir. És així com la Nuri deixa de ser una nena d’innocència (o estupidesa) angelical i evoluciona cap a un personatge ideològicament consistent i narrativament important. I és així com el periodista, que en principi era un home, es converteix en dona.

Queda, és cert, una tafanera, la Pepa, però es contraposa a la Xeixa (abans un personatge masculí). La Xeixa, ben al contrari que la Pepa, representa una valentia ètica que li permet enfrontar-se amb l’amo.

A l’altra banda, el Manelic i el Sebastià ja no s’enfronten en un duel per la possessió d’una dona, sinó en una lluita entre l’honestedat de l’home lliure incapaç de falsia (el Manelic, òbviament) i la barra més grollera d’un pocavergonya disbauxat (el Sebastià, és clar). El tercer personatge masculí rellevant, contrapunt ideològic de la periodista, és el policia, prefiguració de les actituds prepotents que, de mica en mica derivaran, en les pròximes dècades, cap el feixisme.

Queden finalment l’ermità, el Tomàs, l’home bo però crèdul i incapaç d’oposar-se a la prepotència de l’amo, i el Josep, l’esbirro de l’amo... personatges contraposats però inevitables per a garantir el domini indiscutible de la classe dominadora.

Laura Conejero i Anna Ycobalzeta. Foto © David Ruano / TNC

(8)

Seguint aquests criteris, els actors que integren el cast definitiu són, pel que fa al drama de Guimerà, Anna Ycobalzeta (Marta), Borja Espinosa (Manelic), Eduard Farelo (Sebastià), Kathy Sey (Nuri), Roser Pujol (Xeixa), Mercè Mariné (Pepa), Pepo Blasco (Tomàs, l’ermità), Mohamed El Bouhali (Josep) i, pel que fa als personatges afegits, Laura Conejero (la periodista) i Manel Sans (el comissari).

Del repartiment m’interessa sobretot que la Marta (Anna Ycobalzeta) i el Manelic (Borja Espinosa) són dos adults instal·lats en la trentena, molt lluny de qualsevol innocència juvenil. El seu patiment és, sobre l’escenari, més profund, més de debò. Les seves emocions són més intenses perquè la vulnerabilitat en un adult els obliga a desprendre’s de la cuirassa que els protegia de la malevolència del món. La seva sinceritat és el que ens ha emocionat a nosaltres durant els assajos i al públic un cop estrenat.

L’enfrontament de la Marta i el Sebastià (Eduard Farelo), en la trentena l’una, la cinquantena l’altre, en una escena que arriba sense avisar a l’inici de l’obra i que culmina amb l’assassinat del Sebastià, esdevé de cop –i sense canviar una coma del text de Guimerà– una escena malauradament moderna de violència de gènere.

La resta del repartiment dibuixa una panoràmica humana que s’adequa a allò que havíem anat construint en els nostres caps.

Només hi ha una última decisió de càsting important per a la dramatúrgia. La Nuri –i aquesta ha estat una decisió que em sembla molt encertada– la va encarnar finalment la Kathy Sey, actriu i cantant de raça negra, que calia integrar sense que grinyolés. És també més gran que la Nuri i, sense fer-ho explícit, l’hem convertida en un símbol que uneix els emigrants del passat i del present, un veritable pont entre el segle XIX i el segle XXI.

D’altra banda, la presència de l’actor marroquí Mohamed El Bouhali ha estat menys complicada perquè el principal signe diferenciador no és racial (el seu físic és àmpliament mediterrani) sinó lingüístic (el seu accent, quan parla el català, recorda el francès).

Kathy Sey i Borja Espinosa. Foto © David Ruano / TNC

(9)

Quedava per resoldre la qüestió del policia i el periodista... que finalment va ser una periodista. Un canvi de sexe que em va tenir capficat algunes setmanes mentre resolia altres problemes i anava espigolant idees en llibres i hemeroteques que em van permetre resoldre l’altre personatge afegit.

El policia anònim interpretat per Manel Sans, va esdevenir, finalment, Lleó Antoni Tresols, àlies el Vinagret, un personatge real, procedent dels baixos fons, pel que sembla mig analfabet, però esdevingut cap de la policia de Barcelona, temut i odiat pel moviment anarquista especialment arran de la ferotge repressió policial produïda després de l’atemptat de la Processó de Corpus [7]. Volíem un personatge murri, però intel·ligent, capaç de confrontar-se amb una periodista que no acabava d’aparèixer.

I quin era el problema amb la periodista? Cap altre que les meves pròpies idees preconcebudes: no em semblava “realista” que hi hagués una dona periodista a finals del segle XIX... fins que una altra dona (i gran amiga) em va fer notar els meus prejudicis: “Si ni tan sols ho has intentat buscar... És clar que n’hi ha”.

I sí. La primera que vaig trobar em va captivar: Carmen de Burgos, nascuda a Almeria el 1867, morta a Madrid el 1932. Va començar a fer de periodista poc després del 1897, però tenia tot el que em calia –feminista, sufragista, novel·lista, progressista, divorciada, cosmopolita, divertida, imaginativa i va ser, a més a més, corresponsal de guerra el 1909 a la Guerra del Marroc [8]. Vaig trobar a internet el seu llibre Al balcón [9], un recull de cròniques periodístiques meravellós que comença amb article introductori que titula “Autobiografía”. Els paràgrafs que segueixen són de Carmen de Burgos:

• “[Mi vida] ha variado de fases muchas veces –tantas que me parece haber vivido muchas generaciones diferentes–. Y yo también he cambiado de ideas… de sentimientos… ¡Qué sé yo!... Me río de la unidad del yo, porque llevo dentro muchos yoes: hombres, mujeres, chiquillos, viejos… Me pelearía si discutieses con alguno… pero les dejo que venza el que más pueda y haga cada uno lo que le dé la gana…”

• “Hoy me gusta lo impensado, lo incierto; me atrae lo desconocido; el encanto del libro que no se ha leído y la partitura que no se escuchó jamás… No comprendo la existencia de las personas que se levantan todos los días a la misma hora y comen el cocido en el mismo sitio. Si yo fuera rica no tendría casa… Una maleta grande, y viajar siempre, deteniéndome en donde me agradase, huyendo de lo molesto… respirando el aroma de las cosas sin analizarlas. Eso de hacerse un palacio, con cementerio y todo, para vivir y morir en un mismo sitio, me parece que nos asemeja a los moluscos.”

• “Detesto la hipocresía, y como soy independiente, libre y no quiero que me amen por cualidades que no poseo, digo siempre todo lo que siento y se me antoja. Así, los que me quieren me quieren de veras. Los que me detractan por la espalda, se quitan el sombrero delante de mí. Jamás pensé en el medro personal a costa de mi libertad o de abjurar mis convicciones.”

• “¿Mi vida de periodista?” […] Empecé por cajista de imprenta […]. La primera vez que me llamaron escritora volví la cara a ver si se lo decían a otra.”

• “En mi revista escriben todas las gentes de ideas progresivas y toda la juventud. Por mi casa de Madrid pasan escritores, periodistas, músicos, escultores, pintores, poetas… y cuantos artistas americanos o extranjeros nos visitan… No es necesario vestir de etiqueta… todos somos hermanos, todos hablamos de arte… todos son soñadores que luchan por el ideal. Yo tengo a orgullo el afecto que me demuestran, y les amo y siento con ellos entusiasmos y energías. Yo leo todos sus libros y veo todas sus obras. Jóvenes y maestros, cuantos ahora luchan, despiertan mi interés y me deleito en sus creaciones.”

• “¿Tendencias? […] Ya lo demuestro en los dos únicos libros que amo de todo lo que he producido: Por Europa, descripción de un viaje a Francia e Italia, escrito con toda sinceridad, sin pensar en el público, diciendo cuanto pensaba, y que me atrajo odios y persecuciones de carlistas y neos, y Cuentos de Colombine, en los que puso mucho de mi alma […]”

• “¿Mi pesar más intenso? ¿El que siempre va como espina molesta agarrado al corazón? Ver cómo se enseñorea la injusticia; sentir el malestar del dolor ajeno; saber que existen seres que padecen hambre… y ver a los pueblos resignados con su miseria… desconocer su fuerza… Ser esclavos en vez de hombres libres… forjar ellos mismos inconscientes las cadenas… y que el hambre, la anemia, la prostitución y la tisis imperen en las grandes ciudades cuando se pierden los frutos de la Naturaleza en las selvas vírgenes donde para todos hay aire y sol.”

• “¿Aspiraciones?... Que sobre los cimientos de esta sociedad, arrasada, se levante la sociedad del porvenir… de hombres libres y buenos… sin más código que el espíritu de justicia grabado en sus corazones… ¿Es una utopía? […] El progreso verdadero de los pueblos está en la Ética.”

• “Movida de piedad, hago otros trabajos en favor del divorcio, contra la pena de muerte, contra el fanatismo… que me han valido el anatema de los imbéciles.”

• “Un día me pongo el mantón y escandalizo a mi portera, para ir a enterarme de cómo son las casas donde duermen los golfos o cómo viven los gitanos del barrio de las Cambroneras. Otro día tomo un palco en el Real y escandalizo a mis amigas con mi lujo (podían ver que son las cuatro de la mañana y aún arde mi lámpara de trabajo). Ya tomo el tren para ver la miseria de Almadén o para aceptar una paella con mis amigos en la Albufera valenciana, la tierra española que más amo, porque tiene pasión y rebeldía, arte y libertad; o escapar a París a comprarme un traje.”

Senzillament m’encanta… quina dona més gran. Sé que de la seva personalitat no hem recollit ni les engrunes... però, qui sàpiga llegir entre línies en la nostra dramatúrgia de Terra Baixa i en la interpretació que d'aquest personatge fa la Laura Conejero, també sabrà llegir fins a quin punt som deutors de les seves idees, perfectament coetànies, tot i que radicalment diferents, de les del Vinagret... però també de las de Guimerà.

Manel Sans i Laura Conejero. Foto © David Ruano / TNC

(10)

L’estructura final de la nostra dramatúrgia, dividida en dues parts des de la primera proposta, plantejava dos temps ben diferenciats: el primer, mentre la Marta i el Manelic fugien per les muntanyes i el policia interrogava els testimonis de l’assassinat; el segon, a la presó, un cop han detingut la Marta, però el Manelic ha fugit. Aquestes primeres idees al final han evolucionat molt, però principalment com a conseqüència de la magnífica troballa de Carmen de Burgos.

Si el pes principal dels interrogatoris de la primera part el carregava l’inspector Tresols... ens va semblar que les confessions de la Marta a la segona part serien emocionalment més sinceres, més íntimes, si qui l’entrevistava era una altra dona que l’entengués de debò. El tàndem Marta-Periodista permet aquesta sinceritat sense filtres.

Pels mateixos motius va créixer en la segona part la figura de la Nuri... una noia innocent (però no idiota) que esdevé conscient de la seva realitat social i ideològica en el dificultós procés d’ajudar la Marta un cop l’han traslladat a la presó.

En aquesta segona part pràcticament desapareixen el Sebastià i l’inspector Tresols. El Manelic apareix només en la imaginació de la Marta que el recorda amb amor i desesper. La gent del poble esdevené un cor fantasmagòric.

L’acció és essencialment femenina: la Periodista, la Marta, la Nuri... una aliança entre tres dones forjada a partir de la més essencial sororitat.

Anna Ycobalzeta i Laura Conejero. Foto © David Ruano / TNC

(11)

Hi ha, des del punt de vista de la dramatúrgia, una conseqüència encara més important produïda pel creixement del personatge de la periodista, perquè la intenció inicial era centrar-se exclusivament en l’interrogatori i en la discussió policia-periodista durant el procés de la investigació i res més. Era un pur mecanisme dramatúrgic per servir dos discursos de forma simultània... el de Guimerà i el del context polític i social.

Però a poc a poc va resultar que tot començava a esdevenir-se en el record de la periodista i l’obra mateixa es convertia en un llarg flashback... en el qual s’obrien altres flashbacks d’altres personatges per acabar recollint totes les històries que volíem narrar. És, si ho voleu, un mecanisme estrany, però al capdavall estem parlant de memòria històrica... que no deixa de ser memòria de les memòries d’altri remuntant-nos fins al record d’aquells homes i dones que van poblar un passat que encara ara ens fa mal.

L'escenografia, tal com jo la interpreto, recull d'alguna manera aquesta condició de caixa negra d'una memòria (la de la periodista) de la qual emergeixen les boires dels records... i de aquelles boires els altres personatges... i tots els personatges es recorden, els uns als altres, en un entrecreuament infinit.

¿Però en quin moment posar el punt i final d’aquesta història? Carmen de Burgos, en aquest cas, no ens va ser d'utilitat, perquè ella malauradament va morir el 1931... i vam considerar que l’arribada de la República no definia, precisament, la confrontació Manelic-Sebastià tal com nosaltres la véiem.

I és així com vam allargar la història fins a alguns anys més tard... 1939... Argelers... la derrota de la República... el camí de l’exili... perquè també volíem que les vides dels personatges principals tinguessin un desenllaç que no fos del tot desesperançat i sobretot perquè volíem tancar ben tancada la nostra metàfora.

Roser Pujol, Mercè Mariné, Eduard Farelo, Mohamed El Bouhali, Pepo Blasco. Foto © David Ruano / TNC

(12)

Algú ha dit, en forma de crítica, que l’obra acabava en un innecessari happy end...

Happy end?, em pregunto... I tot seguit em plantejo el happy end (interruptus) de Guimerà... perquè a la Terra Baixa original, la Marta i el Manelic fugen a les muntanyes com si anessin a viure en feliç llibertat (perqué el cert és que Guimerà s’està de dir-nos amb claredat que la Guàrdia Civil ja aguaita en els retombs dels camins i aviat els caçarà).

Happy end?, em pregunto. ¿La Guerra Civil i l’exili són un final feliç?

Potser hauria estat més realista que al Manelic l’executessin al garrot vil, com a les darreres víctimes del franquisme. Però si mirem la història del moviment obrer català... resulta que és ple de personatges de més o menys anomenada, més o menys compromesos políticament, el recorregut vital dels quals desemboca en l’exili, primer a França o Anglaterra i, finalment, per causa de la proximitat lingüística, a l’Argentina o Mèxic o Xile... i això ja en la dècada del 1880, però també del 1890, del 1900, del 1910, del 1920, del 1930, del 1940... fins al final de franquisme.

Borja Espinosa, Laura Conejero i Anna Ycobalzeta. Foto © David Ruano / TNC

(13)

Algú ha parlat de didactisme... i potser tingui raó... però mentre hi hagi qui parla de “la guerra del abuelo” com d’una cosa del passat és necessari continuar amb un didactisme militant contra l’oblit.

És per això que en la nostra versió de Terra Baixa l’última reflexió de la periodista gira al voltant de la història del nostre país fins a la Guerra Civil per acabar amb aquesta reflexió:

«En el meu cap, aquestes històries, que no s’acabaven mai, començaven sempre amb la mort del Sebastià. Amb la veu del Sebastià que cridava: “Perquè aquí jo soc l’amo!”. I la veu del Manelic que li responia: “He mort el llop! He mort el llop! He mort el llop!”»

Posem llum a la foscor. Foto © David Ruano / TNC

(14)

S’ha parlat molt dels Crims, del Carles Porta, i he de confessar que me’ls he mirat tots i que m’encanten. Però el cert és que els vaig descobrir l’estiu del 2022... i jo ja havia acabat la primera versió un any abans.

La coincidència amb Crims, però, no és estranya. El 80% de les sèries que em miro són policíaques i estic segur que el pensament lògic que les estructura forma segurament part de l’ADN de la nostra cultura actual... infinitament més que les moixes avantguardes que perduren invariables des dels anys 90 del segle passat com una mena d’inesborrable acne juvenil de l’art.

D’altra banda, i des de sempre, he viscut rodejat d’amants entusiastes de Simenon i del comissari Maigret... però soc un lector mandrós de novel·la negre i he d’admetre que jo només n’he llegit un grapat (si voleu, un grapat generós).

El cert es que, si he trobat inspiració en alguna banda (conscient o inconscient), és més aviat en la pel·lícula Rashomon, de Kurosawa, on es presenten els diferents testimonis dels encausats en un crim en què fins i tot declara l’angoixat esperit de l’home assassinat. Amb aquest biaix he treballat les declaracions (totalment subjectives) dels testimonis que interroga l’inspector Tresols.

Potser és més aviat la publicitat (entestada en atraure el públic pel camí més ample) qui sobretot ha assenyalat la coincidència amb Crims.

És possible que hagi despistat a més d'un espectador. Però, si soc sincer, és un paral·lelisme que no em molesta gens.

Mercè Mariné, Roser Pujol, Mohamed El Bouhali, Anna Ycobalzeta i Pepo Blasco. Foto © David Ruano / TNC

(15)

Només una cosa més: Le temps des cerises.

Le temps des cerises és una cançó escrita i musicada abans del 1871, però ha quedat associada, des de sempre, a la Comuna de París... “I les cireres de la cançó”, com diu la nostra Nuri poc abans de cantar-la al final de tot, “eren les taques de sang en les camises dels vençuts... i el record d’un temps de joventut que mai no tornarà”.

Què hi fa a la nostra versió?

La resposta és ben senzilla. Kathy Sey és una cantant meravellosa i Carme Portaceli fa temps que incorpora cançons en els seus espectacles. El cert és que no era fàcil trobar una cançó dramatúrgicament escaient.

¿És versemblant que una noia com la Nuri pogués aprendre una cançó com Le temps des cerises?

Sovint oblidem que el camí de l’emigració no necessàriament va sempre del nostre país en direcció al nord, cap a Europa. En la dècada del 1870, la plaga de la fil·loxera va arruïnar, primer, les vinyes de França i, tot seguit, les del nostre país. Molts treballadors francesos van fer el camí cap al sud i van arribar a Catalunya buscant un aixopluc. ¿És versemblant que amb la fil·loxera arribés, també, la cançó revolucionària de Le temps des cerises?

Sigui com sigui, ens hem pres aquesta llibertat. Perquè li escau al tema que volíem tractar. Perquè la Kathy Sey la canta meravellosament. Perquè li dóna al final de l’espectacle un aire de malenconiosa grandesa. I el públic ho agraeix.

Què més podíem desitjar?

Pablo Ley

Barcelona, 31 de gener de 2023

La companyia de Terra Baixa al complet. Foto © David Ruano / TNC