ÀIAX, O ELS ANTIHEROIS
Amb motiu de la presentació de la nova traducció al català de Feliu Formosa i Joan Casas de les tragèdies de Sòfocles
per Àngels Bassas
“No hi ha mal pitjor que ser joguina d’un destí implacable”, ens diu Tecmessa a la tragèdia Àiax, de Sòfocles.

Aquest és un dels elements principals de la tragèdia grega: assistim a les vicissituds dels herois que les encarnen sabent com a espectadors, que estan dirigint-se cap a la seva perdició o si més no a un destí fatal. Ens convertim en testimonis de forces oposades ( sigui entre homes i Déus, sigui en el xoc per oposició de dos punts de vista igualment justificats, que es tensionen i entren en conflicte: Creont/Antígona, Àiax i els atrides, Electra/Clitemnestra…). Som observadors de la inseguretat de l’existència humana, veiem aquestes “joguines” en mans del destí (tot i que en Eurípides entra en joc també la voluntat humana), personatges, semi-Déus, herois, símbols, mites o arquetips que amb els seus errors s’aboquen a la desgràcia o al sofriment, però també a la transformació; perquè l’experiència del dolor ens porta a la comprensió.
Àiax, no és una de les tragèdies més conegudes, i no obstant, a mi personalment, és un personatge que m’ha obsessionat al llarg dels anys, fins al punt d’escriure una obra de teatre amb la versió femenina del seu nom: Àiaxa. Aquesta mena de Quixot grec del segle cinquè abans de Crist, que perd l’enteniment matant xais i altres bèsties, pensant-se que mata als aqueus (em pregunto fins a quin punt Cervantes pensava en ell quan va escriure El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, amb un Quixot contra molins de vent pensant-se que eren gegants, els seus enemics imaginaris, igual que Sòfocles ho va fer, molts segles abans, amb un Àiax esbudellant bèsties). 

Per a mi, Àiax esdevé el símbol de la injustícia. Ell, l’únic heroi que ha lluitat incansablement i amb perseverança sense l’ajuda de ningú (els herois grecs solien ser ajudats per alguna divinitat, però ell rebutja aquesta ajuda) al final… ningú li valora. Àiax simbolitza la gran injustícia que es comet contra el que ho ha donat tot i veu com al final de tots els seus esforços, proeses, treball i implicació… se li arrabassa el premi, i és un altre, Ulisses…el “mimat o favorit”, el qui s’emporta injustament els elogis o les recompenses (les armes d’Aquil·les que havien de ser per al més valent de tots).
Traslladeu això a uns ulls contemporanis i tindreu nombrosos exemples del nus que se’t fa al ventre quan es produeix una gran injustícia: la dels poderosos envers els més febles… en l’àmbit laboral quan un treballador ho dóna tot i no és valorat, o li donen a un altre el càrrec, la feina, o l’augment de sou… quan un home maltracta una dona que li ha donat tot… quan un amic traeix la teva confiança… quan facis el que facis no veus recompensats els teus esforços…etc, etc. I evidentment el tema del suïcidi, en adonar-se de la seva bogeria, la dignitat pròpia, o la solitud: “…la solitud en què es troben les grans figures de Sòfocles, i en general totes les persones realment grans que hi ha al món” (Albin Lesky, La tragedia griega, editorial El Acantilado, per si us interessa saber més sobre tragèdia grega).
I ja que parlem de llibres, ens hem de congratular i celebro enormement la recent aparició d’una nova versió i traducció de les obres de Sòfocles, de la mà de dos grans Mestres: Feliu Formosa i Joan Casas, auspiciats pel també generós i incansable Carles Batlle (a qui per cert felicitem pel seu recent premi Octubre de Teatre), que està ressuscitant les publicacions de l’Institut del teatre juntament amb l’editorial Comanegra. 

A “Sòfocles/Tragèdies”, en la versió de Casas/Formosa, hi trobareu: Àiax, Les dones de Traquis, Antígona, Èdip Rei, Electra, Filoctetes i Èdip a Colonos. 
Vaig assistir a la presentació del llibre a la petita i entranyable llibreria Obaga del carrer Girona. Curiosament detecto la coincidència de la presència de l’hel·lenista Jaume Pòrtolas al pròleg del llibre que us he mencionat abans sobre tragèdia grega i també va ser ell el mestre de cerimònies en la presentació d’aquesta nova versió de les tragèdies de Sòfocles. 

Per mi va ser un plaer immens sentir parlar a Joan Casas sobre “passar pel cos el text” i sobre el concepte d’acció, inherent al verb, davant la cara d’estupefacció d’alguns filòlegs allà presents. Com a actriu vaig entendre perfectament el que en Joan volia dir quan parlava de la cossificació o respiració del text a l’hora de dir-lo, ja que per a un actor és molt diferent trobar-se el verb al final d’un fragment de frase llarga, que al principi. Perquè el verb en interpretació, condiciona la nostra acció. I jo hi afegiria, Joan, que en el meu cas, com a actriu, la meva obsessió arriba fins a extrems d’absoluta precisió en la lectura que pugui fer d’un text, perquè fins i tot la puntuació, em condiciona la interpretació o la cadència de la meva elocució. Uns punts suspensius, una coma o uns dos punts, a mi em fan llegir i interpretar de maneres diferents. Com a actriu el text és com la meva partitura musical amb les seves notes… I efectivament no és el mateix dir un text amb el verb col·locat a un lloc o a un altre, amb una sintaxi forçada o amb uns adjectius complicats o en desús (com diu Casas, traduccions filològiques excel·lents com les de Carles Riba, però difícils de dir). Ja els actors necessitem que el text “llisqui”… com en diem en l’argot teatral. 
I m’encanta sentir a Formosa dient que han fet aquesta versió pensant en facilitar la feina dels actors i actrius (en el seu cas van néixer de la voluntat de re-escriure les tragèdies per als seus estudiants d’interpretació). I m’agrada compartir la mateixa preferència o especial predilecció que Formosa diu tenir pels personatges “marginats” i per a mi gairebé antiherois: Àiax i Filoctetes (obra molt poc representada que he tingut el plaer d’interpretar fa uns quants anys en el paper masculí de Neoptòlem en una versió de Heinner Müller, a la Beckett, i en dues ocasions, tenir la sort de posar-me a la pell d’Electra, amb un interval de dotze anys, al 2003 al Grec i al 2015 al TNC, com si el personatge em perseguís com les Erínnies…). 

Aprenem molt interpretant, llegint, tocant, escoltant, vivint i veient tragèdia grega. 

Espero que aquest nou fillet literari, eina necessària tant per al teatre, com per a amants del món hel·lenístic o filològic, ens regali també noves veus tràgiques dalt de l’escenari, en aquella meravellosa i irrepetible experiència de la catàrsi col·lectiva, definida per Aristòtil com l’experiència de la compassió i la por, però des de la protecció d’una confortable butaca….

ÀNGELS BASSAS
Desembre del 2019
Share by: