L'articulació present-futur
Indubtablement, hi ha una base biològica que articula aspectes fonamentals de la nostra supervivència com a espècie (3). Home i dona es troben irremissiblement encadenats al fet sexual fruit del qual són els fills o, el que ve a ser el mateix, el futur de l'espècie. Des del punt de vista dramatúrgic aquest és –sobretot pel que fa a la dramatúrgia clàssica– un dels aspectes més rellevants en relació a la significació dels personatges femenins i dels fills als quals estan inevitablement units: els fills que són o poden arribar a ser, els que van poder ser o els que mai no seran, el futur possible o impossible.
El cas de Lady Macbeth és especialment interessant en aquest sentit: una dona que assegura ser capaç d'arrencar el seu fill del seu propi pit i aixafar-li el cap si fos necessari... Lady Macbeth –i amb ella Macbeth– renuncia al futur a canvi del present. I aquesta elecció, la de la renúncia al futur a canvi d'assegurar el present, torna a ser la motivació de l'assassinat de Banquo i l'intent d'assassinat del seu fill, Fleance, que finalment s'escapoleix dels agressors i assolirà un futur llunyà. De nou Macbeth assegura el seu present i renuncia al futur amb l'assassinat de Lady Macduff i del seu fill, en una escena especialment tendra amb un final cruel.
Resulta interessant aquesta idea que redueix la maldat a la simple renúncia al futur a canvi dels gaudis presents. Al capdavall aquesta és la tesi compartida del Don Joan tal com el dibuixa El Burlador de Sevilla, obra atribuïda a Tirso de Molina, i del personatge de Faust en l'obra de Goethe.
Don Joan és el destructor de l'honra
de les dones, i aquestes només són alliberades de la maledicció del present en el moment que recuperen la capacitat de concebre fills legítims (és a dir, dintre del matrimoni) després de la mort del seductor: el que es restaura és el futur col·lectiu de la societat, homes i dones. El leitmotiv de Don Joan cada cop que l'adverteixen de que hi ha un càstig diví és: “¡Cuán largo me lo fiáis!”... un futur transcendent que no el preocupa gens, perquè ell conjuga la seva vida només en temps present.
Per la seva part, l'acció de Faust sobre Margalida (Gretchen) és, en canvi, irreparable i d'una crueltat extrema: Faust és responsable de la mort de la mare i del germà de Margalida, a ella la deixa embarassada i sola i, després que en un acte desesperat ella ofegui el seu fill, és empresonada i condemnada a ser executada públicament en el patíbul.
El cert és que els casos de les dones-futur són ubics al llarg i ample de la literatura dramàtica. Pensem en Medea, que destrueix Jason aniquilant, d'una banda, el seu passat en la figura del vell rei Creont, però, de l'altra banda, aniquilant de forma radical, absoluta, el seu futur: primer en la figura de la seva jove esposa Creüsa (o Glauce), després en la figura dels fills que la pròpia Medea ha concebut amb Jason. Medea condemna Jason a la soledat present però, per sobre d'aquesta, al buit immens del futur.
Pensem en Ofèlia i en la seva follia en el moment en què Hamlet es veu obligat a renunciar al futur... amb la lletania “vés a un convent” que Hamlet li etziba, el que fa és confrontar Ofèlia amb la mort o amb l'eternitat... tot i que alguns estudiosos proposen que, en el context concret de l'obra, el convent significaria, aquí, el bordell... sigui com sigui, convent o bordell, del que de debò es tracta és de la inevitable renúncia als fills (monja) o als fills legítims (prostituta) i, per tant, al futur.
D'aquí es pot derivar, precisament, una de les característiques més rellevants (alhora que menys acceptables i més polèmiques en el context del teatre actual):
En la dramatúrgia clàssica, l'home funciona com a concepte principal instal·lat en el present... la dona funciona com a concepte subsidiari que invariablement assenyala el futur dels homes als quals s'associa. Els personatges masculins funcionen com a substantius, els femenins com a adjectius.
Això explica que els homes siguin, en el teatre, en el cinema, més abundants que les dones. I ho són fins i tot en els casos en els quals elles semblen assumir els papers principals.
Pensem en les Troianes
on els personatges principals són, indiscutiblement, dones: Hècuba, la vella reina de Troia; Cassandra, filla d'Hècuba, verge amb el do de la profecia, és a dir, de penetrar el futur; Políxena, filla petita d'Hècuba; Andròmaca, esposa d'un dels fill d'Hècuba; Helena, esposa d'un altre fill d'Hècuba. L'absència dels seus homes mostra per sobre de qualsevol altre cosa l'aniquilació d'un present esdevingut sobtadament passat, circumstància representada per les ruïnes fumejants de Troia que aquest col·lectiu de dones té al darrere. Hècuba és la destrucció de la ciutat de Príam, el seu espòs; és també la desfeta de l'exercit comandat per Hèctor, el seu fill; és, a més, la ràbia per l'acció irreflexiva de Paris, un altre fill, que amb Helena ha portat la desgràcia a Troia; és l'àvia que ha d'enterrar el propi nét, Astianacte... Hècuba representa, en la relació amb els seus homes, la totalitat del temps: el passat (Príam), el present (Hèctor, Paris), el futur (Astianacte). Cassandra, que va negar-se a complaure sexualment Apol·lo, és la venjança dels déus, veu el futur però mai no serà creguda... Políxena, verge innocent, morirà degollada sobre la tomba d'Aquil·les, el seu espòs als inferns... Andròmaca és la dona d'Hèctor i veurà com el seu fill Astianacte serà sacrificat pels grecs llançant-lo contra les roques des del cim de les muralles... Helena, en fi, representa la bellesa sexual d'Afrodita, el plaer sense fills, la negació del futur, és la causa de la desfeta total de Troia. Totes elles són formes de pensar el futur... dones sense homes... futur sense present... un futur absolutament inassolible.