Bye, bye, Barcelona!
Un espectacle que circula entre Salou i Barcelona, Praga i Bratislava
una crítica de Tony Casla
Una peça de Mária Karoľová. Directora escènica: Montserrat Bonet. Dramatúrgia: Lenka Čepková. Escenografia i vestuari: Dáša Krištofovičová. Música: Ivana Mer. Producció: Iveta Konýčková. Productor: Robert Pakan. Projeccions: Marta Prokopová. El projecte ha estat creat en cooperació amb Theater NoMantinels i Štúdio 12. Amb el suport públic de l’Art Support Fund.
Bye bye Barcelona!, de Mária Karol’ová, s’està representant un cop al mes a Štúdio 12 de Bratislava, Eslovàquia, després d’haver-se estrenat al novembre. Aquesta sala, situada al centre de la capital eslovaca, té capacitat per a unes setanta persones i és l’obrador de les noves dramatúrgies d’aquell país. Semblant al que fos l’antiga seu de la Beckett al barri de Gràcia, acull apostes arriscades que fan servir nous llenguatges escènics i/o dramatúrgics.

L’espectacle, dirigit per la catalana Montserrat Bonet i assajat, en gran part, a Barcelona, ens explica el viatge de l’actriu/personatge des que una amiga li va preguntar: què fas aquest estiu? Vols venir amb mi a Salou?

Un itinerari que camina entre Salou i Barcelona, entre Praga i Bratislava, tot passant per Madrid per acabar novament a Barcelona.

Mária Karol’ová, deixa patent la difícil experiència que va ser viure en diferents països sent dona, immigrant i actriu. El masclisme segueix pul·lulant per tot arreu, amb més o menys força. 

L’actriu i performer apareix amb un vestit vermell per reforçar la idea de la passió amb la que explica les seves aventures. Un vestit, a més, volàtil, com els seus viatges. Una gran roca farà, de vegades, de cadira o lloc per a reflexionar; d’altres, d’obstacle a combatre. Són molt intensos els moments en què l’actriu mou amb força la roca i l’espai dramàtic canvia d’escena, de lloc, d’atmosfera... només amb un sol element.

És una llàstima que la il·luminació existent al teatre no permeti el desenvolupament dramatúrgic ideat per les creadores de l’espectacle. Amb un equip de més qualitat i amb més focos la millora seria notable.

Vint-i-dos són els personatges que la camaleònica actriu eslovaca interpreta. El cos, el ritme, l’entonació i timbre vocals o, l’idioma, marquen els traspassos d’un a l’altre. Un xicot que va tenir a Praga, un de cubà a Salou, ella de petita, la seva mare, el seu cap pakistanès a un bar de Barcelona... Un collage cultural que enriqueix sense cap mena de dubte la proposta. Encara que no entenguem l’eslovac o el txec, la narrativa escènica ens guia sense perdre’ns. Escenes en anglès, en castellà amb accent espanyol o argentí, en francès i, com no podia ser d’altra manera, sentim el català a Eslovàquia. Una realitat per als joves europeus que domina més de dos idiomes i que, depenent del país d’on vinguin, es veuran obligats a marxar per a trobar oportunitats que no tenen al seu lloc de naixement. 

Experiències positives, com la multiculturalitat, la convivència amb persones de tots els gèneres i identitats, i la formació en diferents països. Però no tot és això ni així. Ni tot és bonic i meravellós. No. I si ets una dona, jove i immigrant, encara menys. Ets l’objectiu fàcil per als assetjadors masclistes. I això és realment l’important de l’espectacle: les pedres que construeixen petjades a l’ànima.

La Mária ens relata com va ser tractada pels seus caps a diferents bars del centre de Barcelona. Com no arribava a cobrar el seu sou. Com, amb subtilesa, li deien que vingués a treballar “bonica”. Com va ser el pas cap a la democràcia al 1989 i de quina manera les normes integrades pels habitants ara es transformaven en unes altres més lliures. Els malentesos amb els idiomes, amb els caràcters i idiosincràsies de cada país... Una conjunció, en definitiva, ben feta, tant per part de la direcció com de la dramatúrgia, amb escenes còmiques i dramàtiques; i un final que esgarrifa el cor.

Un muntatge que és un regal per als estudiants d’aquí i d’allà; per als que viuen o han viscut lluny del caliu de la llar; per a aquelles persones que es senten soles i, sobretot, per als empresaris que se n’aprofiten de les dones. 

Un espectacle que podrà no ser entès per part de la vella societat eslovaca que encara prefereix els gustos i maneres de fer del masclisme i d’abans de la Revolució del 89.

Però totes tenen el dret de caminar i viatjar soles; i de preguntar: I tu, què faràs aquest estiu?

Si t'ha agradat aquest article i vols seguir-nos, pots fer-ho a través de telegram

Share by: