Però en tot cas, l'important és que es manté l'esquema d'un narrador absent –identificable amb el dramaturg– que continua construint una història davant del públic però sense el recurs de la narració, és a dir, utilitzant només les possibilitats que li ofereix la presència d'uns actors capaços d'encarnar els personatges i de comunicar els pensament d'aquests, així com debatre amb els seus oponents i realitzar les seves accions.
Veiem així com els actors es converteixen en la veu del narrador (o dramaturg) substituint la narració dels fets amb la manifestació dels seus pensament, la il·lustració dels xocs dialògics entre antagonistes i la reproducció de les seves pròpies accions.
Monòlegs i diàlegs són només recursos d'aquesta narració que no ha deixat d'evolucionar des del punt on la va deixar Eurípides. Aristòtil, en el capítol XII de la Poètica
diu que les parts de la tragèdia son “prólogo, episodio, éxodo y parte coral” (12).
Ja hem eliminat completament la part coral. Ens queda:
a)
el pròleg, per plantejar els fonaments de la trama i de la idea que volem desenvolupar;
b)
els episodis, que ressegueixen els moments principals de la història que es vol narrar i construeixen la idea que es vol transmetre;
c)
l'èxode, que permet tancar el relat dels fets, arrodonir la idea central, i sortir d'escena.
Estem parlant, en definitiva, de l'estructura clàssica de tota narració..
Pablo Ley