Fotografies de Felipe Mena

La història, l'estètica i el caos

Crítica a Eduard II, de Christopher Marlowe

per Pablo Ley

Autor: Christopher Marlowe Adaptació: Moreno Bernardi + E2|pjct.-Lo Spazio Dramatúrgia i direcció: Moreno Bernardi Traducció: Sadurní Vergés Repartiment: David Menéndez, Albert Díaz, Mònica Hernández, Òscar Castellví, Albert Muntané, Joan Llobera i Roger Sahuquillo Multimèdia: Martín Elena Il·luminació: Lluís Serra Escultura: Manel Rovira Música original: Roger Pi Espai sonor: Ricardo González Yanel Vestuari: Josep Abril Disseny de cap: Alexis Ferrer Ajudant de direcció: Rubén Homar Ajudant de producció: Nil Mas Ajudant de direcció en pràctiques: Camille Rasera Assistent de direcció en pràctiques: Pol Salvatella Vídeos promocionals: Bori Mo Fotografies promocionals: Sudeep Dwivedi Fotografies d’escena: Felipe Mena Projecte: Lo Spazio + Moreno Ensemble Project

Teatre Akadèmia, del 18 de maig al 5 de juny de 2022

La història

Christopeher Marlowe és sens dubte un dels personatges més fascinants del teatre elisabetià. Primer i abans que res (és el que se sol dir), perquè la prematura mort de Marlowe, assassinat el 1593, hauria deixat l'espai necessari per al desenvolupament, més lent, del geni de Shakespeare, que tot just començava en aquell moment a escriure les seves primeres peces.

En segon lloc, perquè Marlowe, mort als 29 anys, va deixar al seu darrera, malgrat la seva joventut, una obra dramàtica d'una potència intel·lectual, una amplitud de mires, un agosarament ideològic... absolutament astoradors. La més reconeguda –però no la més reeixida dramatúrgicament– és La tràgica història del doctor Faust, que va esdevenir la primera baula d'una llarga cadena de Fausts entre els quals el més universal i filosòficament reeixit és, sense cap dubte, el de Goethe. Però totes les altres peces de Marlowe –Dido, reina de Cartago; Tamerlà primera i segona parts; El jueu de Malta; Eduard II; La Massacre de París–, aporten al teatre de l'època un atreviment molt inusual i, encara més, el desplegament d'una ambició intel·lectual (i política) que Shakespeare –segurament per prudència i, és necessari acceptar-ho, per manca de formació superior– no arribarà a recollir plenament.

I, en tercer lloc, perquè la vida aventurera de Marlowe, suposadament espia al servei d'Elisabet I entre els intel·lectuals i els joves estudiants catòlics refugiats a França, obertament enemistats amb la reina i l'església anglicana, fa que la seva vida i la seva mort siguin, entre el que se sap i el que s'imagina (i són moltes les fantasies que han conformat la llegenda de Marlowe), absolutament emocionants... En tot cas, tot en ell és molt més suggeridor que l'avorridíssima vida de Shakespeare, del qual es conserven tot just quatre anècdotes (i, per sort per a ell, una obra teatral extensa marcada per una indiscutible superioritat literària i poètica).

Eduard II entraria de ple en aquestes consideracions. Anticipa les peces històriques de Shakespeare. Planteja el tema de les lluites pel poder en tota la seva densa i tramposa complexitat. Aborda, a més, un tema que resulta realment sorprenent –que ens obliga a revisar els nostres prejudicis respecte a l'època elisabetiana– com és l'homosexualitat: l'amor d'Eduard II per Galveston esdevé, de fet, l'incident desencadenant del conflicte de l'obra. Desferma la fúria de les passions amoroses i de l'ambició. I, finalment, alimenta el mite de Marlowe, de qui es diu que ell mateix era homosexual i ateu, causes probables (en cap cas segures) del seu assassinat (crec que resulta gairebé una ironia, però el cert és que els estudiosos de Marlowe han caigut en la trampa de fer d'ell, al cap i a la fi, un personatge pròpiament marlowià).

En tot cas, i per tot això que he dit, ja val la pena haver posat aquest text en escena.

L'estètica i el caos

Però Marlowe, a diferència de Shakespeare, necessita, en el moment de dur-lo a escena, una lectura forta. Una dramatúrgia que resolgui bona part dels problemes que acumulen les seves estructures dramàtiques, ni tan sòlides, ni conceptualment tan ben estructurades, ni emocionalment tan coherents com les de Shakespeare. Marlowe reclama una intervenció valenta. I és justament això el que ha fet Moreno Bernardi, que ha entrat en el text d'Eduard II decidit a fer d'aquesta peça una obra moderna.

A cops de tisora i sense vacil·lacions, amb una selecció de fragments de màxima potència i amb l'ajut (important) de la projecció d'un seguit de títols que van orientant la lectura de l'espectador en el caos postdramàtic, la intervenció de Bernardi fa de l'obra de Marlowe un coet escènic que s'enlaira deixant al seu pas una cadena d'explosions emocionals amb espurnes de tots els colors imaginables.

L'opció escènica és radical. Entenc que pugui no agradar. Però el que és impossible és que la proposta no t'arrossegui amb la seva força atordidora. El text –amb totes les modificacions– està al servei d'una interpretació que no busca ni un sol instant una ficció naturalista... tot és excessiu... les expressions dels rostres, l'ús de la gestualitat de les mans i del cos, la deformació i la projecció de la veu, a tot volum, trompetejant el text, pura declamació... tot flueix a través d'un corrent energètic que és com els ràpids d'un riu... tot està sotmès a una forma de musicalitat que creix i decreix, que assoleix el paroxisme o queda en suspensió.

Al mateix temps, tot està sotmès a un esteticisme gairebé fanàtic, a una composició de precisió matemàtica, a un dibuix de la coreografia escènica fet amb compàs i tiralínies. Queda totalment exclòs l'atzar i la improvisació. L'única llibertat dels intèrprets és la de la intensitat, en la veu, en el gest, en el moviment. Però tot funciona com el mecanisme d'un rellotge, un engranatge de precisió.

L'espai és buit. Però a l'Akadèmia l'espai arquitectònic, completament blanc, és en ell mateix un laberint d'infinites possibilitats escèniques que Moreno Bernardi i els intèrprets aprofiten per estar, literalment, a tot arreu. El centre de l'acció queda envoltat per cercles concèntrics on les accions secundàries es prolonguen per incrementar el sentit de cada instant.

També és d'un esteticisme extrem el vestuari, a mig camí entre el passat medieval i un futur de ciència ficció... com si la proposta es volgués desempallegar de la història. I ho és l'espai sonor i la dramatúrgia musical que no dubta en col·locar referències actuals. I ho són les projeccions de les imatges. I l'ús de la llum. Tot orquestrat perquè els estímuls se succeeixin ininterrompudament.

I el mateix cal dir dels actors. David Menéndez, Albert Díaz, Mònica Hernández, Òscar Castellví, Albert Muntané, Joan Llobera i Roger Sahuquillo són les dents d'aquest mecanisme de moviment perpetu. Un treball exigent, brillant, difícil (per a ells, però també per a aquell tipus de públic que busca la comoditat quan s'asseu a la butaca del teatre). El seu treball, al final del camí, és senzillament fascinant.

Sorprèn trobar-se en un teatre privat (i no pas gran) com és el Teatre Akadèmia un treball tan decididament idoni per a qualsevol dels teatres públics de Catalunya. Sorprèn que aquesta aventura sigui una aventura solitària en una Catalunya que té un talent generós en tots els camps del teatre. Sorprèn que treballs de llarga durada (un any de procés) siguin tan poc freqüents, amb tot el que suposa de pèrdua pel que fa a la manca d'oportunitats per a la investigació, la creació de companyies sòlides i consistents, i el creixement d'un univers estètic amb personalitat.

En tot cas, aquest seria un exemple a seguir.

28.5.2022

Eduard II, de Christopher Marlowe / Moreno Bernardi