DE QUAN TOT ERA NORMAL...
Crítica a "HERE COMES YOUR MAN", per Tony Casla
Autor: Jordi Cadellans. Direcció: Jordi Cadellans i Raül Tortosa. Intèrprets: Sergi Cervera, Marc Ribera. Disseny d’escenografia i il·luminació: Ricard Martí, Sergi Cervera. Vestuari: Tarambana Espectáculos. Il·luminació i espai sonor: Betho Carvajal, Sara Esquivel. Composició musical: Momo Cortés. Disseny gràfic i disseny cartell: David Bonacho i Óscar Jarque. Fotografia: Antonio Garci. Producció Executiva: Nacho Bonacho. Distribució: IB Management & Events. Premsa: Lemon Press. Producció: Tarambana Espectáculos. Teatre Gaudí, del 13 d'agost al 27 de setembre de 2020.
Totes i tots els que vam cursar l’antiga EGB des dels anys 70 fins a finals dels 90 som conscients que l’anomenat bullying formava part de la nostra normalitat. No hi havia ni un sol alumne que no tingués un pseudònim pejoratiu. N’hi havia per a tothom: quatre ulls, gordo, vaca, girafa, empollón, maricón, nenaza, follet, nan, mongòlic, cara cavall, marimacho... un seguit de paraules que et seguien durant cursos i pràcticament tots ens els anàvem dient els uns als altres. Sí... totes i tots inclosos. Formava part de la normalitat.

Això no vol dir que algunes persones patissin assetjaments que sobrepassessin la “nostra normalitat” (entenem que aquesta “nostra normalitat” era un encobriment del bullying en tota regla). 

Són famosos els casos, sobretot, de personal masculí eclesiàstic que abusaven de nens i nenes durant anys, aprofitant el poder magisterial que els hi era atorgat. Un poder que semblava omnipotent i que, encara avui en dia, els cures s’amaguen els casos d’abús entre ells o, fins i tot, els pares feien els ulls grossos.

D’això parla la peça escrita i dirigida per Jordi Cadellans Here comes your man. Una història entre el Morales i el Torres, dos exalumnes d’un centre escolar religiós que es retroben 21 anys després a unes colònies. 

Un muntatge que es va estrenar al novembre del 2019 a la Sala Tarambana de Madrid, gràcies a una residència artística que van aconseguir-hi, i que va arribar a la Sala Petita del Gaudí al desembre. Ara, a l’agost i setembre del 2020 en versió catalana a la Sala Gran del mateix Gaudí.

El text és com una teranyina teixint-se. La informació ens arriba per dosis que van omplint el got de la paciència i de la “normalitat” del segle XXI. Fins que el contingut regalima per sobre de cadascú del públic. És cert que hi haurà excepcions que encara pertanyen al segle passat o a la tradició més conservadora, i per tant, això serà una història més, exagerant els casos aïllats que ni tan sols recorden.

Però a la immensa majoria ens toca perquè ens va tocar. Forma part de nosaltres. És el nostre passat. Una societat en construcció. Com l’escenografia. Una casa de colònies que era una altra cosa i l’estan acabant de reformar. Així, tal qual, com la vida. Com la nostra societat que no percep ni permet actes d’abús o assetjament. Uns llits que es sostenen gràcies a blocs de construcció, despullats de tota pintura, d’aquells que si caus a sobre et fan mal, com una bufetada d’un abusador. Un mirall que només hi resta el marc, on el futur no hi és perquè la vida t’ha congelat traumàticament en una època sense sortida. Un sostre enxarxat que atrapa els personatges com peixos del Mediterrani i no hi poden escapar. I així és la vida. Plena de traumes, de secrets, de misteris que t'hi acompanyen o que et maten lentament i vols que hi surtin com crits.

Aquest engranatge ens l'expliquen dos actors excel·lents, amb una química entre ells que agraïm els que venim, molts mesos després de l'última vegada, al teatre. En Marc Ribera interpreta un Morales ple de matisos que et captiva des del primer minut i t'ofega amb ell al final. Un homosexual humiliat pel sistema escolar religiós, pels companys de classe, per la seva pròpia família i que, en l'actualitat, és un famós actor a una exitosa sèrie de televisió. 

D’altra banda, un Sergi Cervera que no empatitza al principi amb el públic i inclús el veiem una mica sobreactuat; segurament li podem trobar mil pegues més, però no és res més que l’antipatia que ens provoca la gent com ell. La construcció del personatge és excepcional. Després s'entén, fins i tot, per què pensàvem que estava sobreactuat. El més interessant d'aquest personatge és l'homofòbia que té instaurada al cervell com un antivirus informàtic. Nombrosos estudis expliquen com només aquells que han tingut alguna fantasia o experiència homosexual voluntària i són d'ideologia conservadora, transformen la vergonya i el secretisme en homofòbia. En el cas de Torres, la seva fantasia creu que li ha aparegut de gran. En tot cas, formava part de la colla assetjadora del Morales. Era un còmplice del dolor.

El veritable abusador és un personatge absent en escena però present en cada pensament del Torres i del Morales. Parlem d’en Gonza. El millor amic del Torres en temps present. El millor amic del Torres per por, perquè era el popular i jo vull ser-ho també.

Però, què passa quan el trauma no es treballa bé perquè esdevingui un record i no un patiment? La venjança es presenta com un nou fantasma. Com un diable, de vegades, gegant i fort que no pots controlar. 

El tema de la venjança és molt interessant. Els éssers humans necessitem venjança quan ni tan sols hem tingut justícia. Forma part de la nostra natura. El Morales necessita respostes. Necessita veure patir els que li van fer patir. Necessita expirar pau.

Per aquest motiu l’obra enganxa, perquè és visceral. Perquè la veritat va sortint sense por, a cascades. I els que hem viscut aquella època no ens hi val que la peça sigui discursiva; necessitem veritat de la que et fa mal.

Un relat de la normalitat de l’EGB. Temps aquells de rams i flors. Temps d’intolerància i incomprensió. Que al final no és res més que ignorància. Encara ens queda feina a fer, no tanta, però en queda.

Outside there's a box car waiting
Outside the family stew
Out by the fire breathing
Outside we wait 'til face turns blue
I know the nervous walking
I know the dirty beard hangs
Out by the box car waiting
Take me away to nowhere plains
There is a wait so long
You'll never wait so long
Here comes your man
Here comes your man
Here comes your man
HERE COMES YOUR MAN
[Cançó de The Pixies]

Si t'ha agradat aquest article i vols seguir-nos, pots fer-ho a través de telegram

Share by: