Al pas, al trot, però no al galop
Crítica a "Equus", per Lluís Mayench
Autor: Peter Shaffer. Direcció: Denis FornésIntèrprets: Carles Fígols, Lluís Arruga, Ivana Miño, Mercè Rovira, Xavi Lite, Júlia Ferré i Andreu Lahoz com a “Cavall Diamant”Ajudant de direcció: Bernat MuñozProducció executiva: Martí SanclimentEscenografia: Ainoa Guilera de MadariagaEscultures: David AbrodosMúsica: Aleix Vives i Emili BoschIl·luminacio: Rubén Taltavull, Raul Solsona, Josep Fernández, Roc LaínEspai sonor: Guillem VivesFigurinisme: Berta RieraRaquel BonilloMoviment: Mamen Alcázar, Mai Rojas. Escenari Joan Brossa, del 7 al 25 d’Octubre.

Equus és un petit clàssic modern escrit per Peter Shaffter als anys setanta que ens explica com un noi de disset anys ha buidat els ulls de sis cavalls de la cavallerissa on treballa. L’obra és un gran flashback on un prestigiós psiquiatre investigarà quina n’és la causa. No vull explicar massa més de la trama per evitar aixafar la tensió narrativa tot i que l’interès real de l’obra està posat en el concepte.


Ens trobem davant d’una versió reduïda del text original. S’han eliminat els actes, ajustades les escenes i reestructurat alguns personatges. Això li permet ser una peça molt més digerible i de fàcil accés sense perdre (o no del tot) el tema original. Com ara, el personatge de la jutgessa funciona molt bé dramatúrgicament per introduir el context i les diferents escenes i també serveix per esponjar algunes de les parts més feixugues.


Mentre que en l’obra original podíem veure clarament una al·legoria a l’homosexualitat, en aquesta veiem que el tema de l’obra és el desig prohibit. Suposo que la retallada del text, l’enfocament de direcció i les preocupacions i tabús de la nostra societat fan que s’hagi obert més el tema; i no em sembla pas malament. De fet, ens trobem amb la figura clàssica del “boig”. Com que no pertany a cap grup estanc de la societat pot arribar a conèixer i dir les veritats que tots ens reprimim. Això ho descobreix aviat el seu psiquiatre qui alhora contraposarà aquesta vitalitat desfermada amb la seva vida professional i rutinària.


L’escenografia impressiona a simple vista. Tres grans finestrals, una taula amb un seient modular, un llit, bales de palla que sobresurten dels límits escènics, una gran imatge d’un cavall en un lateral i quatre caps de cavalls estilitzats però fets amb personalitat. Però allò que ens captiva en un primer moment esdevé una petita decepció al veure que no evoluciona ni física ni conceptualment. En els moments més onírics o simbòlics el joc de llums activa l’escenografia però amb la llum més realista se’ns presenta totalment morta, com de cartró pedra.


Un fet similar passa amb la tècnica interpretativa dels actors. Carles Fígols (psiquiatre) i Lluís Arruga (adolescent) sembla que actuïn en obres diferents. Calia des de direcció establir uns codis per tal de donar coherència i cohesió a les escenes. La fredor i el distanciament del psiquiatre es traduïen en rèpliques sovint buides de significat i amb una prosòdia monòtona i poc convincent. No obstant això, en els moments de més fragilitat del personatge trobem que l’actor és capaç de regalar-nos uns matisos molt interessants i amb força recorregut escènic. Els actors que fan de pares del noi no tenen aquesta oportunitat dins del text i fan intervencions completament esperpèntiques. No és una mala opció la de retratar el món dels adults d’aquesta manera desordenada i caòtica (des d’un punt de vista subjectiu de l’adolescent) però aleshores hauria calgut anar més enllà.


L’actor Andreu Lahoz que fa de cavall es mereix un paràgraf a part. Amb quatre moviments molt esquemàtics i aparentment senzills ha sabut trobar una animalitat que funciona molt bé en escena i que des que es col·loca el cap de cavall als primers instants de l’obra fins al final ens sorprèn amb un potent treball de cos i màscara. També vull aprofitar per destacar a Lluís Arruga com a protagonista. Tot i que la interpretació no encaixa amb la dels seus companys és capaç de mantenir una bona presència escènica i agafar la responsabilitat de l’obra quan ho ha de fer.


La peça brilla quan el text puja de revolucions i ens trobem en els espais més profunds de la psique del noi. Aleshores és quan llum, escenografia, espai sonor i actors entren en una mena de comunió màgica on tot encaixa perfectament. Fa la sensació que l’obra estigués dirigida des d’aquests punts i a partir d’aquí s’hagués creat tota la resta. Per sort, aquestes són les escenes més importants i amb més càrrega dramàtica i conceptual així que l’esperit de l’obra queda sa i estalvi.


Equus camina, Equus trota però Equus no acaba de galopar. Els ingredients són bons i no està mal servit però li falta xup-xup. Hi manca una mirada externa sense pressa que pugui acabar de lligar-ho tot i potenciar els sabors que ja té.


10.10.2020

Fotografies de Jack el dissenyador



Si t'ha agradat aquest article i vols seguir-nos, pots fer-ho a través de telegram


Share by: