«Pallasso? Al final és el que sóc. El pallasso és un estat, és un esperit, és una manera d’acostar-se a la part ridícula que pots tenir i enriure-se’n d’això i fer riure la gent.»

«Al final, del Che Guevara en vam fer una samarreta, acaba sent un producte de merchandising. Em fa por aquesta capacitat que té el sistema per fagocitar idees: és una manera d’inutilitzar-les.»

«Segurament, hi deu haver gent a Madrid que hagi dit "osti, aquest noi és indepe, doncs no el truco per fer la pel·li". Bueno... per sort a mi m’arrriben els que no són tan imbècils.»

Entrevista a

Sergi López

per Núria Bonet

Sergi López és d’aquelles persones amb les qui parlar de qualsevol cosa es converteix en un plaer. Conversem amb ell en ple desconfinament, el 2 de juny. Ell passa uns dies a Vilanova i mostra els seus dubtes de si aquests mesos de reflexió hauran servit per canviar alguna cosa a la societat. «No sé si serem capaços de repensar la relació que tenim amb els altres, amb el consum... i els que fem teatre, la relació que tenim amb la ficció», apunta.

Recentment ha rodat amb Woody Allen, de qui explica que li va sorprendre «com se li il·lumina la cara i acaba sent un saltimbanquis més». Al setembre, Rifkin’s Festival , el film on participa López, obrirà el festival de Donostia. Amb una llarga trajectòria com a actor, reconegut sobre tot a Europa, Sergi López toca de peus a terra i defensa que un actor ha de tenir valentia, teixir complicitats i, sobre tot, jugar en escena.

Si hagués de ser dirigit per algú, triaria Fellini i, si hagués de triar un paper, faria de Sancho Panza. Honest i directe, Sergi López convida els joves que comencen en el món del cine i del teatre a «desobeir els consells» i reivindica un futur anticapitalista, republicà i on la Cultura hi tingui un paper fonamental.