Vaig tenir una vocació molt prematura des de nena, la sensació d'un destí marcat xiuxiuejat a cau d'orella i, malgrat tenir disset anyets, una tossuderia perseverant que no m'ha abandonat mai (potser per estar tocada per la tramuntana en ser empordanesa) i que em va empènyer a compaginar ja el meu COU i la sel·lectivitat amb els assajos d'una obra a Girona. Així que amb la majoria d'edat, em vaig treure els estudis i el carnet de conduir, malgrat les hores intempestives d'assajos, i ja em tens liant-me la manta al cap per anar-me'n a Barcelona a estudiar Art Dramàtic. Els pares no van dormir durant setmanes... La bona nena i l'estudiant modèlica, volia ser actriu!

La interpretació era per a mi molt més que ser dalt d'un escenari: era una porta oberta al coneixement, a l'estudi i vivisecció de l'ésser humà, un pou on descobrir tresors i un lloc on podia entendre el món. M'agradava molt la filosofia, i la vaig penjar per casar-me amb la filosofia feta vida que trobava al teatre. A les Arts Escèniques hi era tot: la literatura, la història, la filosofía... i les matemàtiques i les ciències del comportament humà.

Barcelona es mostrava per a una nena com jo de poble, com l'horitzó on acomplir els meus somnis. Però també era l'abisme del llençar-se al buit en un món ple de lleons lluitant pel poder; la feréstega lluita per la competència en una feina amb molts alts i baixos laborals.

Els veterans de l'ofici m'explicaven que em trobaria en aigües pantanoses on a vegades se m'hi enganxarien els peus i em costaria avançar. Em van advertir que a més de talent, calien contactes i a vegades ser als llocs i en el moment adequat... Aquell "deixar-se veure" que sempre m'ha resultat un pèl incòmode, perquè sóc un animaló molt xerraire i obert si estic en àmbits coneguts on em senti amb gent de confiança, o amb persones receptives, estimulants, generoses i lluminoses. I perquè encara que pugui semblar estrany o contradictori, personalment sóc una mica tímida i sobretot, reservada. Se sol dir dels actors i actrius tot el contrari. Però tant jo com molts altres companys i companyes, podem ser seriosos o cautelosos per simple timidesa, discreció, o fins i tot, semblar un pèl esquerps per una tendència sana a observar abans de parlar. Els de províncies de seguida ens posem en guàrdia davant la fressa d'un vent fals, reaccionem instintivament com un gat prudent, i això ens fa arraulir en un racó per a observar, per si de cas ens ataquen... Probablement som una barreja paradoxal entre innocents i desconfiats. La naiveté i la salvatgia dels crèduls somiadors.

Per tant l'aparador de mirades, aquell anar a les estrenes i passejar-se en la foguera de les vanitats, no era ni és un repte fàcil per a una actriu jove, quan creus ingènuament que amb la teva feina n'hi ha d'haver prou. I també, perquè no dir-ho, quan tens la valentia de no vendre el teu cos de dona, negant-te a afalagar falsament, o negant-te a acceptar el flirteig o les aparentment innocents seduccions d'un director o persona de poder, malgrat saber les conseqüències del teu #noésno: potser mai més tens feina amb ell, però conserves intacta la teva dignitat, llibertat i independència. Quelcom que valoro com a una única opció de vida.

En el món de "la cultureta" com deia irònicament el gran Terenci Moix, no claudicar a l'esclavatge del quedar bé, resistir-se a llepar amb afalacs (el que en castellà es defineix com no voler "rendir pleitesía") a les famílies teatrals, i conservar la independència i llibertat individual de creure només en la feina ben feta, en aquest país, malauradament, a vegades… és sinònim de quedar-se orfe. Pot suposar que et titllin fins i tot d'antipàtic si no et saps "vendre" dins els cànons establerts del postureig, o si no et vols casar amb cap família. O pitjor; si no t'hi accepten. Tot i que es pot afirmar que hi han molts bons orfes teatrals amb ganes de formar una enorme família nombrosa o de ser adoptats per diverses famílies d'acollida; individus lliures amb capacitat d'estimar molta gent, de ser oberts a molts horitzons internacionals sense etiquetes limitadores, amb la ferma convicció de ser fidels només al compromís amb l’art i la cultura, i potser una mica promiscus pel que fa a voler aprendre de la riquesa artística de molts i no casar-se amb ningú.

El món de les public relations a més, té una marcada tendència a etiquetar les persones. A posar-les en calaixets on se les pugui definir amb un títol o etiqueta. Jo, una de províncies, filla de treballadors del camp i de la fàbrica, nascuda de la cultura de l'esforç però amb maneres d'aristòcrata, de gran.... encara els ha costat més etiquetar-me. Actriu i... escriptora i docent? Una actriu que també publica llibres i articles? On coi l'etiquetem aquesta?

Terenci Moix deia al seu irònic relat: "...els de la cultureta sempre agafen la literatura com a pretext per commemorar coses que no tenen res a veure amb la literatura".  Jo et diria ara, Terenci, que després de trenta anys a l'ofici d'actriu, alguns mimats i mimades del que tu en diries la cultureta teatral, a vegades agafen el poder per fer coses que no tenen res a veure amb l'esperit obert, fraternal, conciliador i cosmopolita del teatre. Ningú no gosa dir-ho o es diu amb la boca petita, però la Barcelona culturalment rica de fa uns anys, ha perdut pistonada i s'ha tornat petita, provinciana, tancada i recelosa de nous horitzons i aliances entre companys d'ofici. Bàsicament perquè els creadors realment interessants han hagut de fugir a fora. A sobre, hi ha molt poca feina, a repartir entre molts...i els colzes per resistir a la cadira, abunden. I això només genera, en excés, una actitud envejosa on s'assassina qualsevol bona i genuina manifestació de talent. Perquè els artistes han de malviure en un país on els polítics no estimen ni valoren la cultura. I on ens sobra talent pels descosits però el menjar escasseja, sense que ningú no faci res per millorar o revertir aquesta situació.

Com diu un amic meu, Paris o Londres acullen i protegeixen la cultura. Però aquí som uns desgraciats que amb prou feines arribem a finals de mes. I tot així, mantenim viva la cultura d'un país: gràcies al nostre esforç, vocació, dedicació i compromís persistent.

La resistència cultural emigra o bé es queda a malviure aquí. Com diu la historiadora Isabel Segura Soriano a l'exposició sobre Clotilde Cerdà al Palau Robert: "Què carai li passa a aquesta societat barcelonina que expulsa als personatges més innovadors?". Jo no només m'ho pregunto com tu, Isabel, sobre grans dones oblidades d'aquesta ciutat de la història del segle XIX i XX com Clotilde Cerdà, sinó també de les moltes grans dones creadores actuals que amb penes i treballs resistim els embats d'aquests temps convulsos, on intenten empetitir-nos, etiquetar-nos, limitar-nos, i on no s'ajuda gens a facilitar vies o unes condicions òptimes per a la creació.

Dalt d'un escenari actors i actrius tímids per naturalesa o no, ens mengem el món, som uns salvatges i no tenim por ni vergonya de res. Bàsicament perquè ens ampara un personatge. Darrera el personatge som capaços de tot. I amb el nostre art, actors i actrius transformem la vida, donem una nova mirada a les coses i enriquim la societat.

Siguem lleons per a protestar i exigir millores en els nostres condicions i lluitem pels nostres drets, i per un país on tinguem un lloc digne dins la societat per a desenvolupar el nostre talent. Que no ens enpetiteixin a Liliput, companys i companyes. Siguem gegants de mongetes màgiques capaços d'arribar al món sencer amb el nostre art. Cuidem els ous de moltes gallines d'or perquè no hagin de ser expulsades a fora, o no ho limitem només a uns quants privilegiats escollits aleatòriament a dit, en un país amb una marcada tendència a la mitomanía provinciana d'admirar només el que del costat diu que és bo. Perquè algú influent afirma o decideix que allò és bo, ha de ser bo? O volem ser oberts de mires? Volem enriquir-nos amb molts punts de vista i propostes innovadores? Volem acollir i cuidar el talent autòcton? Què us sembla admirar la feina dels nostres companys i companyes, tenir ganes de compartir, desitjar ajudar-nos, i de que molts verdaders talents pugin al castell de l'ogre dalt del cel, a fer ous d'or culturals pel nostre país?

Dies després d’escriure això, llegeixo unes frases de la pedagoga i actriu Uta Hagen, molt en aquesta línea, i que em refermen en les meves conviccions i en el que penso que hauria de ser la filosofia dels del meu ofici:

«We must recognize that we need each other’s strenght. We must serve the play by serving each other; an ego-maniacal “star” attitude is only self-serving and hurts everyone, including the “star”. We must aim for “character” in the moral and ethical sense of word, compouned of the virtues of mutual respect, courtesy, kindness, generosity, trust, attention to the others, loyalty and dedication.»

La cultura, el teatre, el cinema, la televisió, la literatura, les arts plàstiques, els oficis tècnics de tot l'engranatge de la tramoia teatral (vestuari, escenografia, fotografia, tramoistes, il·luminadors, regidors...)... llocs de treball que no poden estar només a l'abast d'uns quants.

La cultura és patrimoni de la humanitat.

I hauria de ser un dret per a tots aquells i aquelles que,

amb el seu art, esforç i talent,

tenen alguna cosa a dir.