Assaig de Diumenge, de Joan Brossa. A la fotografia, Hermann Bonnín dirigint Àngels Bassas i Àlex Casanovas. Fotografia: Kiku Piñol

Elogi de l'amor, de la vida i de l'art

per Àngels Bassas


... Només en la memòria col·lectiva perduren les persones.


Però també l'Art.


I més que en qualsevol de les diferents disciplines artístiques, especialment en les Arts Escèniques: perquè són un art...viu.


Avui vull desitjar que el que donem a les altres persones, els nostres actes humans, la manera com hem estimat i el que aportem com a éssers humans o com a artistes, en definitiva, la nostra petjada humana i artística en aquesta vida terrenal, d'alguna manera romandrà inalterable a través dels temps, com un quadre pintat a l'oli imprès en la memòria col·lectiva.


I potser una bona manera sigui valorar i al mateix temps responsabilitzar-nos de la nostra tasca vital i humanística.


Aquell saber prendre consciència del que hem vingut a fer en aquest món.


Per a mi és un aiguabarreig del concepte de destí i de responsabilitat en els nostres actes (molt present en el fat de la filosofia teatral dels grecs), i un profund sentit de consciència col·lectiva en agraïment als que ens han precedit, amb una sempre sana i constant voluntat d'aprendre i millorar.


Per això quan se'n va algú, un ésser estimat o un company de professió, sóc del parer que cal mirar què va fer i pensar-lo, perquè segueixi viu entre nosaltres.


Només l'oblit desdibuixa les coses.


I com diu Siri Hustvedt, només en la nostra mirada viva, existeix realment l'obra d'art.


Quan ens pensem, ens estem estimant, ens respectem.


Re-pensar és també generar pensament creador.


Hi ha tota una generació d'artistes, hereus també dels moviments avantguardistes que els van inspirar i precedir, testimonis del mestratge d'una determinada època, que malauradament estan marxant en el cicle natural de la vida, però que no hem de deixar que marxin de la memòria teatral. Com a artistes, hem de conèixer, estudiar, i investigar els que han precedit, si volem crear.


Les Arts escèniques són això: una mirada sempre nova, sempre renovada i sempre transformadora, cap a l'ésser humà. Un art viu que neix del bagatge immens de persones que abans que nosaltres, durant segles, han interpel·lat la nostra societat amb la seva mirada artística.

Hermann Bonnín a la sala d'assaig durant el muntatge de Diumenge, de Joan Brossa. Fotografia: Spsfotografia 

Fa pocs dies se'n va anar l'Hermann Bonnín, home de teatre amb qui vaig poder treballar. Ell em va fer navegar en l'univers a vegades absurd, a vegades oníric, de Joan Brossa, fent-me veure que no calia que ho entengués tot per a poder interpretar-lo. I em va fer partícip de la poètica de Joan Maragall, quan vam construir carn viva en els personatges teatrals destil·lats de la poesia maragalliana portada a l'escenari.


El veig per sota d'un dels seus emblemàtics barrets amb la seva mirada blava de mar, entre savi i nen, amb aquell seu somriure afable entre tendre i irònic, vestit amb la seva habitual i inconfusible estètica elegant sempre al costat de la seva estimada esposa, i sempre agafats i cordials. I encara sento la seva suavitat en parlar-me a cau d'orella tot posant-me una mà a l'espatlla per a donar-me indicacions als assajos; una serenitat, una confiança i un respecte cap a la feina delicada i vulnerable dels actors, que em deixava sempre astorada.


Un dia me'l vaig trobar en una estrena de teatre (un hàbit per cert, molt necessari i malauradament molt escàs en els creadors d'avui i que ell sí que tenia i sabia fer: el d'anar a veure la feina dels altres). Me'l vaig trobar assegut al hall apuntant coses en un petit tros de paper. Em va saludar carinyosament com sempre, i em va explicar que estava apuntant-se coses boniques que havia vist en aquella estrena, per a deixar-li a la Sabine, l'endemà, sobre la taula, i poder-ho compartir amb ella. Em vaig fondre i commoure amb un acte tan extremadament romàntic cap a la seva parella, i vaig lamentar que ja quasi no existeixi aquest romanticisme en els de la nostra generació.


Una ferma voluntat de compartir bellesa.


Més enllà de les converses teatrals que podíem tenir a escena, un dia vam estar xerrant sobre la vida i les relacions. Sobre la intel·ligència i intercanvi de coneixements entre un home i una dona. Sobre la manera d'escoltar i d'adreçar-se a les dones. Aquell valorar-se i admirar-se a parts iguals entre dues persones que més enllà de la coqueteria entre gèneres, també podria ser una mena de flirteig artístic i filosòfic.


Li vaig preguntar amb una innocència no exempta d'una certa frustració:


Però on són els homes com tu en la meva generació??


Ell... només va somriure, com si amb aquell silenci eloqüent, ho haguéssim dit tot.


No vull que aquest sigui el típic article que la gent pensa que és per a recordar algú in memoriam, sinó per a recordar-nos a nosaltres mateixos que hem de celebrar la vida compartida i el que aprenem dels altres. Celebrar que en el respecte, la memòria i l'aprenentatge del que els altres han vist i ens han ofert, som capaços de valorar, i si voleu si cal qüestionar, debatre i reflexionar, per a re-pensar i novament, crear. I perquè estic convençuda que ell i molts altres grans pensadors, artistes, homes i dones de les arts escèniques que se n'han anat, el que voldrien és perdurar en la nostra memòria amb totes les obres que han deixat en aquest vida: aquell seguir vius en una possible re-encarnació per a les futures generacions.


Em pregunto si podem seguir flirtejant entre éssers humans utilitzant el poder transformador i la seductora coqueteria de l'art.


Els únics reductes de verdadera llibertat, pensament i transformació, els trobem en la creació.


I és en l'art i en l'amor on perdurarem sempre.


Àngels Bassas

Octubre del 2020

Reatrat de Hermann Bonnín realitzat pel fotògraf Gonzalo Sanguinetti 

Share by: