Una relat de l'inframon

Crítica a "Club Venus", per Lluís Mayench

Uns acords de guitarra en directe i uns llums vermells acompanyen l’entrada del públic. Aquest pot triar seure en una grada frontal o en una tímida grada lateral que no acaba d’endinsar-se a l’espai escènic. Una barra de bar, un parell de llits i una tarima són els únics elements escenogràfics; estem veient el Club Venus. I ho sabem no només per un gran neó que presideix el fons de la sala sinó perquè ens ho explica el guitarrista i també afegeix que això que veurem està inspirat en fets reals i que té aquest nom per tal de preservar la veritable identitat dels afectats però que es podria dir de qualsevol altra manera. I hi estic totalment d’acord.

El que veurem és la història de Daniela, una noia romanesa violada al seu poble natal que es veu obligada a abandonar el país i ho fa enganyada per una xarxa de prostitució que la porta fins al Club Venus (un antro prop de Tarragona). A partir d’aquí, trobem tots els elements esperables: proxenetes, sororitat entre prostitutes, camells, alcohol, drogues, sexe, clients enamoradissos i un desig inacabable de sortir d’aquest univers.

El muntatge de l’obra té uns quants encerts. Destaca la recreació d’un ambient de mala mort. Els neons, la guitarra (en moments excel·lents), el vestuari, les projeccions… Penso que podrien haver-se endinsat més en aquest lletgisme però el que trobem ja és prou per atrapar-nos. Per exemple les projeccions en blanc i negre que semblen un fons de pantalla del Windows 95 taquen personatges i escenografia potser són massa obvies (un laberint en el moment que la protagonista està més perduda i una espiral quan comença la baixada als inferns) però no per això deixen de ser efectives.

Són molt interessants també els moments d’intimitat de la Daniela (defensada amb solvència per Berta Bärh). Aquí sí que veiem la versemblança anunciada al principi. Ella enyora la seva mare i també la seva exparella qui se li apareix vestit de futbolista de manera hieràtica damunt d’un llit que fa la funció de pòdium. Aquesta absència és la que li confereix forces per seguir endavant i trobar, potser, una via d’escapament. Gràcies a una molt bona decisió del director, l’exparella i el proxeneta són interpretats pel mateix actor, fent que per l’espectador conflueixi en un mateix punt l’energia que empeny a sortir a la Daniela i també la que la reté.

Per altra banda, el moment de la catàbasi, que hauria de ser un dels punts energètics més alts de la peça, no acaba de brillar malgrat els esforços dramatúrgics i escènics. La guitarra queda a banda per deixar pas a música electrònica i com si es tractés del videojoc Hot Line Miami els homes apareixen amb màscares repartits per l’espai amb aspecte amenaçador i sinistre; ballen i mantenen sexe (d’un en un) amb la Daniela qui comença en una posició per ràpidament abandonar-la i anar cap a un altre cos i un altre i un altre. Aquestes relacions dislocades van in crescendo quant a velocitat i violència.

L’altra escena és quan la protagonista passa de la cocaïna al cavall. Aquí també veiem com la música electrònica agafa el relleu a la guitarra i a partir d’una petita coreografia les dues prostitutes entren en el que sembla un camí de no-retorn. El que no acaba d’estar afinat és el to de l’escena. Ni l’humor que hi ha està prou treballat per a fer de contrapunt ni actoralment acabem de veure la desesperació de les dues prostitutes. No obstant això, enmig d’aquest caos apareix una perla dramatúrgica on un dels personatges fa un acte de baixesa moral que acaba de salvar els mobles. Malauradament les repercussions d’aquesta acció tampoc no tenen un recorregut massa llarg dins la trama.

Una de les curiositats pel que fa a l’ús de la llengua que trobem en aquesta peça és que la Daniela quan està dins del Club parla en un perfecte català però quan surt al carrer ho fa amb castellà amb accent romanès i quan en algun moment trenca la quarta paret, també es dirigeix amb el mateix accent però aquesta vegada en català. Potser és una bona idea de direcció però com que no es crea un codi clar, no acaba d’estar sempre ben implementat.

En definitiva, ens trobem davant d’una obra de petit format on la il·lusió és molt més gran que la tècnica i els mitjans. Aquesta il·lusió i la capacitat de crear, a estones, un ambient sòrdid i decadent vesteixen una història que, sense ser res de l’altre món, crec que és prou sincera i crua per tal d’empatitzar amb la protagonista, conèixer un entorn encara massa invisibilitzat i fer créixer l’empoderament femení.

20.9.2020