La sensació que em transmet l'inici d'aquesta obra és d'estar veient una pel·lícula. No, millor dit, és la sensació d'estar al cinema veient una gran pel·lícula. L'espai sonor t'embolcalla amb un volum que et transporta dins la ficció, l'escenografia impacta per la seva qualitat i senzillesa i l'entrada del protagonista, d'esquena al públic, caient-li neu sobre les seves grans espatlles, vestit amb barret i gavardina és tota una declaració d'intencions.

I aquesta figura misteriosa és Jack Johnson un boxador americà que va viure a Barcelona a la primera dècada del segle XX. Un personatge real amb una vida que sembla de ficció. Va ser el primer afrodescendent en obtenir el títol dels pesos pesants, fet que li va comportar moltes complicacions al seu país i al seu estat (Texas) i va veure’s obligat a exiliar-se a casa nostra.

Aquesta història desconeguda pel gran públic és la que Denise Duncan recupera per parlar-nos de la soledat de l'ésser humà passat per un filtre de racisme i feminisme. El símbol és clar, veiem "el campió del combat del segle", un dels homes més forts del món, el gegant de Galveston, en una situació de fragilitat i desubicació. A Barcelona fa vida nocturna i consumeix alcohol, droga i prostitució i sobreviu amb una fortuna, que cada vegada és menor, i amb combats intranscendents. La seva dona, molt més jove que ell, veu sense poder fer res com va convertint-se en una ombra d'allò que va arribar a ser.

El racisme que el fa marxar d'Estats Units (per tal de no entrar a la presó) també se'l troba aquí però d'una altra manera… La burgesia catalana no es fixen tant en el color de la seva pell sinó en la dels seus bitllets. Mai podrà formar part de la societat per molt que li agradi el pa amb tomàquet perquè no ha nascut aquí. Els diners només li permeten participar d'aquest món.

Les úniques persones que semblen capaces d'entendre la seva situació són tres cabareteres d'un local del paral·lel. L'aconsellen, el cuiden, l'estimen, l'ensenyen, però també li posen límits. És molt interessant com l'autora ha construït aquesta relació per tal d'allunyar-se dels tòpics. El món del cabaret és, junt amb la boxa, l'altra cara de l'espectacle. Els ritmes percudits i les cançons serveixen tant per crear atmosfera com per fer les transicions entre escenes que acaben agafant entitat pròpia i són un gran encert per tal de fer créixer l'energia en una obra pràcticament conversacional i amb una cronologia desordenada.

La peça és un fragment de vida del protagonista centrat en la seva etapa a Barcelona. No obstant això, anem veient també escenes del passat i també del futur que ens ajuden a contextualitzar i anar reconstruint la seva història. Les cabareteres utilitzen cartells amb el nom d'una ciutat i una data per situar-nos (com si fos el "round" d'un combat). L’obra ens permet entendre la davallada de l'heroi, les seves relacions amb els fantasmes del present i del passat i la caiguda en desgràcia.

Un dels recursos més habituals que utilitza la dramaturga per a cohesionar les escenes és la repetició de rèpliques o petits motius. Personalment crec que se'n fa un abús i hauria agraït que afegissin nous significats (potser a partir de petites variacions).

L'escenari tampoc canvia durant l'obra, però està estructurat amb diferents profunditats i això genera un dinamisme molt interessant. A més a més, han sabut crear un escenari que permet ser alhora un ring i un cabaret (sobretot gràcies a l'espai sonor i lumínic). Un quadrilàter disposat amb la punta cap al públic amb una gran tarima al fons que s'hi accedeix per unes escales. També trobem l'espai que separa les grades dels espectadors i el ring ocupat per un parell de taules típiques dels cabarets de l'època (on també s'hi asseu públic), a banda i banda de l'escenari una mena de cametes a vista on els personatges s'esperen i es mantenen vius durant les transicions, al fons (a dalt de la tarima) una gran xarxa que recorda un gran teló obert i als laterals del final de la grada uns pòdiums des d'on canten i interpreten alguna cançó en viu.

Una gran quantitat d'espais que combinen profunditat, il·luminació i textures als quals se li ha de sumar un gran sac de boxa que de tant en tant despengen al mig del ring/saló i ens fa canviar de perspectiva de tota l’escena.

L'únic perill de l'obra és deixar-se seduir massa pel món de l'espectacle, el cabaret, la música i la boxa i perdre de vista la història principal d'en Jack Johnson. Tot i que el personatge és pur magnetisme, amb les seves llums i ombres, i la desorganització narrativa fa créixer l'interès, sovint queda eclipsat pel món que l'envolta i el tema es dilueix. Les opressions creuades del que es nodreix la història (ell rep racisme, però alhora és masclista) desplacen el protagonisme cap a la seva dona qui no té prou càrrega narrativa.

En definitiva, ens trobem davant d'un gran text i d'una molt bona posada en escena (amb especial menció a la part de so). En el meu cas, com a espectador blanc i europeu l’obra m’ha fet adonar que estic més sensibilitzat amb l'opressió de gènere i no tant amb el racisme (tot i que exerceixo com a societat les dues violències) i això fa que la recepció final de l'obra quedi un pèl desenfocada pel que fa amb l’empatia cap al protagonista.

8.12.2020