Una dona lliure què és? La que no té por. És això la llibertat.

Aquestes paraules se’m van quedar gravades fa pocs dies mentre eren gairebé vomitades des de la ràbia i la força descomunals de l’actriu Andrea Álvarez a la funció de Mare de sucre de la Clàudia Cedó (al TNC).

Ja he parlat en altres articles sobre la influència paralitzant de la por en les nostres vides, i sobre la possible ceguesa transitòria en la suposada realitat que vivim condicionada per agents externs a nosaltres.

Isaiah Berlin va definir el 1958 dos conceptes de llibertat, la positiva i la negativa, analitzant el concepte de llibertat individual i la fina i delicada línea que la separa de les qüestions d’Estat, societat i col·lectivitat que regulen lleis d’ordre o restricció, que oscil·len entre la coacció i la lliure obediència (“Coaccionar a un hombre es privarle de libertad”- I. Berlin. Sobre la Libertad. Alianza Editorial. Pàg.208). D’alguna manera distingeix les privacions o restriccions de llibertat individual que tenen el seu origen en causes naturals inevitables (una discapacitat ho seria), de la que és imposada pels altres éssers humans (quan el teu espai de llibertat “se ve recortado más allá de lo admisible”).

L’Andrea interpreta una noia de vint-i-set anys, amb un 65 % de discapacitat intel·lectual que rep aquestes “interferències” o ingerències en decisions sobre la seva vida que no depenen d’ella sinó que depenen dels altres. I més enllà de les frustracions, desavinences, acords i discrepàncies sobre la definició i els límits de la llibertat i de la condició humana... l’obra també planteja formes de privació de llibertat que tenen a veure amb el cos de la dona. (I aquí no puc evitar, com bé ens recorda Isaiah Berlin, citar Kant quan va dir allò de que “el paternalismo es el mayor despotismo imaginable”).

Perquè la Cloe vol ser mare. Ser mare: un desig de dona o una necessitat de persona. Un anhel que es porta ficat dins la pell i les entranyes i que moltes de nosaltres hem sentit amb una força ancestral que t’arrossega. Moltes de nosaltres també hem patit el gran dol i la tristesa que suposa la pèrdua d’algun embrió en gestació. La Clàudia ja va compartir amb nosaltres amb generositat en la seva anterior obra, el sentiment d’una dona que vol ser mare, i d’una mare quan perd el fetus que porta dintre gestant-se. Moltíssimes dones hem patit un avortament involuntari d’un fill o filla volgut, buscat i desitjat. Algunes hem tingut la grandíssima sort de tornar-nos a aixecar com un gat que cau sempre dempeus i de finalment poder viure la maternitat i aconseguir tenir un fill. Però d’altres no han pogut. És un dolor que coneixem moltes, que se’t fica dins el ventre, puja gorja amunt i t’ofega. Un fill és una llum que t’il·lumina en la foscor, que et dóna força i que es converteix en l’eix, en el sol i en el centre de l’univers al voltant del qual una mare abnegada i feliç de poder cuidar-lo, educar-lo i veure’l créixer, se sent realitzada de debò.

Com espectador et sents imantat al que passa durant tota la funció, mirant aquestes actrius amb el seu “problema”, el que ell i elles ens expliquen molt bé, allò modernament anomenat “diversitat funcional”. Som nosaltres, els altres, els que estem “bé”, els que no tenim aquesta “diversitat”, els que ens quedem bocabadats davant el magnífic actor, en Marc Buxaderas, que va en cadira de rodes, té una paràlisi cerebral, és... “divers” o “discapacitat”, sí, (aquesta paraula tan lletja a esborrar del diccionari), li costa parlar i moure’s, sí, i també... sí... sí, i tant... sí, ens deixa a nosaltres absolutament rendits al seu talent, humanitat, grandesa, sentit de l’humor i enorme força i qualitats interpretatives.

Clàudia Cedó, grandíssima Teresa Urroz, Iván Benet, Maria Rodríguez, Mercè Méndez, Andrea Álvarez, Judit Pardàs, Marc Buxaderas i tot l’equip artístic, de producció i tècnic que acompanyeu aquest meravellós projecte teatral (inclosos els actors que interpreten en llengua de signes a escena), volem dir-vos que és emocionant assistir a la vostra funció i que ens heu fet un gran regal. Feia anys que no veia tanta vida i tanta força dalt d’un escenari.

A mi em surt donar-vos les gràcies a vosaltres, actrius i actor amb aquesta diversitat, que ens heu ensenyat que sou persones amb drets fonamentals, que podeu fer-ho, que mereixeu reivindicar-ho i que podeu emocionar als espectadors d’una obra de teatre tant o més que qualsevol actor o actriu professional “normal”, malgrat les vostres suposades “limitacions”. Us ho diu algú que va patir una “limitació” de les seves funcions degut a una paràlisi facial de grau sever, precisament amb el part del meu fill, i de la qual una servidora es va recuperar contra tot pronòstic al cap de quasi un any. Però que va suposar que els altres em miressin des de llavors d’una altra manera i que tingués incomprensiblement menys ofertes de feina pel que fa a l’star system d’audiovisuals, després d’anys d’experiència com a actriu i d’interpretar sèries quan encara era una cara jove i “normal”. Com si jo fos diferent, com si no fos la mateixa identitat, cos, dona i actriu que abans d’aquest canvi “físic” encara que fos temporal i transitori, i encara que em recuperés de la “disfuncionalitat”. Quan en realitat, des de llavors, vaig ser més funcional, més diversa, més autèntica, més bonica i més bona actriu que no pas abans de la limitació funcional i física.

Perquè en aquesta selva lleonina de societat i d’ofici, se’ns imposa una dictadura de la imatge, una dictadura de la definició i etiquetatge de les persones, un totalitarisme i autocràcia dels cànons establerts definitoris de qualitats que condicionen qui treballa o no en aquest ofici que, per damunt de tot, hauria de ser precisament el lloc més divers i més lliure de tots. Alguns i algunes no tenim por davant l’adversitat i la diferència, i alcem la veu contra aquestes injustícies que tenen a veure amb una visió restrictiva de la imatge o de la suposada “bellesa” i / o “funcions” necessàries per poder estar dalt d’un escenari o davant d’una càmera. Quan el que és i serà sempre un actor i una actriu és una simple “persona” que transmet emocions amb tota la força de la seva personalitat, peculiaritat, particularitat i idiosincràsia física, emocional, i intel·lectual de persona única sense etiqueta restrictiva limitadora. Cap dona, cap home, cap persona, mereix ser limitat per la visió subjectiva coercitiva dels altres.

Amb la meva, amb la vostra diversitat, amb el pluralisme dels nostres innegables valors humans i artístics, farem que no sigui una diversitat sinó una normalitat dins el nostre ofici, actuar amb diferents condicions físiques i particularitats. Perquè podríem definir què és normal o què és una limitació... i què és llibertat o dret individual, i ens hi estaríem hores debatent diferents punts de vista, perquè són conceptes subjectes a la subjectivitat humana (Berlin escriu: “... las concepciones de la libertad derivan directamente de la visión que se tenga de lo que constituye una persona. Basta con manipular la definición de hombre y podrá hacerse que la libertad sea lo que quiere el manipulador”).

El que heu fet és un crit de llibertat, un crit de visibilització del vostre talent i un crit preciós de vida.

Les Arts Escèniques i els actors i les actrius som això precisament:

la veu de la consciència i la veu de la llibertat.

Per molts anys.

Àngels Bassas

Maig del 2021