Terrence Malick va néixer a Texas el 1947. El seu germà petit, Larry, va venir a Espanya a estudiar guitarra durant el final de la dècada dels seixanta. Es diu que es va trencar les mans intencionadament. També que aquesta acció es devia a la pressió que ell mateix exercia sobre la seva carrera. Quan el pare de Malick el va venir a buscar ja s'havia suïcidat. Terrence va estudiar filosofia a Harvard, i va graduar-se el 1965 summa cum laude. Amb les dues primeres pel·lícules que va fer, Badlands (1973) i Days of Heaven (1978), va aconseguir el reconeixement entre la crítica d'avantguarda. Després es va retirar. Vint anys després va tornar. 

La vida íntima de Malick és desconeguda. No concedeix entrevistes. No parla sobre les seves obres. Una cosa sí que se sap, quan abandona el cinema el 1978 té intenció de dedicar-se a un projecte personal: una obra sobre el temps. Aquesta obra no veurà la llum el 1998, quan acaba el seu exili voluntari. Primer dirigirà The thin red line (1998), basada en una novel·la del seixanta-dos centrada en el conflicte bèl·lic de Guadalcanal, clau en l'ofensiva dels Estats Units al Japó, on van morir set mil soldats del bàndol aliat i trenta-un mil de l'Imperi Nipó. En total trenta-vuit mil nens armats. Després guanyarà Cannes amb The tree of life (2011), on dos nens comparteixen la seva infància durant els cinquanta amb els espectadors. I per fi, el 2016, presentarà Voyage of Time. 

No és un film. Tampoc és un documental. És una vivència. Les imatges són de dos tipus: o bé d'alta definició, rodades amb ajuda d'equips submarinistes, d'helicòpters o d'efectes especials, o bé rodades càmera en mà, en espais abarrotats de gent, a celebracions populars a Àsia. 

Les primeres són oceans on hi ha taurons que assetgen bancs de peixos, on corals del color del Sol ballen amb la marea, on un ull humà ens albira atrapat dins del cos d'un calamar gegant o un planeta blau gira atrapat en un ull humà, on deserts d'arena negra i de gel afilat ocupen la immensitat, on hi ha arbres mil·lenaris que tremolen, on hi ha lleons que devoren el coll d'una gasela que encara respira a la posta del Sol, on hi ha elefants que dormen abraçats, on hi ha dinosaures que vaguen sense destí mirant al cel esperant trobar esperança, on roques meteòriques assassines i les corbes de seda del Grand Canyon ens miren amb curiositat en un silenci sepulcral. 

L'única veu que sentim és la de Cate Blanchett, o la de Brad Pitt (depèn de la versió), recitant la poesia escrita per Malick. L'única música és la composta pels violins celestials de Franglen i Townshed.

Les segones imatges són rugoses, mogudes, agressives. La gent s'empeny, no para de moure's, de cridar-se, de tocar-se. Mengen i cremen carn. Celebren ídols que representen en figures de colors daurats i vermellosos i els passegen aixecats. La gent s'esgargamella al ritme dels tambors. Una manada de mans i peus i llengües es precipita cap a l'espectador com si es tractés de la declaració d'una guerra cultural.

Quan Malick ensenya un volcà per dins, la imatge és nítida, precisa, la càmera es mou amb subtilesa i viatja amb velocitat des del cel fins a l'interior de la lava. Jo, com a espectador, no sento la calor cremant-me, ni vertigen, ni por. Sento que caure dels núvols al foc és senzill i agradable. És com si jo fos un ésser fora del temps que pogués navegar en silenci pel planeta. Observant i deixant-me portar per les forces de la naturalesa sense cap afectació física. La música i les paraules són com un coixí. Les imatges com un llit de plomes. Si hi ha un Déu, i li és impossible interactuar amb nosaltres, deu sentir-se com algú que visualitza l'obra de Malick. Capaç de recórrer la immensitat de la sabana en un segon, capaç d'apreciar el detall microscòpic d'un espermatozoide penetrant l'òvul amb la paciència de qui llegeix una biografia. 

El procés típic de relació entre l'artista o autor i l'espectador / públic / lector es fa a través de la identificació. Aquesta defineix a cadascuna de les dues parts. En literatura s'aconsegueix a través de l'especificació del narrador. En cinema a través del detall dels personatges: protagonista i/o antagonista. La pregunta que em fa plantejar un autor com Houellebecq a la seva novel·la Plataforma (2001), és: Qui sóc jo quan llegeixo la seva obra? La pregunta que em fa plantejar Malick és: Amb qui m'identifico com a espectador a Voyage of Time i per què és diferent de les altres? 

En el cas de Plataforma, hi ha tres elements interessants dignes de menció. La novel·la està contada en primera persona. No és fins al final que sabem que és una carta de suïcidi. I el narrador aprofita la privacitat de l'escriptura per demostrar amb orgull el seu menyspreu cap a la societat francesa de principis del segle XXI i per explicar amb detall les experiències sexuals viscudes a Tailàndia amb prostitutes. De fet, aquestes li serveixen com a tema central per construir la seva crítica. 

Algunes de les idees que em genera són: quan jo llegeixo en primera persona el text, sóc el narrador i el lector alhora? Quan llegeixo, creo i descobreixo alhora l'obra? Sóc jo qui està escoltant aquesta història però també sóc jo qui l'ha viscuda i l'està contant? 

És com llegir el meu diari íntim un matí d'amnèsia. Les experiències sexuals creen un doble efecte. Per una banda és una experiència eròtica estimulant i per l'altra genera un distanciament ètic. La crítica cínica va dirigida als altres però també a mi. 

En el cas de Malick, la seva poètica és la de la fugida. Fuig del personatge, de la trama i de l'emoció. No intenta en cap moment connectar amb l'espectador a través de les maneres clàssiques del melodrama. No recalca els moments tensos, tristos o alegres amb música. No utilitza el pla per intensificar la interpretació dels actors. No recalca la personalitat dels personatges a través de tècniques romàntiques, no utilitza els paisatges, el vestuari i el context per crear herois solitaris que s'enfronten al sistema cruel i desconegut. Fuig dels tipus; els soldats no són herois, els enamorats no són feliços per sempre, els pares no són models, les mares no estan fetes de tendresa, els germans no són perfectes i la societat no és el mediocre estereotip de dictadura capitalista tan repetit i tan esgotador.

Davant de l'art de la falsa emoció centrat i basat en el concepte de la família provinent de l'herència judeo-cristiana, Malick, com tants altres realitzadors, Haneke, per exemple, planta cara a la hipocresia de l'art sense idees. Enfront de les històries sense tema, ell recupera l'art de tesi, l'art polític o l'art filosòfic. Sense deixar de banda el costat salvatge que aquest tipus d'art sempre ha tingut. El costat mític, tràgic o bíblic. Que podem trobar a Sòfocles, Shakespeare o Beckett. 

Però Malick i Haneke han anat una mica més enllà. Han decidit abandonar a la massa. No produeixen obres per al gran públic. No tenen necessitat "d'enganxar" a l'espectador ni d'entretenir-lo, de fer-lo addicte, en definitiva, de fer-lo cec, acrític i obedient. Abandonen descaradament el vincle emocional entre espectador i personatge. I el que és més curiós és que aquest procediment crea un vincle identitari molt més potent. Molt més especial i molt més original. I que desperta un ventall d'emocions incertes, impactants i el que és més important, lligades a idees intel·lectuals. 

És difícil trobar una obra que no pertanyi a un gènere o que requereixi la creació d'un per definir-lo. Das weiße Band (2008), és un estudi antropològic sobre el nazisme on no apareix el nazisme. És el que sempre havia demanat Primo Levi quan deia que s'havia d'intentar entendre l'Holocaust encara que fos impossible per qualsevol que no l'hagués viscut.

Voyage of Time aconsegueix el que no aconsegueix Der Himmel über Berlin (1987), que l'espectador, sense deixar de sentir-se humà, pugui percebre's mínimament, per un instant, com un àngel. I pugui riure, plorar, tenir por, meravellar-se, sentir-se sol viatjant pel temps en silenci, i pugui sentir fàstic, terror i antipatia cap a la raça humana en la seva màxima expressió, la cultura. Voyage of Time no és un viatge en el temps, és un viatge del temps. 

I per tant, després de la construcció vivencial que ens presenta Malick, l'única resposta lògica per part d'un espectador crític no és "Què és el temps?", és: "Qui és el temps?"

a. r. f.

Barcelona, ​​maig de 2020