L'Univers Dalloway
per Tony Casla
Quan es consideren coses com les estrelles, 
els nostres assumptes no semblen importar gaire, 
oi?
Virginia Woolf
Mrs. Dalloway de Virginia Woolf, va estar al Teatre Nacional de Catalunya fins al 4 de gener. Dirigit per Carme Portaceli, és una coproducció entre el Teatro Español de Madrid i el KVS Brussel·les, que s’ha pogut veure arreu de l’estat durant el 2019 i que ara, després d’aquest mes a Barcelona, continua la gira.

La novel·la de Virginia Woolf és una obra prou coneguda pel gran públic com per saber la difícil tasca que han hagut d'afrontar Michael De Cock, Anna M. Ricart i la mateixa Portaceli en adaptar-la al teatre. Una versió en què el pes recau en el personatge de la Clarissa Dalloway, interpretada magistralment per l’actriu Blanca Portillo.

I d’això parla aquest espectacle, de la vida de la Clarissa Dalloway. D’un sol dia de la seva vida en què ella prepara una festa per al seu marit fins que aquesta comença. Durant aquestes hores, el personatge ens acompanya al passat i al present, presentant-nos una dicotomia que és la que ens interessa en aquesta anàlisi.

L’espai escènic se’ns presenta des del principi sense teló. Una bateria, un piano i dues guitarres elèctriques a cada banda de l’escenari. Llevat dels instruments musicals, ens trobem amb elements naturals o que provenen de la natura: el terra és parquet, les taules i cadires són de fusta i el divan de pell. ‘Natura morta’. Allò que va ser i que ara, en el present, no existeix pas.

D’altra banda, comptem amb les plantes que envolten l’espai, amb un protagonisme important. Juntament amb els actors, els incloc dins d’un grup que podem anomenar ‘natura viva’, el present.

I, finalment, els pètals de rosa que són des de l’inici de l’espectacle a boca de l’escenari; i, les roses penjades que ens apareixeran cap al final, dominant el sostre de la festa. La ‘natura post mortem’, el recent no res.

Un joc de temps i materials que s’entrellacen per enriquir aquesta aposta de la Carme Portaceli i l’equip escenogràfic de l’Anna Alcubierre i la Marta Guedan.

Un joc, com ara el de la música, que quan és en directe, forma part del present. I de cap moment més, excepte dels records. No s’enregistra, no es modela com la fusta o la pell, ni tan sols hi roman. És un instant. Com la felicitat. I, justament, els moments musicals formen part dels instants feliços, i quan s’acaba la música, la vida continua, com l’etern silenci. Fins que arribi una altra nota. I fins que no hi arribi, l’estarem esperant. Com la felicitat.

Els i les intèrprets que han treballat a Barcelona han estat, a banda de la Portillo, la gran Inma Cuevas, Gabriela Flores, Zaira Montes, Raquel Varela, Jimmy Castro, Jordi Collet (qui també signa la música i l’espai sonor) i Nelson Dante. Un grup de grans actrius i actors que tenen un paper més simbòlic, en quant a significants. Són satèl·lits de la Clarissa a la seva vida; tots segueixen la seva respectiva òrbita al voltant de la protagonista. El marit, que és un personatge absent, és una d’aquelles estrelles tan llunyanes que no es veuen, encara que sabem que hi és. I no pot ser res més que una estrella perquè tothom i tot gira encerclant-la. La vida de la Clarissa li va ser arravatada per viure per a la figura masculina del seu espòs. El moviment, coreografiat per Ferran Carvajal, marca aquesta sensació planetària amb diferents tempos del moviment; interessant quan la Clarissa parla en tempo realista i els altres subratllen el segon plànol a càmera lenta. Un exemple més d’allò natural vers el que no ho és.

Una cortina blanca de serrells, a mode de guillotina, separa l’espai en dues parts. Vet-ho aquí, un element no natural, que trenca l’espai de forma no natural, evidenciant la dicotomia espacial al teatre: espai dramàtic i espai escènic. La cortina, encara que permet entreveure en tot moment el que passa a l’altra banda, divideix el món de la festa en dos espais i dos moments temporals. Aquests moments temporals corresponen a l’abans i a l’ara de la festa, tornant al pas del passat al present. I en dos espais, en tant que el públic és observador de com es transforma l’espai escènic, amb regidors inclosos, per tal de muntar una gran taula a banda i banda de l’escenari. L’espai dramàtic, mentre això ocorre, es trasllada a platea. L’actriu protagonista, camina pels passadissos de la platea, incloent el públic com a convidats de la seva festa. Un cop acaba el seu monòleg i la festa està enllestida rere l’espai escènic, aquest esdevindrà el nou espai dramàtic, tot movent la cortina cap al fons de l’escenari.

La cruesa amb la que estan tractats els elements no naturals, com per exemple, les copes o coberts que cauen quan els traspassa la cortina, emfatitzen la fragilitat d’allò no viu. Aquesta idea es pot sincronitzar amb el suïcidi d’Angèlica. Una mort desitjada per un ésser fràgil més mort que viu i que ajuda a la Clarissa a refermar-se en la seva idea que hem de valorar la vida ara, al present.

La nuesa als peus té una càrrega simbòlica important. Els personatges que necessiten arrelar-se a la vida, es treuen les sabates per intentar trobar novament la connexió amb la terra, amb el que és viu. L’amiga bisexual o la parella femenina de la filla de la Clarissa, són exemples que envers el conflicte que se’ls hi presenta senten unes ganes irremeiables de descalçar-se per treure’s la ceguesa que no les deixa caminar endavant.

Segurament, quan vam veure el vestit verd de la Clarissa, preparada per a la festa, ens va venir a la ment, com un raig de llum, el vestit verd de l’Adela de La casa de Bernarda Alba. Si fem memòria, a la simbologia lorquiana el verd sempre ens remet a la mort. Tot i així, el color verd també significa vida, força, energia, esperança o optimisme. Un conjunt d’emocions contraposades que Mrs. Dalloway ens transmet durant aquest relat d’una jornada. 

Dicotomies. Dualitats. Divisions. Particions. Vida. Mort.
FITXA ARTÍSTICA. Autoria: Virginia Woolf. Direcció: Carme Portaceli. Versió: Michael De Cock, Anna Maria Ricart i Carme Portaceli. Amb: Jimmy Castro, Jordi Collet, Inma Cuevas, Nelson Dante, Gabriela Flores, Zaira Montes, Blanca Portillo i Raquel Varela. Escenografia: Anna Alcubierre. Vestuari: Antonio Belart. Il·luminació:  David Picazo. So: Jordi Collet. Vídeo:   Miquel Àngel Raió. Coreografia: Ferran Carvajal. Ajudanta de direcció: Eva Redondo. Producció:  Teatro Español i Teatre KVS Brussel·les.

Si t'ha agradat aquest article i vols seguir-nos, pots fer-ho a través de telegram

Share by: