El pessebre de Barcelona: un conglomerat de signes
Volia escriure un comentari però hi he renunciat. ¿Com donar veu a totes les veus que sentia al meu voltant mentre anava disparant les fotos? Joves, vells, homes, dones, vailets. Tothom deia la seva. I cada comentari anava redimensionant el sentit global del conglomerat de signes que tenia al davant. No es tracta tant de si les opinions eren bones o dolentes. Sinó del fet que, en el fons, les nostres opinions, és a dir, l'expressió d'allò que sentim davant de qualsevol objecte (esdevingut signe), és allò que som en realitat. Som memòria viscuda. ¿Com renunciar a la memòria quan el que tens al davant són les caixes de les andròmines de Nadal de la teva infantesa? La instal·lació de Nadal de Paula Bosch (el seu pessebre) ens presenta, d'una banda, les façanes de les cases de la ciutat i, de l'altra, els interiors dels quartos dels mals endreços on van a parar les caixes amb el pessebre embolicat amb paper de diari un cop s'acaba el Nadal. La resta l'aporta la nostra capacitat d'evocació: l'interior de les cases, el menjador, la família que seu al voltant de la taula, la sorollada dels nens, el gust dels canelons, el pet del tap de l'ampolla de cava, tot això apareix com un allau dels records que tu mateix carregues a la teva memòria. Gairebé tots els objectes que ha reunit Paula Bosch al seu pessebre formen part de la memòria col·lectiva del barceloní comú. Sempre falta alguna cosa, és clar. Per exemple, en el meu record, en el pessebre de la meva infantesa, també hi cabien els indis i els cowboys. (Pablo Ley)
Share by: