Teatralitat mínima 
per explicar grans coses...
Crítica a "Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers", per Lluís Mayench
Autoria i direcció: Àlex Rigola. Ajudantia de direcció: Dobrin Plamenov, Alba Pujol y Irene Vicente. Repartiment: Pep Cruz i Alba Pujol. Espai escènic: Max Glaenzel. Disseny audiovisual: Igor Pinto. 
TEATRE POLIORAMA, del 15 de setembre al 30 d’octubre.
Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers és l’exuberant títol que Rigola ha triat per fer una peça molt minimalista. Utilitza aquests versos de Shakespeare del cèlebre to be or not to be per presentar una obra sobre la mort o, més ben dit, sobre la vida d’aquell que és conscient de la mort. Va ser estrenada al 2019 al Temporada Alta i després dos mesos a la Beckett. Ara torna, potser més necessària que mai, al Poliorama.

La peça té format de conferència i no se n’amaga. Damunt l’escenari hi trobem un tamboret blanc, una taula blanca i un Mac que servirà a l’actriu per activar les projeccions en una gran pantalla emmarcada penjant enmig de l’escenari. El fons de l’escenari és completament fosc i en primer terme una petita planta il·luminada amb un zenital (l’únic toc de color). L’obra comença amb la llum del públic a mitja sala i la mantindrà així fins al final per tal d’integrar elegantment aquest no-lloc amb el pati de butaques.

L’actriu Alba Pujol apareix a l’escenari vestida d’esquelet. És com un dels de la dansa de la mort de Verges aquells que giren i giren i ens recorden que la mort arriba a tothom per igual. Aquest personatge intimidant i simbòlic s’asseu amb les cames creuades damunt la taula mentre apareix en Pep Cruz vestit de carrer i en personatge zero parlant directament al públic de manera animada sobre l’individualisme i el col·lectiu. El pròleg de la peça acaba quan l’Alba, que ja s’ha tret la màscara, ens explica com funcionarà la dramatúrgia de la peça. 

Ens trobem davant d’un teatre de testimoni on veurem reproduïdes les converses del pare de l’actriu, Josep Pujol, amb la seva filla i en Rigola durant els últims mesos de la seva vida. El Pep Cruz serà l’encarregat d’encarnar-lo mentre que l’Alba farà d’ella mateixa. A la pantalla anirem veient textos i imatges que serveixen com a fil conductor i excusa per anar parlant de diferents temes. A la primera part de l’obra ens trobem una mena de diccionari d’en Joan Fuster o d’en Jaume Melendres on davant d’una paraula en Josep Pujol feia una definició: càncer, economia (ell n’era catedràtic), paternitat, amor… 

Per mantenir el joc teatral, veiem com en un primer moment en Pep Cruz agafa el guió i va llegint les paraules d’en Josep Pujol però, a poc a poc, el va abandonant per interpretar-lo plenament. L’Alba també participa responent preguntes, comentant i dialogant amb el seu pare. El diccionari i els aforismes també van deixant pas a experiències més complexes i profundes. 

A més a més, a banda del teatre purament verbatim també hi trobem elements de ficció que, perfectament integrats, serveixen per passar suaument de bloc temàtic, aprofundir en una idea o fer de contrapunt als moments més dramàtics. Des del ser o no ser, que apareix gairebé al començament, a poemes de Gil de Biedma, conferències, cançons, fragments de pel·lícules (narrades o projectades…).

I gràcies a aquests elements i, sobretot, a la tria dels fragments representats fa que l’obra avanci sense cap resistència exposant obertament un tema tan dolorós com és la mort d’un pare. I l’Alba Pujol és qui fa de garant de la peça, qui dóna el sentit primer i últim a l’experiència teatral que ens és oferta. És quan veiem que el seu vestit d’esquelet és també símbol de nuesa. No albirem, ni per un moment, una pàtina de pornografia emocional. L’obra és sòlida i sense escletxes. Hi ha tanta veritat damunt l’escenari com ofici. 

Durant poc més d’una hora navega en un dolç equilibri entre allò màgic i allò quotidià, entre el particular i l’universal, entre l’humor i la tristesa, entre el teatre i la vida és una peça que sembla tan fràgil i, alhora té tanta força.

Àlex Rigola ha sabut trobar el to. És una obra fàcil de descriure però difícil d’explicar. Els silencis, les respiracions, algú que es moca a platea i de sobte en Pep Cruz et clava un acudit de l’Eugenio que et desmunta en segons per després recollir-te amb escalf. No sé si vaig sentir més riures o més plors però a l’aire hi surava la sensació d’una petita gran veritat revelada, d’una lliçó de vida a partir de la mort.

Si t'ha agradat aquest article i vols seguir-nos, pots fer-ho a través de telegram

Share by: