El veritable viatge a Ítaca
per Pablo Ley

No és difícil explicar les raons per les quals aquesta revista que ara inaugurem s'anomena Ítaca, ni tampoc explicar les raons per les quals aquesta revista que anomenem Ítaca porta aquest llarg subtítols entre parèntesi: (Revista de Teatre I+D Eòlia). En realitat, creiem que algú que tingui ganes de fer encaixar totes les peces del trencaclosques no ho té difícil. Però, per fer-ho encara més fàcil, desglossarem les peces una a una i les explicarem començant pel final, és a dir: ¿Per què l'escola Eòlia s'anomena Eòlia?

Eòlia

Eòlia és l'illa flotant –defensada amb un mur de bronze indestructible– a la qual arriba Ulisses durant el seu periple de deu anys que narra l'Odissea. Allà, com temps després explica el mateix Ulisses a Alcinou, rei dels feacis, es troba amb Èol i els seus fills que l'acullen i allotgen, amb els seus companys d'aventures, durant tot un mes. Èol vol conèixer les notícies de la guerra de Troia, i vol indagar sobre el retorn dels herois... i Ulisses, que per cert és un excel·lent narrador, no deixa de respondre a cap pregunta. Finalment, però, i desitjant continuar el seu viatge, Ulisses prega a Èol que els deixi marxar de retorn a la pàtria. Com a present de partença Èol escorxa un gran bou de nou anys, fabrica amb la pell un bot, fica dintre tots els vents, lliga el bot amb un fil de plata i, després, el relliga fort a la barca que els haurà de portar a Ítaca, tot assegurant-se que només quedi fora un sol vent, el zèfir, que bufa en la direcció correcta per empènyer els vaixells d'Ulisses cap al destí desitjat.

Eòlia, l'illa dels vents, és el nom que va rebre ara fa vint anys una petitíssima escola de teatre musical. Fer música amb la pròpia veu és tenir la mateixa capacitat d'Èol de dominar els vents. El viatge que l'escola Eòlia ha fet fins aquí és encara més llarg que el temps que narra l'Odissea d'Homer i, segurament, les dificultats fins esdevenir l'escola que és ara, amb centenars d'alumnes i desenes de mestres, amb un ampli ventall d'especialitats aplegades a l'Escola Lliure i l'Escola Superior, amb el desenvolupament final dels Departaments d'Interpretació, Dramatúrgia i Direcció, no han pas estat menors.

El que és cert és que, a l'Odissea, el viatge de retorn des d'Eòlia a Ítaca és frustra per culpa de la curiositat i l'ambició dels companys d'Ulisses. Sospitant que amaga grans tresors, decideixen obrir el bot ple de vents. I en el mateix instant que els vents s'escapen, comencen a bufar, violents, en totes direccions i allunyen les naus d'Ulisses de l'illa d'Ítaca que ja era a la vista enmig d'una gran tempesta. I el retorn encara haurà d'esperar uns anys més. ¿Cal encara explicar per què ens preocupa l'I+D?

I+D

Ulisses és l'heroi de l'astúcia i l'enginy capaç d'enfrontar-se a totes les dificultats per tal d'assolir l'objectiu desitjat. Ítaca no deixa de ser, en l'imaginari col·lectiu (després parlarem del meravellós poema de Kavafis), la metàfora de tots els esforços que és necessari fer per, potser, no arribar ni tan sols a assolir l'ideal mil cops acaronat.

L'escola Eòlia fa temps que tracta d'acarar un dels aspectes més importants de la creació, que és la innovació (o, dit en termes científics, Investigació i Desenvolupament). Així, el que ara s'anomena Teatre Eòlia va començar anomenant-se Plataforma I+D, perquè volia impulsar, dintre de les possibilitats d'un petit teatre adscrit a una escola, els nous valors (el sentit comú ens va fer recular, després d'un parell d'anys, perquè s'anomenés, amb més lògica, com ara s'anomena). 

Però aquella plataforma primera va esdevenir el que ara són els Espais de Creació Eòlia I+D, que reuneixen la Beca Odisseu (que aquest any ja ha celebrat la seva segona edició i que es concedeix a companyies que vulguin investigar i desenvolupar el seu llenguatge estètic), el Grup de Recerca (que va iniciar el seu camí al voltant de la idea del teatre com a camí de transformació social i personal), i la Cessió d'Espais de Creació a companyies joves.

La revista Ítaca fa una altra passa en aquest mateix sentit. Vol obrir-se a nous llenguatges, vol abordar la investigació escènica i artística en tots els seus àmbits, vol obrir-se al passat, el present i el futur, a la memòria històrica i a l'anàlisi científica, vol impulsar les joves generacions i, a la vegada, no abandonar les velles, i vol, per sobre de tot, obrir horitzons, sortir al carrer, a la vida... Són objectius ambiciosos, però ja sabem que el camí, també en aquesta ocasió, ha de ser llarg. 

Amb tot, i malgrat tota la dispersió que també volem que tingui, la revista Ítaca vol ser específicament una revista de teatre.

Una Revista de Teatre

La Revista Ítaca està lligada a una escola de teatre que ensenya a cantar, interpretar, pensar, escriure i dirigir teatre a un grup extens i heterogeni d'alumnes (que superen els 700) i que van de nens petits fins a adults. El que tots tenen en comú és el seu amor al teatre i, la majoria d'ells, el desig d'esdevenir professionals de l'escena. 

Som conscients, per tant, que la nostra primera preocupació serà el teatre. ¿Però podem parlar de teatre sense parlar de literatura, de música, d'arts plàstiques? ¿Podem parlar de teatre sense parlar d'història, de sociologia, de política? ¿Podem parlar de teatre sense parlar d'economia, de subvencions, d'institucions? En el fons, parlar de teatre és parlar de l'home en societat. És per això que parlarem de teatre sense posar límits al concepte. I parlarem també del teatre actual però haurem de trobar una manera de fer-ho sense esdevenir una revista d'actualitat (la pregunta, a hores d'ara, es “com?”).

Volem també que la revista Ítaca sigui una revista per a tothom que pugui estar interessat aquí i a qualsevol racó del món (perquè ens enamora el viatge a terres llunyanes). Sortirem a l'encontre dels lectors. I també esperem tenir l'oportunitat de donar a conèixer idees, textos, opinions, estudis d'altra gent que tingui, com nosaltres, el desig d'Ítaca.

I, finalment, Ítaca

Ítaca té alguna cosa de pertorbadora. És el final del viatge. És el retorn. Però el retorn d'Ulisses també implica, inevitablement, una de les escenes més cruentes que es poden llegir en la literatura clàssica, com és la mort dels pretendents de Penèlope. És per això, probablement, que Konstantinos P. Kavafis, en el seu meravellós poema, es demora en el viatge sense voler arribar a l'illa. Els versos que en català va traduir Carles Riba són ben explícits en aquest sentit:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.

I pocs versos després continua:

Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, marbres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

El viatge com a aprenentatge és un concepte preciós que, com a escola, ens escau. Però Kavafis encara continua:

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Però dels assassinats dels pretendents Kavafis no en diu res.

Coda per a Ítaca

Rellegint la Odissea per a escriure aquest article em vaig adonar d'una cosa molt estranya. L'arribada d'Ulisses a Ítaca, després d'un viatge tan catastròfic, ple de naufragis, de monstres, de mort, de desesperació i, també, d'aventures, és una arribada silenciosa. Arribat a l'illa, Ulisses viatja d'incògnit d'una banda a l'altre d'Ítaca, donant-se a conèixer secretament a uns, ocultant-se dels altres, i tot per tal de recuperar el que un dia va ser la seva vida, feliç i tranquil·la.

En molts aspectes, el que es troba Ulisses a la seva Ítaca és el mirall trencat del que l'illa havia estat per a ell. I és en aquest punt on la ferotge batalla d'anihilació contra els pretendents de Penèlope m'evoca una metàfora, potser inquietant, però molt especial. De fet, la metàfora que em ve al cap és la d'aquest mirall trencat en mil bocins que, a poc a poc, es va recomponent, els fragments s'uneixen, les esquerdes es solden, i el mirall recupera la més meravellosa capacitat de reflectir la llum.

En realitat és com si els vint anys que han passat entre la sortida i el retorn a Ítaca s'haguessin fos en el no-res. S'ha esborrat el temps, el dolor, el record del viatge, tots els horrors. I el cert és que tinc la sensació que aquesta metàfora pot servir per explicar el valor de l'art. En aquesta metàfora els pretendents encarnen, amb les seves accions brutals i la seva maldat, els valors de l'estupidesa, de la prepotència, de l'abús, de la grolleria i, en última instància, de la lletgesa (sigui quina sigui la seva definició)... I és que l'art, el que necessita és, sobretot, llum... la llum de la intel·ligència, una llum capaç de il·luminar i recompondre la realitat. El veritable viatge a Ítaca.

Si t'ha agradat aquest article i vols seguir-nos, pots fer-ho a través de telegram

Share by: