El valor de la representació
per Alexandre Rodríguez i Fons
"¿Cuánto tiempo atrás podemos remontarnos? El pensamiento africano ha llegado al consenso de que después de la séptima generación ya no es posible distinguir entre historia y mito."
[J.M. Coetzee: Diario de un mal año. Sobre los orígenes del Estado. Literatura Random House. Madrid. 2007. Pàg. 5]
Recentment he pogut veure la pel·lícula-documental The look of Silence (dirigida per Joshua Oppenheimer) on se segueix a un ciutadà indonesi, germà d'un home assassinat durant el genocidi del 1965, en l'intent per portar endavant un exercici de memòria històrica. El ciutadà en qüestió és oculista i al film el veiem viatjar per paratges tropicals abandonats, pobles amb camins de terra i fang, palmeres, densa vegetació, cases que semblen occidentals pel seu estil arquitectònic, però on als forats que haurien de ser portes i finestres només hi ha cortines (el clima ho permet). I hi ha moltes cadires i taules de plàstic –com de bar–, de colors cridaners. Durant el documental mai es menciona el nom de l'oculista per temor a possibles represàlies polítiques i criminals.

L'oculista va de casa en casa amb l'excusa de fer revisions oculars, i així visita subjectes que van participar en el genocidi. I, entre provar diferents vidres per graduar la vista i parlar del temps, sempre troba un moment per preguntar sobre el genocidi. No ha d'insistir massa. Els diferents individus que apareixen tenen ganes de parlar. Se'ls veu grans, maltractats pel temps, la majoria. Alguns viuen sols, d'altres en família. Entre les persones amb les quals aconsegueix parlar trobem: un que va assassinar comunistes i que es bevia la sang dels morts perquè, de no fer-ho, li havien dit que es tornaria boig; un altre que també va cometre assassinats i que rep a l'oculista amb la seva filla (la qual s'assabenta dels crims del seu pare durant la narració dels fets); un altre, que és membre del govern, l'amenaça: li diu que no és bo remoure el passat i que, tal vegada, ell mateix sigui sospitós de cometre activitats delictives (comunistes), i això l'hi diu quan l'oculista li pregunta quina és exactament la justificació per matar un milió de persones pel seu suposat comunisme... I també s'entrevista amb la dona i els fills d'un home mort recentment: és l'home que va matar el germà de l'oculista... tots s'alteren bastant durant aquesta conversa.

D'aquest subjecte, el que va matar el germà de l'oculista, hi ha un vídeo gravat fa uns anys on ell i un amic seu porten a l'oculista i a un càmera al lloc on van matar el seu germà. En aquestes gravacions podem veure que el victimari (és a dir, l'homicida) està content de poder recrear l'experiència davant la càmera. El trobem emocionat i xerraire. Ens porta a través dels joncs i els camps on posaven en fila als sospitosos de ser comunistes (els veïns del poble) i va fins al riu on els degollaven i on llançaven els cossos. Parla molt, dóna molts detalls, ho conta amb nostàlgia, com si ens estigués portant al barri on va viure la seva infantesa i ens estigués ensenyant el seu col·legi, i el pati on jugava, i el cantó on es va fumar el seu primer cigarro i l'arbre on va fer el primer petó. L'acompanya un amic que també està encantat d'ajudar a reproduir com ho van fer; un fa d'executor i l'altre de víctima, ens expliquen com els lligaven, els feien agenollar, amputaven el sexe perquè es dessagnessin i els tiraven al riu. Es fiquen bastant en el paper, els gestos són clars, afegeixen explicacions sobre per què s'ha de fer d'una manera i no d'una altra i el que fa de víctima explica com xisclaven, com imploraven o què els passava quan eren amputats o mutilats, com reaccionaven. I ho fa, ho ensenya, reprodueix una espècie de crit i es porta les mans als genitals com si ho estigués vivint. I després riu, deixa anar una riallada i mira al seu amic. Ha deixat d'interpretar, de representar el paper d'assassinat.

Una de les imatges més suggerents, artísticament parlant, de la pel·lícula és quan l'oculista veu fragments del mateix documental que el director, Oppenheimer, ha gravat i en els quals ell no apareix. Li ensenya parts on entrevista a antics executors, a victimaris durant el genocidi. Sorprenentment també estan disposats a parlar amb el director, encara que sigui britànic. Li conten sense pudor totes les atrocitats que van cometre i les recreen per fer-les entendre millor. I riuen. Però el que l'espectador del film veu no és aquesta imatge únicament. L'espectador del documental veu a l'oculista veient aquestes imatges on els victimaris representen els assassinats. Igual que quan mostra el fragment que abans he descrit, on l'assassí del germà de l'oculista el porta al lloc on va matar el seu germà i ho recrea, l'espectador no veu només aquestes imatges, nosaltres veiem a l'oculista mirant aquestes imatges.

Entre les definicions que dóna L'institut d'Estudis Catalans de la paraula representar trobem; fer present alguna cosa amb paraules o figures que la imaginació reté, també trobem, ser imatge o símbol d'alguna cosa o imitar-la a la perfecció, i, finalment, interpretar un paper en una obra teatral. Pràcticament igual que les accepcions que reconeix la RAE en castellà.

Al seu Diccionari del teatre, Patrice Pavis no defineix la paraula representar, però sí representació teatral. I troba importants diferències segons la llengua i l'origen del concepte, parafrasejo; en francès i en llengües romàniques similars (com el català i el castellà) representar suposa prendre un element que ja existeix i fer-lo present. L'alemany, en canvi, utilitza les paraules Vorstellung (representació), Darstellung (presentació o descripció) i Aufführung, i Pavis comenta que aquestes utilitzen la imatge espacial de "posar davant" i "col·locar aquí". D'aquesta manera queden subratllades la frontalitat i l'exhibició del producte teatral fet per ser mirat, així com l'exegesi. I l'anglès utilitza la paraula peformance, que indica la idea d'una acció realitzada en el mateix acte de la seva presentació. "La performance teatral implica alhora l'escenari (i tot el que abans ha preparat l'espectacle, anant endarrere) i, anant endavant, la platea."

En una ocasió vaig escoltar a Baltasar Garzón dir que un dels grans perills als quals s'enfronta la memòria històrica en Espanya és el temps. Un cop hagin passat uns quants anys més i no quedin testimonis directes de la Guerra Civil i de la dictadura i dels crims contra la humanitat i de lesa humanitat que va cometre el terrorisme d'estat del govern franquista contra els ciutadans durant aquest període, serà molt difícil enfrontar-se com a societat a aquest trauma. Serà molt difícil fer un exercici jurídic-ètic de memòria històrica. Era un curs d'estiu a la Universidad Complutense de Madrid que es va celebrar a El Escorial.

Entre les persones que vam assistir durant aquella setmana a les diferents xerrades hi havia un estudiant de ciències polítiques de Nova York, un d'econòmiques de la Complutense, uns quants professors d'història i, entre tots ells, hi era jo, que estudiava dret. Érem uns deu o dotze en total. També hi havia alguna persona gran que venia d'oient i que en algun moment, quan se li donava l'oportunitat, contava la seva història. Eren moments difícils de descriure, durs –diria–, perquè mentre els experts feien debat i teoria i els alumnes (joves o molt joves) preníem notes, els testimonis directes contaven senzillament les seves vivències. L'horror quotidià. Alguns era el primer cop que ho feien.

L'últim dia, el dia que va venir Garzón, la sala estava fins a dalt. Havien vingut moltes persones grans, ancians i ancianes, de tot arreu. La gent l'aplaudia i aclamava. Garzón no va fer un discurs polític ni una ponència sensacionalista. Simplement es va dedicar a explicar el funcionament de la jurisprudència internacional i com s'havien desenvolupat els projectes de memòria històrica que havien funcionat, en països com per exemple Argentina, gràcies al col·lectiu de Abuelas y Madres de la Plaza de Mayo. El procediment sembla senzill. El primer pas és la denúncia del crim de manera pública. Després fa falta el reconeixement de la víctima per part de l'estat i la societat. Un cop es reconeix a la víctima es reconeix el delicte i, per tant, el poder legislatiu primer i la justícia després han de procedir a habilitar les lleis necessàries i a investigar els crims i jutjar i condemnar els victimaris. Així és com es condemna de manera pública per part d'una societat el comportament en contra dels drets humans per part d'una dictadura. És un procés bàsic. Reconeixement del trauma i la consegüent identificació.

La creació d'una identitat és la part més important. El relat que governa els països on s'han produït crims contra la humanitat o de lesa humanitat, com Espanya o Indonèsia, mai haurien de poder fer sentir a les víctimes com a culpables del trauma i als victimaris com a aliens al crim. És a dir, establir un discurs de guanyadors i perdedors.

A la pel·lícula d'Oppenheimer els entrevistats no dubten en cap moment. No dubten en compartir públicament les barbaritats que van cometre i no dubten en defensar el seu comportament i en justificar-lo. Pràcticament ningú no sap què és el comunisme o per què el comunisme és dolent. No ho expliquen. Només diuen que els comunistes no creuen en déu, en Al·là. Quan un veu el documental, Indonèsia sembla un territori petit, verge, pràcticament inaccessible, ple de naturalesa i silenci. Un paradís tropical en què l'home occidental i la seva maquinària colonialista-industrial del segle XIX no ha arribat. Però Indonèsia és el quart país més habitat del món. Té actualment uns 225 milions d'habitants. Es calcula que el 1965 entre mig milió i un milió de persones van ser assassinades.

Durant la ponència de Garzón l'emoció va anar creixent. Ell explicava que quan desapareguessin els últims testimonis directes seria molt difícil reconstruir el passat des d'un punt de vista jurídic. Intentar reconstruir un passat a través del coneixement directe o indirecte de segones i terceres generacions és perillós. I més encara quan, generalment, les generacions directes no han parlat perquè se senten culpables i per tant el silenci s'ha estès fins que alguns membres de les terceres generacions –de vegades de les segones– han preguntat. Garzón parlava del perill de les narratives i dels relats de certs sectors i discursos polítics. Era l'estiu de 2014.

Les persones que van viure la Guerra Civil i la Dictadura Franquista, les víctimes de crims de les quals Garzón deia que era imperatiu conèixer el testimoni perquè, parlant malament, s'acaba el temps, estaven en aquella sala aquell dia. Molts ploraven i quasi tots volien parlar. Demanaven el torn, un rere l'altre, i anaven compartint la seva història. Cap al final de la ponència, el càmera que filmava la sessió, d'uns quaranta-cinquanta anys, va demanar la paraula. Va confessar que era un nen robat, que el seu pare havia estat condemnat sense judici a ser un dels esclaus que van construir el Valle de los Caídos fins que va morir i que mai s'havia atrevit a reconèixer-ho públicament.

Des d'un punt de vista científic, la veritat s'allunya de qualsevol representació, recreació o fins i tot de qualsevol record. La memòria no és un magatzem, un disc dur que, de manera objectiva, com si fos una càmera, aliena a la subjectivitat de l'ésser humà, pogués servir els records que aquest demanés. La memòria està al servei de la supervivència de l'espècie humana. Una supervivència animal, no una supervivència basada en els valors de l'ètica o la dignitat humana encara que l'ètica i la moralitat tinguin un origen biològic. És cert que la reconstrucció del passat i de la identitat humana a través de records i percepcions, des d'un punt de vista científic, s'allunya de la veritat.

Però també és cert que quan ens trobem amb aquests exemples de representació, de recreació, de reconstrucció, davant d'aquests casos de confecció d'un nou teixit memorístic a través d'elements del passat des del present, com podem negar la seva validesa en relació amb la veritat que decidim construir com a societat? Tant si es tracta d'una veritat artística com d'una veritat jurídico-històrica.

a. r. f.
Barcelona, ​​abril de 2020 (en quarantena)
Share by: