L’ESSÈNCIA DE LA COMÈDIA

Crítica a "Improshow Especial Navidad", per Tony Casla

Cía. Planeta Impro .  Direcció general: José Luís Adserías .   Direcció artística: Ángel Galán .  Improvisadors: Pepo Flores , Nuria Espinosa , Sergi Príncep , Javi Príncep , Quim Andrés , Meri Duró , Patrick Martínez i Carmen Lova .  Equip tècnic: Melcior Guilera , Nico Rivero i Eugeni Puidomènech . 

Teatreneu de Barcelona, fins al 6 de gener de 2021.

Des de l’any 2001, l’actor José Luís Adserías, juntament amb el seu equip, omple sales de teatre, esdeveniments empresarials o festes a través de la improvisació dels seus shows.

Planeta Impro és la companyia que ens ofereix un espectacle que cal analitzar. On radica l’èxit d’aquestes propostes? Per què cada nit aquestes companyies d’improvisació omplen sales a Barcelona, València o Madrid?

Fa molts anys que hi existeixen. En el meu cas, mai n’havia vist cap, segurament amb el prejudici que no és un espectacle teatral convencional. No només em va entusiasmar o vaig riure, sinó que la feina que comporta aquests tipus d’espectacle m’ha fet reflexionar sobre les comèdies canòniques de la cartellera; sobre la feina dels actors; i, sobre l’imprescindible que és l’energia i la dominació del ritme amb el públic a la comèdia.

(Precisament, la comèdia, gènere maltractat i humiliat per les elits i de màxima actualitat perquè el Teatro Español de Madrid ha declarat desert el I Premi Internacional de Comèdia després de haver rebut 320 comèdies, i en un any tan devastat com aquest 2020.)

Analitzem ‘Improshow. Especial Navidad’ que fan al Teatreneu de Barcelona.

En primer lloc, els mateixos actors, en aquest cas, t’esperen al hall d’entrada de la sala. Et donen un paper perquè escriguis una frase i, si aquesta és triada, l’espectacle canviarà el rumb de la història fent-te partícip de la dramatúrgia. En viu. Davant dels teus ulls. Pots escriure el que vulguis, el que necessitis expressar. L’espectacle es converteix, en part, en el teu espectacle.

En segon lloc, cada època especial, com ara el Nadal, té una temàtica. Per tant, mai no serà el mateix. No només cada dia, on el públic hi canvia les històries, sinó que a l’estiu ens regalen una ‘Summer edition’, per Tots Sants una ‘Halloween edition’, i així en diferents moments de l’any. Això permet que puguis veure Improshow les vegades que et vinguin de gana. A més, els actors canvien, i cadascú dona al show la seva particularitat en l’art de la improvisació.

En tercer lloc, i ho anuncien en començar, el pressupost és mínim. Samarretes vermelles amb el logotip de la companyia, pantalons negres, dos tamborets, una butaca, un parell de micròfons de peu i diversos objectes d’atrezzo. Tot recau en la qualitat actoral dels intèrprets. El que fan és realment difícil. Les grans figures de la interpretació mundial sempre diuen que la comèdia és el gènere més difícil. I, en teatre, és un gènere on molt pocs sobreviuran. El públic no menteix quan veu una comèdia. Si tota la maquinària no funciona com un rellotge suís, s’enfonsa com el Titànic. Sense pietat.

En aquesta ocasió, van improvisar en Patrick Martínez, la Nuria Espinosa i en Quim Andrés. Tres actors còmics meravellosos que fan servir l’energia com a motor incansable per acontentar el públic assistent. L’ús del cos (fent postures impossibles, jugant amb el ritme i la velocitat); de la veu (jugant amb els ressonadors, els timbres, els accents...); o de la creació de personatges, fan un tàndem explosiu de més d’una hora de durada on no pots parar de riure.

En quart lloc, els intèrprets o persones seleccionades d’entre el públic, poden canviar les regles (marcar accions diferents, velocitat d’aquestes accions, emocions, etc.) o, a part de les frases que el públic ha escrit, pregunten directament a la persona convidada què ha de dir l’actriu/actor. Ara, no només som dramaturgs sinó directors en viu de l’espectacle. La vergonya o el desvergonyiment de la persona marcarà clarament la història del dia i, un ingredient únic i insubstituïble per a la comèdia, l’empatia.

És un espectacle viu, energètic. Sí, fa servir un llenguatge interpretatiu diferent, més apropat a la farsa que a la comèdia àcida; es trenca la quarta paret a mode d’apart com a les obres del Segle d’Or, però tot i així, funciona. I funciona molt bé.

Quan les comèdies, aquelles que veiem en cartell als grans teatres públics i privats, no resulten un èxit o, simplement, no acaben de quallar amb el públic, tal vegada haurien de fixar-se i fer una bona anàlisi d’exemples com aquest. Bon repartiment, bona energia (incloc el bon humor i la bona vibra), molta escolta amb el públic i una dramatúrgia feta per tothom i per a tothom.

Deixo els prejudicis a un costat i passo a ser un nou espectador dels shows d’improvisació. I sí, és teatre. És molt teatre, del de veritat, de l’artesanal.