Peter Handke escriu amb Insults al públic (1) una autèntica lliçò magistral de dramatúrgia en la qual qüestiona, un rere l'altre, els principals conceptes de la dramatúrgia convencional. No hi ha espai, no hi ha personatges, no hi ha conflictes, no hi ha ficció ni narració, no hi ha emocions... va recitant en una llarga lletania.

No sé fins a quin punt el joveníssim Peter Handke (que el 1966, en el moment de l'estrena d'aquest text, tenia només  24 anys) era conscient de la trampa en la qual s'estava ficant ell mateix, perquè el cert era que, al mateix temps que negava els conceptes, un rere l'altre els anava implementant escènicament: la negació de l'espai generava espai, la negació de conflicte generava conflicte, la negació dels personatges generava personatges, la negació de la ficció generava ficció... i així fins al final.

No per això deixa de ser Insults al públic una lliçó magistral de dramatúrgia i entre les coses que allà va deixar escrites cal destacar una de les caracteritzacions més lúcides que poden fer-se referides a com els espectadors van deixant de ser unitats individuals per transmutar-se en un ens col·lectiu que Handke defineix com a Auditorium, en la mesura que escolta, i que en definitiva és el públic.

Recullo (per a comentar-los tot seguit) tres fragments en els quals Handke expressa la seva idea de públic en la traducció al català de Carme Serrallonga:

“Abans de venir aquí heu fet uns preparatius. Heu vingut amb unes certes idees. Heu entrat al teatre. Us heu preparat a això, a venir al teatre. Heu tingut certa expectació. Pensant en el temps, heu sortit de casa corrent. Us heu imaginat alguna cosa. Us heu preparat a alguna cosa. Us heu preparat a alguna cosa, a ser presents a alguna cosa. Després us heu preparat a ocupar el vostre lloc, a asseure-us en aquest seient llogat i assistir a alguna cosa. Potser heu sentit parlar de l'obra. Heu fet, doncs, els vostres preparatius i heu esperat amb calma alguna cosa. Heu deixat la cosa venir per si sola. Us heu sentit disposats a seure i a deixar-vos oferir alguna cosa.” (2)

“Pel vostre propòsit us heu diferenciat d'altres que s'han encaminat a d'altres indrets. I pel vostre propòsit heu constituït una unitat amb els altres que s'havien encaminat cap aquí. Heu tingut una mateixa meta. Durant un temps determinat heu tingut davant vostre un futur comú amb d'altres.” (3)

“Esteu asseguts en fileres. Formeu un patró. Seieu en un cert ordre. Gireu en una certa direcció. Seieu a igual distància l'un de l'altre. Sou un auditori. Formeu una unitat. Sou un auditori que es troba en una sala d'espectacles. Els vostres pensaments són lliures. Encara us fabriqueu pensaments propis. Ens veieu parlar i ens sentiu parlar. Gradualment les vostres respiracions van esdevenint totes iguals. La vostra respiració s'ajusta a la respiració amb què nosaltres parlem. Vosaltres respireu com nosaltres parlem. Nosaltres i vosaltres formem gradualment una unitat.” (4)

El que m'interessa del plantejament de Handke és la descripció que fa de com una persona va tornant-se progressivament espectador i com, després, es converteix en aquella unitat que ell denomina auditori. Evidentment, Handke parla del teatre, però en realitat defineix un tipus concret d'esdeveniments que van més enllà del teatre i en què allò que és característic i essencial és la presència del públic en el mateix espai i al mateix temps. De fet, és precís considerar que una part substancial d'aquest procés de conversió del conjunt de persones en auditori el comparteix el teatre amb altres formes de cultura tan allunyades com els ritus religiosos, els esdeveniments esportius, els mítings polítics i totes aquells fenòmens culturals que consisteixen un gaudi col·lectiu i es desenvolupen en el temps (cinema, música, teatre, dansa, els toros, una performance...). Sigui quin sigui l'objectiu, tot individu que acudeix a un d'aquests esdeveniments experimenta una dissolució en la massa i adopta de forma natural un comportament col·lectiu o, tal com ho diria Handke, en el procés de dissolució en una determinada sensibilitat grupal, els espectador deixen de fabricar pensaments propis.

• Abans de venir aquí heu fet uns preparatius

De fet, el procés de conversió de la persona en espectador pot haver començat molt abans del moment d'entrar a la sala. Podríem dir que, en realitat, comprèn tot el procés a través del qual l'individu ha anat convertint-se, progressivament i al llarg de molt anys, en espectador teatral. Tots els coneixements adquirits en aquest sentit entrarien en això que Handke, referint-se sens dubte a un lapse de temps més breu, anomena preparatius i que nosaltres, aquí, hauríem d'anomenar formació. Perquè, fins i tot aquests últims preparatius que han fet que una personal qualsevol assisteixi finalment a una representació teatral, venen determinats per tota l'experiència acumulada des de la infància i en el si de la família en aquest sentit. Tant si es tracta d'espectadors de l'antiga Grècia disposats a assistir a l'última tetralogia d'Èsquil, com si es tracta del teatre més innovador del segle XXI, arribem al lloc de la representació amb tota una sèrie de prejudicis i expectatives que han anat conformant-se al llarg dels anys a través de la immersió en la societat.

• Heu vingut amb unes certes idees

Però al marge d'aquests preparatius més generals (que tenen a veure amb l'educació, la ideologia i amb el nostre sentit de pertinença al grup) és veritat que, a més, hi ha unes motivacions purament individuals que ens mouen a acudir a un o altre lloc. Amb tot, es pot afirmar que al voltant de qualsevol esdeveniment cultural es produeixen reverberacions socials la funció de les quals és la d'informar. La mateixa publicitat, els articles periodístics, les crítiques, les entrevistes (diaris, ràdio, televisió, internet), fotografies, filmació de determinades seqüències clau, músiques... el mateix procés d'expansió social en un pla gairebé individual que és el boca-orella, tot contribueix a donar una adequada dimensió social a tot esdeveniment. Sense aquest complex procés col·lectiu, allò cultural perdria gran part del seu sentit social.

• Heu tingut certa expectació

Són els nostres gustos, interessos, aptituds, personalitat, aficions, aspiracions, desitjos, pulsions allò que ens ha motivat a assistir a un lloc o l'altre. És cert que estem determinats per la nostra biografia social, però reaccionem en cada moment segons el que ens indica la nostra forma no conscient d'habitar la cultura. Aspirem a calmar la nostra ansietat, a incrementar els nostres coneixements, a satisfer els nostres plaers. Acudim als llocs amb expectatives perfectament determinades. I això implica conèixer de forma extensa, encara que només sigui en els aspectes generals, allò a què et disposes a assistir: no es coneix el resultat d'un partit de futbol, però les possibilitats són poques i el plaer no necessàriament es troba en els detalls que constitueixen allò imprevisible. Aquest plaer que trobem en el que ens és conegut ens fa resistents als canvis quan aquests no es produeixen de forma gradual, pràcticament imperceptible. Una altra cosa és el concepte de novetat que s'ha instal·lat en el centre de la cultura occidental al llarg del segle XX i que encara perdura. De fet, entenem la novetat com un àmbit constant, invariable, on la novetat és acceptada per se. Però no és, en qualsevol cas, una novetat essencial, no busca un gir copernicà que alteri el nostre sentit de la continuïtat. No aspira a la revolució ni a la ruptura.

• Pel vostre propòsit us heu diferenciat d'altres que s'han encaminat a d'altres indrets

L'acceptació d'unes formes de la cultura enfront d'unes altres ens fa prendre consciència de certa identitat (estadística) amb altres individus amb els quals, inevitablement, establim com a mínim la percepció d'uns determinats lligams d'afinitat més o menys conscients (altament conscients en un míting polític, molt més difusos en, per exemple, un concert de música clàssica). En els moments en què la col·lectivitat té dimensions naturals (pròximes a les de la tribu en què l'home s'ha desenvolupat al llarg de l'evolució), les formes majors de la cultura es practiquen pel grup en la seva totalitat (existeix la necessitat constant, al llarg de la història, de mantenir certes pràctiques culturals que impliquen a la pràctica totalitat dels individus que conformen el grup, tant si és la celebració de la missa com el consum massiu de televisió). L'ampliació del grup i la progressiva complexitat de la seva articulació ha comportat tant l'especialització dels individus com l'establiment de subgrups més o menys definit en el si més ampli de la societat. Acceptem que tots aquests grups tinguin els seus ritus privatius i la seves formes culturals pròpies sempre i quan es percebin com a part del grup major (quan aquesta percepció de pertinença al grup es trenca, les reaccions, com sabem per la repetició de successos similars viscuts al llarg de la història, poden ser molt greus; la història del poble jueu a Europa s'explica en gran mesura per aquest mecanisme que va acabar implicant el procés d'exclusió, expulsió i extermini tal com l'estudia, per exemple, Hannah Arendts a Els orígens del totalitarisme). Aquests actes de posicionament social, independentment del nivell de compromís que comporten, conformen la dimensió final del nostre ésser social.

• I pel vostre propòsit heu constituït una unitat amb els altres que s'havien encaminat cap aquí

Aquest procés de constituir-se en unitat per part d'un conjunt d'espectadors és una cosa palpable en el vestíbul de qualsevol teatre, en els carrers davant de qualsevol camp de futbol, entre els assistents a qualsevol míting polític. La pregunta que, conscientment o inconscient, es fan tots els allà presents és: ¿què tinc en comú amb tots ells? I les respostes, conscients o inconscients, poden ser moltes i diverses, però contenen sempre un cert sentit de pertinença a un grup que, com a mínim, té en comú aquella experiència, tot i que existeix la certesa que es comparteixen, sense cap dubte, altres dels motius que ha induït a tothom a acudir al lloc. Hi ha, doncs, una consciència de comú denominador que els unifica, tot i que els espectadors no s'hagin encara compactat en un auditori (una paraula que gairebé no permet veure la importància dels successos interiors, la commoció que té lloc durant el procés d'assistir a un esdeveniment cultural del tipus que sigui).

• Us heu sentit disposats a seure i a deixar-vos oferir alguna cosa

De moment, existeix només una predisposició a la unitat. És l'acceptació d'unes normes concretes segons les quals l'espectador haurà de comportar-se com a tal. Ell s'asseurà passiu entre altres espectadors i es limitarà a rebre, sense possibilitat de respondre més que mitjançant una resposta col·lectiva (per exemple, l'aplaudiment, el riure), una determinada classe d'estímuls que hauran d'afectar-lo durant un cert temps. Està disposat a deixar-se reduir, doncs, a un receptor col·lectiu (o, dit d'altra manera, un receptor social, netament diferenciat per la seva actitud i objectius d'un receptor individual). Però en el vestíbul aquesta conversió encara no ha tingut lloc, encara està en procés. I el procés, com hem vist, ha començat molt abans.

• Seieu en un cert ordre

La conversió dels espectadors en auditori comença a produir-se, en realitat, en el moment que es troben ja reunits en el recinte on tindrà lloc l'esdeveniment cultural. El terme alemany per a representació, Vorstellung, és, en el sentit que podríem utilitzar-lo aquí, més adequat perquè, traduït, indica de forma concisa allò que es posa al davant, i implica, per tant, la presencialitat dels espectadors, en alemany Zuschauer, els que miren cap a [algun lloc indeterminat]. En realitat, el que importa és allò que es posa davant els ulls. Aquest és, en definitiva, el sentit últim de l'espectador, que ha vingut amb l'objectiu de viure una experiència perceptiva (en general, visual o auditiva quan parlem en un pla social) i es disposa a fer-ho. El fet de seure en un cert ordre implica no només una predisposició, sinó una actitud òptima per a la recepció. L'espectador intenta canalitzar tota la seva atenció cap allò que té al davant, la representació, la Vorstellung. Aquest és un fet extremadament rellevant perquè mostra que l'espectador es prepara per a extraure la màxima significació possible del lloc de la representació que, en termes semiòtics, hauríem d'anomenar “espai de significació”, perquè tot el que allí succeeix té únicament i exclusiva un valor de signe.

• Formeu un patró

Davant l'espai de significació, la unificació que comporta aquest patró que conformen els espectadors és diferent a la vaga unificació d'idees que els ha impulsat a anar cap a cert lloc amb un objectiu comú. Ara, asseguts a la sala, la unificació té gairebé el mateix sentit que podríem aplicar en el cas dels remers d'una nau. És una unitat funcional, necessària, sense la qual el procés social d'emissió-recepció no podria tenir lloc. Existeix un moment en tota representació en la qual es reclama als espectador que parin atenció de forma unànime. Shakespeare ho aconseguia sovint irrompent en l'espai amb una seqüència sorollosa i animada i fent percebre al públic, que pul·lulava desatent per la sala, la sensació que, en el cas de no parar immediatament atenció, acabarien perdent-se alguna cosa important que els impediria seguir el desenvolupament de la narració. En teatre, el que habitualment segueix a aquest toc d'atenció és, gairebé sempre, l'exposició, més o menys detallada, de la situació en la qual els personatges s'enfrontaran a una situació imprevista i/o conflictiva. Abans de submergir-se en la nova realitat, abans que la acumulació de nova informació els unifiqui encara més, el públic es guia encara pels seus propis criteris.

• Encara us fabriqueu pensaments propis

En realitat, l'espectador pateix una cosa semblant a una dissolució, un abandonament en el grup, en el qual se sent emparat d'una manera especial. Però el procés, com veiem, és un procés gradual. Abans de diluir-se/abandonar-se completament i mantenir-se com en una espècie d'estat d'hipnosi, o de somni (sempre s'acaba recorrent al mite de la caverna de Plató), percep clarament que encara és capaç no tant de produir pensaments propis –que mai deixaran d'interferir i matisa el complet procés d'emissió/ recepció– com de produir pensaments que res tinguin a veure amb els dels seus veïns. La progressiva acumulació d'informació, que es produeix molt especialment en les primeres escenes, farà que a poc a poc comparteixi amb els seus veïns unes mateixes preocupacions i emocions, uns mateixos interessos, els mateixos desitjos i objectius. En un temps relativament breu –i que la publicitat ha calculat al segon– l'espectador és captat per allò que té al davant dels ulls i és obligat a parar atenció de forma subtil, perquè allò satisfà d'una manera extremadament directa algun dels plaers elementals (instintius).

• Gradualment les vostres respiracions van esdevenint totes iguals

Del que és menys conscient l'espectador és de que gran part dels recursos de tota representació no van dirigits cap a una recepció purament racional, sinó que formen part d'una estructura d'impactes sensorials i emocionals que alteren completament el seu estat d'ànim i, en justa correspondència, el seu estat físic. Les vísceres afectades pel procès d'emissió-recepció no es limiten als pulmons, sinó que, segons el moment i el gènere, es veuen involucrats el cor, la gola, el diafragma, l'estómac, els budells, els sexe... De fet, són les vísceres les que ens porten a sentir de forma intensíssima, extremadament vívida, allò que passa al davant nostre –i que no té per què ser un procés empàtic desenvolupat al llarg d'una narració extensa, sinó que pot produir-se com a resposta immediata a alguna cosa abstracte com poden ser sorolls, colors, llums...–. En aquest sentit, s'evidencia que la resposta als estímuls sensorials és absolutament instintiva, s'ha desenvolupat en estreta relació amb la nostra supervivència en la natura i ens porta cap a estats intensament emocionals dels qual no podem escapar i, molt sovint, ni tan sols controlar (com passa, per exemple, amb els moments especialment terribles de les pel·lícules de terror).

• La vostra respiració s'ajusta a la respiració amb què nosaltres parlem

No només és veritat que la respiració del públic es va ajustant progressivament al ritme de l'espectacle. El procés de compactació de tots els assistents implica tots els òrgans que es veuran sotmesos, al llarg d'un procés de duració variable, a una modificació constant. No són metàfores quan diem que la tristesa ens posa un nus a la gola; que l'angoixa ens encongeix l'estómac; que una baralla ens accelera els batecs del cor; que el desig ens excita. Una narració extensa normalment recorre un ampli ventall d'emocions i, per tant, també les nostres vísceres viuran de forma més o menys intensa una mateix ventall de respostes a aquestes emocions. La parla, com passa a la hipnosi, és, tal com diu Handke, una forma d'induir aquest estat de perceptivitat extrem en el qual s'involucra tot el nostre cos. Però Handke no intenta aprofundir més en aquest fet. En té prou amb concentrar-se en el que és, segurament, l'element fonamental de la majoria de les religions: les pregàries, aquesta forma d'aplacar l'excitació i fer que el cos penetri en un estat de perceptivitat superior, d'espiritualitat. Tant les pregàries com una carrera de cotxes assoleixen, això no obstant, modificacions –diferents en intensitat i càrrega energètica– del mateix tipus.

• Nosaltres i vosaltres formem gradualment una unitat

En el moment que actors i públic formen una unitat, s'ha produït aquesta espècie de comunió que manté units, i units de forma tensa, els espectadors. Que la tensió pot trencar-se, ho saben perfectament els actors quan senten multiplicar-se els estossecs, que són un indici clar de ruptura en la captació de l'atenció del públic (les causes de la ruptura poden ser moltes, i poden incloure's sota un concepte que és el símptoma de la majoria d'elles, l'avorriment).Un cas semblant és el dels espectadors d'una comèdia castigats per un espectador que riu a destemps o de forma estentòria i inopinada. Qualsevol evidència de la ruptura de l'atenció per part d'un espectador pot posar en perill l'adequat desenvolupament d'aquesta cerimònia que és, al cap i a la fi, tot esdeveniment escènic. Pensem, d'altra banda, que el temps que es considera adequat no superar és el de les dues hores: perquè és a partir de les dues hores quan les necessitats fisiològiques de l'ésser humà comencen a fer-se peremptòries entre una part cada cop més nombrosa del públic (aquesta, sense anar més lluny, seria una altra causa per a la desconnexió del públic).

Aquest estat de connexió és l'estat òptim per a que es produeixi el fet escènic.

9.1.2021

aquest text forma part del curs de dramatúrgia online... (per a temps d'emergència) on apareix com a apèndix 1