El poder de les paraules

Reflexions sobre el treball actoral a Serà el nostre secret

per Marta Montiel

El mes de juliol vam poder estrenar Serà el nostre secret a la Sala La Planeta de Girona. Havíem d'haver estrenat el mes de març de 2020 però per la pandèmia no va ser possible fins quatre mesos més tard. Serà el nostre secret és una obra de teatre documental verbatim i forma part del Cicle de Teatre Verbatim que produeix la Sala La Planeta de Girona. Les paraules que els intèrprets diem a escena són extretes de les entrevistes fetes a testimonis que van patir abús sexual infantil per part d’un familiar i a especialistes que han treballat amb víctimes i abusadors. El text de l’obra són fragments d’aquestes entrevistes, que escoltem una vegada i una altra per memoritzar-los a través del so i no de la paraula escrita.

El procés, que es va allargar una mica més d’un any, el puc dividir en dues parts:

La part de la recerca: que va incloure les entrevistes a testimonis i especialistes; el visionat de documentals; la lectura d’articles i llibres feta des de l'empatia, l'afany de coneixement i la necessitat de fer visible l'abús sexual que pateixen els infants.

La part dels assajos, on vaig comprendre com era encarnar a escena aquestes vivències gràcies a la sensibilitat, destresa i respecte de la Daniela Feixas (dramaturga i directora de l'obra) i gràcies a la complicitat i el talent de l'Elies Barberà (company d'escena). També gràcies a la col·laboració d’Èric Serrano, que amb la música ens ha acompanyat els últims mesos.

I durant tot el procés hi ha hagut moments de dubte, de por, de sentir que el que teníem entre mans era molt valuós i necessari.

Seguidament algunes reflexions sobre el treball actoral.

Posar nom al que sentim

L'aturada del confinament em va servir per digerir i endinsar-me més reflexivament en les entrevistes dels testimonis (més ben dit, les testimonis). Vivint paraula a paraula les vivències gravades em vaig adonar que jo no havia posat nom a molts sentiments subjacents a les expressions sonores. Sentia el que deia passant per tot arreu però sense “anomenar-ho” tot amb detall. Cal posar nom a tot el que se sent? Quan posem nom racionalitzem el que sentim i llavors tenim la possibilitat de gestionar-ho. L’aprenentatge és essencialment sensorial, però anomenar-ho dona la possibilitat d’anar més a fons, ja que t’adones que no n’hi ha prou amb dir “expressa tristesa”. Com és aquesta tristesa en aquesta frase o paraula? És una tristesa amarga o bé és nostàlgia, o pena, o amargor, o dolor, o abatiment, o resignació…? I visualitzant les imatges del text i sentint la qualitat sonora de la veu en cada frase es poden distingir els matisos sonors i per tant, físics i emocionals.

Recorregut sensorial

Llegint llibres sobre la temàtica del trauma en l’infant i especialment sobre el trauma per abús sexual infantil, ha estat crucial distingir les tres parts del cervell que tenim: el rèptil, l'emocional i el racional. El rèptil i més primitiu és el responsable de les sensacions físiques. I els intèrprets fem un viatge sensorial quan interpretem. Les sensacions són la base del nostre treball. I a partir d'elles, sentim emocions que ens porten a l'acció. Si canvia la sensació en funció de les imatges, el cos i la veu es modifiquen.

Complexitat emocional

Les sensacions físiques de les testimonis que hem entrevistat quan ens parlen de l'abús són sensacions tenses, de rebuig, de retracció, d'alerta, de perill, de bloqueig, d'apatia, de buidor, de desprotecció, d'agitació...

I les emocions? Fàstic, repugnància, por, pànic, ràbia, impotència, odi, plaer, perplexitat, tristesa, desesperació, ansietat, incomprensió, desig...

I al llarg de la seva lluita cap a la supervivència: tendresa, orgull, sorpresa, venjança, indignació, amor, plaer, confiança, esperança, passió i un llarguíssim etcètera.

I totes aquestes emocions i moltes més conviuen sota les paraules de manera complexa i contradictòria –tal com sentim els humans–: orgull i tristesa, fàstic i plaer, dolor i satisfacció, eufòria i por, tendresa i impotència... Hi ha un llibre de Boris Cyrulnik que es titula La maravilla del dolor i parla del sentit de la resiliència. I tria aquest títol, que és un oxímoron, per parlar-nos de la superació del trauma. 

Captar aquesta complexitat emocional és entrenar-nos per a ser més empàtics i comprensius amb nosaltres mateixos i amb els altres. Penso que una de les tasques més motivadores per a l’intèrpret és poder conèixer com sentim els humans a través dels personatges.

Sensibilitat i límits: Investigar, entrevistar, escoltar, actuar

Conèixer, impregnar-se d'aquest món sensorial i emocional que hi ha darrera les veus de les testimonis per llavors viure-ho a escena des de les vísceres i deixant que afecti (fins a cert punt!) la resta del nostre organisme. La paraula dita és la conseqüència d'aquest sentir. I dic fins a cert punt perquè aquest també ha estat un aprenentatge com a actriu que s'ha fet molt evident durant el procés. Com m’ha afectat cada etapa?

1. Durant les entrevistes: com he empatitzat amb les supervivents, com m'han afectat la seves històries, quines imatges i sensacions s'han quedat dins meu amb més força i com m'assalten durant les hores i dies posteriors a les entrevistes. Com digereixo el que m’han explicat. Com miro la realitat que m’envolta.

2. Quan escolto les entrevistes i m'aprenc els fragments escollits: curiosament hi ha un viatge en el temps i com més escolto la veu de les testimonis i les seves paraules, més em sorprèn perquè descobreixo sensacions noves que m'allunyen del que coneixia.

3. Quan encarno les testimonis als assajos: què en queda del que vaig sentir durant les entrevistes? La feina actoral ha estat desempallegar-me d'aquelles sensacions de "jo entrevistadora" per actuar des del “jo testimoni” que recorda i reviu seqüències dels fets traumàtics i les posteriors seqüeles. En la manera de dir de les testimonis hi ha l'experiència del fet.

Com a actriu he investigat la necessitat de posar límits a la disponibilitat emocional per gaudir actuant, fins i tot de les experiències més aterridores de les testimonis. I en aquest gaudi artístic rau la força del teatre: convertir el relat d’experiències reals esfereïdores en una obra d’art necessària, incòmoda a vegades, poètica, emotiva i, sobretot, humana.

La fortalesa de les testimonis i la seva generositat em va corprendre des del primer moment. I dins meu hi havia el compromís i la necessitat de representar-les fidelment des de l’admiració i el respecte. Aquesta necessitat era compartida amb tot l’equip. Que bé que fos així! Per això, quan les testimonis, els espectadors i els crítics que van venir a les funcions van captar-ho d’aquesta manera, la satisfacció va ser molt gran.

“Les interpretacions de Marta Montiel i d’Elies Barberà són d’una autenticitat, honestedat i versemblança admirables. Quina complicitat, quina unió, que sinceres! Són, ras i curt, de traca i mocador.” Oriol Osan, crítica Infàncies robades a Núvol el 09/07/20.

“Les interpretacions de Marta Montiel i Elies Barberà, respectant els idiomes i fins i tot els accents i les variants dialectals de cada testimoni, són realment commovedores, tant o més com ho eren a No m’oblideu mai, on ja mostraven una meravellosa ductilitat en la interpretació de testimonis molt diferents.”  (…) “S’ha de tenir una valentia i un coratge immensos per abordar amb profunditat un tema dolorós com pocs. S’ha de tenir un tacte i una delicadesa extrems per dur aquest material a escena (…).” Dani Chicano, crítica “La paraula que sacseja” a El Gerió Digital el 28/08/20.

Records com aquest conclouen un procés: una llarguíssima i emotiva abraçada després d’una de les funcions amb una testimoni que interpreto, que gràcies a l’obra he conegut i admirat profundament. Les seves paraules: “Gràcies, veure l’obra m’ha ajudat moltíssim. Ha representat un gran pas endavant en el meu procés.”