Buscant l'emoció. Núria Bonet a L'esfondrament de la casa Usher, d'Edgar Allan Poe. Foto d'Isaac Freijo
ACTUAR ÉS FER 
(o l'art de sentir de veritat)
ELS PROCESSOS CREATIUS 2
Per Àngels Bassas
Cada vegada tinc més clar que els actors i les actrius som lectors d'ànimes. Observem la vida, la digerim, la rebem, l'analitzem, i la vivim de forma diferent a algú que viu la vida sense aturar-se a prendre'n consciència. Com a actriu veterana, i potser com a discutible deformació professional després de tants anys en aquest ofici, interpreto el que veig des d'uns altres ulls. A nivell de memòria, al llarg dels anys, desenvolupes una capacitat extraordinària per a memoritzar paraules i situacions que has viscut, essent capaç de recordar detalls, tons, intencions, mots, gestos, accions i mirades. Com si rebobinessis una pel·lícula. Cosa que pot sorprendre a la gent que conviu amb nosaltres, perquè som capaços de recordar amb pèls i senyals què i com ha passat alguna cosa. I permeteu-me tenir sentit de l'humor: això ens fa ser, per exemple, uns eloqüents i forts adversaris en l'oratòria d'una discussió. Perquè entrenem constantment l'observació de tot allò que passa "a escena" i la nostra feina als assajos consisteix en desestimar les coses inservibles, i en recordar les coses bones que han passat en un assaig, per a ser capaç de reproduir-les posteriorment.
El gran repte que se'ns planteja llavors és com repetir aquell bon moment que s'ha produït a escena, sense intentar "il·lustrar-lo"; sinó "reviure'l" de forma espontània i ser capaços de repetir-lo amb la mateixa frescor dia rere dia, un cop a les funcions. Aquell "tornar a viure", i no aquell "mostrar", "il·lustrar" o "fer veure". Com dic sempre: a escena no facis veure, sinó fes. 

Actuar és sempre fer (la paraula "drama" prové del grec i vol dir "jo faig").

I l'única manera a nivell de tècnica d'interpretació és buscar quins estímuls van provocar aquelles bones reaccions que van portar-nos a actuar una bona escena. 

Els estímuls es troben sens dubte en la capacitat de connectar amb diversos factors: 

  1. 1. els antecedents que ens situen en un determinat estat d'ànim; aquell saber d'on vinc que em condiciona com encaro el moment present.

  3. 2. la situació escènica (el que Stanislavski anomenava "given circumstances"): on sóc, què m'envolta, relació amb els objectes, amb l'espai escènic i fictici, perquè sóc aquí...

  5. 3. els estímuls interns provocats per les imatges (importantíssim concepte que mereix un article apart, i del qual en parlen diversos teòrics de la interpretació com Stella Adler).

  7. 4. els meus objectius; què vull, què desitjo... què faig per aconseguir-ho, quins obstacles o conflictes em trobo, i quines estratègies utilitzo per resoldre-ho...

  9. 5. la connexió amb el partner (la meva feina, en un 50%, la faig alimentant-me del que em dóna el meu company/a= acció-reacció)

  11.  6. i l'acumulació de tot això, em porta com a darrer estadi, a l'accés a l'emoció.

L'emoció és el darrer "step". No podem pretendre accedir a les emocions directament, sense passar per allò que les ha provocat. Perquè llavors estaríem inequívocament "fent veure" que sentim, enlloc de "sentir de veritat". Això és el que diferencia un bon actor que "viu l'escena" jugant el seu rol, d'un actor que "mecanitza o il·lustra". Com diuen molts teòrics de la interpretació, (cadascú a la seva manera o amb diferents paraules però tots venen a dir el mateix): no podem controlar les emocions però en canvi sí que podem controlar les accions físiques i psicològiques que ens han portat a elles.

És com a la vida. A la vida real les nostres accions estan permanentment connectades a l'entorn, als estímuls externs i als interns. Reaccionem de forma natural a ells, des de les més absurdes accions com entrar en una cafeteria perquè ens ve de gust un cafè. O ens canvia l'estat d'ànim si rebem un missatge negatiu de la nostra parella, o si ens diuen una paraula lletja fora de to, o si per contra veiem una bonica posta de sol o olorem una flor, que ens fa somriure.Obeïm als nostres impulsos producte de les nostres necessitats més bàsiques i fonamentals. Estem condicionats pel nostre passat, i pels nostres desitjos; els simples i els més complexos. I aquesta és una de les coses que intento inculcar als meus alumnes: ¿per què si a la vida ho fas constantment de forma natural, no ets capaç de comportar-te igual a escena? Comporta't a escena com ho fas a la vida: reaccionant als estímuls. Actuar és acció i reacció. I no oblidis que això és un joc: to play, jouer... 

Els actors i les actrius físicament hauríem de ser com gats (físicament amb un instrument lliure de tensions o tics, i receptiu, obert i disponible) que estan sempre alerta del que els envolta i tenen extremadament desenvolupades les capacitats de reacció a l'entorn, sempre disposats a aconseguir el que volen, amb una consciència total de l'espai, del cos i de les seves necessitats. Nosaltres a més, amb profunditat de pensament i sentiment: amb una consciència total de la vida. 

El nostre art com a actors i actrius ens fa ser extremadament sensibles a les paraules. I jo, per a més inri, sóc a més escriptora... mare de Déu!, cosa que em fa ser especialment vulnerable als mots. Però alhora, la vulnerabilitat sempre ha estat per a mi un símptoma precisament de fortalesa, encara que sembli una contradicció. L'obertura als mots i a la vida....ens fa ser també més forts. Entrenem l'absoluta consciència del poder de les paraules, per a fer-ne un bon ús.

Les paraules han estat, són i seran sempre un vehicle de transmissió i transformació. Són un sortilegi poderós i màgic.  

Actuar és interpretar la vida, intentar entendre els comportaments dels éssers humans, dilucidar el perquè de l'existència, traduir pensaments, i transmetre emocions.

Actuar és llegir la partitura dels mots i la partitura dels sentiments.

Actuar és la filosofia feta carn, respiració, i vida.

ÀNGELS BASSAS
18 de desembre del 2019
Foto d'Isaac Freijo
Share by: