El gran teatre del món té moltes seus, més grans, més petites, aquí i allà, teatrets més o menys estables, més o menys sòlids, més o menys equipats, etc. L’obra, amb grans audiències en la seva primera estrena, passa a altres teatres, amb variables i escasses ocupacions de les sales però al principi. Tanmateix, l’èxit del seu efecte en els espectadors, fa que es vagi estrenant igualment amb notable rapidesa en successius i múltiples espais del mateix món.

De fet, l’esmentat personatge desconegut i inesperat demostra una gran habilitat interpretativa, i talment com en el món actual s’han anat trencant parets a tort i a dret, parets que semblaven prou fermes, el personatge trenca del tot la quarta paret i irromp entre el públic, deambula, ara amb intenció, ara com si no, pels passadissos, entre fileres, seient per seient; sense distinció de categories de localitat, sigui la platea, siguin les llotges, sigui l’amfiteatre, o fins i tot els pisos més alts.

En algunes localitats s’hi aturarà més, en algunes hi intimarà, algunes altres sols les fregarà lleument, en altres hi passa de llarg, tot plegat sense saber com i perquè, i en proporcions diverses. Però ningú, ningú, ja no sortirà del teatre com hi havia entrat, i sigui de paraula o de fet escamparan d’una manera o altra l’experiència viscuda.

Per no deixar-se res, no es deixa ni el conjunt de la caixa escènica, ni la taquilla, en sentit directe i figurat, ni el rere de l’escena, tampoc els camerinos. Uns camerinos on els actors, expulsats de l’escenari per la puixança del personatge, en una obra on han resultat sobrers, han esdevingut figurants, ells mateixos ficció com a actors, sense text, sense paper, sense feina. Uns actors ara esdevinguts uns espectadors més de la funció, al seu torn també afectats, dintre i fora del teatre.

Constatem ja, però, que si desapareixen les parets, si fins i tot el teló tallafocs no ha baixat, no ha baixat prou o no ha baixat a temps, si és que podia aturar res, resta quelcom de l’espai teatral, el teló de fons, la paret, autèntic mur, físic i massís, de la part posterior de la caixa. Aquest ho aguanta tot, si encara hi és, és que ho ha aguantat tot, de totes les magnituds, n’ha vist de tots els colors, tots els decorats possibles, realistes, simbòlics, plens, buits, clàssics, contemporanis, etc. És allà. Mentre hi ha teatre hi ha teló de fons, i mentre hi ha teló de fons hi ha teatre, quant ja no hi ha ni pinta, ni cametes, ni bastidors, ni bambolines i bambolinó, ni res més fins a la boca de l’escenari. Ah! Sí! El terra de l’escenari, perquè sense el terra –o és la “terra”!– res no s’hi pot sustentar, per cert, ni tan sols el desconegut i inesperat personatge, diguem-ne ja intrús.

Les estrenes se succeeixen vertiginosament arreu, sempre amb el mateix resultat. Efectivament, una obra desconeguda i inesperada canvia la vida, primer de centenars, després milers, més endavant milions de persones, a pràcticament totes les societats del planeta. Només els més vells de cada lloc tenen un record d’un esdeveniment semblant, fa moltes dècades, a les primeries del segle XX –o sigui, fa un segle!– també amb un èxit ubic i uns efectes igualment generals i colpidors.

Hivern de 2020, febrer de 2021. Portem un any llarg de representacions, i no s’albira, amb confiança, el final de la temporada. Alguns han dit que un èxit dramàtic –sí, dramàtic!– d’aquesta naturalesa, sol perllongar-se durant dos anys abans no declina; però ningú no ho sap del cert. I ara la funció ja no és només al teatre, sinó que el personatge pot performar la seva funció en qualsevol indret, obert i sobretot tancat, també al carrer. Així, molta, molta, molta gent, o ha anat al teatre a ser receptor de la faula, o encara que no hi hagi anat li l’expliquen, a vegades amb excessiva vehemència, alta veu, proximitat imprudent, amb pels i senyals. I això que han pres cartes en l’afer les autoritats globals, regionals, nacionals, locals.

És preceptiu dur màscara, col·loquialment hom en diu, en diminutiu, “mascareta”, però és una màscara, talment com si els ciutadans s’hagin encomanat, figuradament, de la passió del teatre, com a múltiples i multiplicats personatges extres de l’obra; i que només sigui aquest l’encomanament. Els ciutadans que s’han encomanat, textualment, vull dir literalment, vull dir físicament, vull dir corporalment, del contingut de l’escena, malauradament també molts, i molts, i molts, han passat a formar part ja del repartiment real de la producció.

I també és preceptiu, segons serien les indicacions d’una direcció actoral, mantenir un distanciament interpersonal, social, no tocar-se, res d’encaixades amistoses, encara menys abraçades afectuoses; també vagis on vagis, entris on entris, i surtis d’on surtis, t’has de desinfectar les mans, qualsevulla altra persona pot ser un extra qui sap si en procés d’assaig del seu paper, o ja ser un personatge actiu més del drama. I finalment tots els ciutadans, cívicament no essencials, confinats durant moltes setmanes en els respectius domicilis, potser havent estat poc conscients de en quines condicions estretes i quins mitjans precaris, molts con-ciutadans, ho han hagut de passar; i els essencials i el voluntariat fent un servei cívic altament regraciable.

Tot sigui perquè el plantejament de l’obra s’allargassi lentament, el nus sigui el menys envitricollat i perillós possible, i el desenllaç sigui tan benigne com puguem aconseguir. Alguns ciutadans, sortosament minoritaris, no fan cas de les indicacions i actuen, sí actuen, amb una irresponsabilitat i temeritat dignes de millor causa; creuen que tot plegat és ficció –ficció, realitat?– i en canvi mai una obra, representació, funció, havia estat tan real com aquesta. Un esdeveniment que està present en les nostre vides, als espais tancats i als espais oberts, als carrers i a les cases, en format presencial i en format digital, en directe i a totes les pantalles, en definitiva, esdevingut això que en diuen viral.

El producte d’una tal, ara ja podem dir, maligna producció, són moltes i moltes i moltes persones, que d’això es tracta, malaltes, moltes i moltes greument, moltes occides per aquell personatge desconegut i inesperat i la seva performance infectiva i angoixant. Territoris i comunitats delmades d’espectadors involuntaris.

I el teatre, el teatre real, les arts escèniques, les arts escèniques reals, tota la cultura, la cultura real, ha sofert el pitjor embat mai recordat. Les institucions, entitats, empreses del sector de la cultura i l’espectacle aturant la seva activitat, totes les professions i oficis que hi són directament o indirecta vinculades sense feina, en el temps que ha passat, encara en l’actual, i amb una incerta perspectiva en endavant de recuperació. L’11 de març de 2020, darrer dia d’obertura dels teatres, el 12 de març de 2020, primer dia, per molts mesos, de tancament de tots els teatres i sales d’espectacle. Inaudit, impensat!

Alhora, la humanitat ha estat capaç, segurament hom pot dir, una vegada més, de reaccionar amb una contra-producció a gran escala, al principi temptativament, com no podia ser d’altra manera, després i cada vegada més amb creixent coneixement i eficàcia. Legions de professionals, en primer i principalíssim lloc els sanitaris, han hagut d’aprendre a replicar cada invectiva de la contra-part, cada escena de la tragèdia, l’argument sencer, encara no prou ni del tot conegut, de la faula, amb molts altres professionals, també molts voluntaris, no donant per bo un mal final, ans al contrari.

En aquests dies, en aquestes setmanes, en aquest febrer i març de 2021, fa un any que es va declarar a nivell global l’emergència pan-escènica, en termes ja no al·legòrics sinó realistes, la Pandèmia. El personatge, a tall de virus, biològicament parlant, és el SARS-CoV-2 (Síndrome Respiratòria Aguda Severa/greu causada pel CoronaVirus-2), i l’obra, a tall de malaltia, mèdicament parlant, és la COVID-19 (COronaVIrusDisease/malaltia-19/any 2019).

Un gran dolor ha traspassat el món, i encara l’està traspassant, un gran patiment, físic, i també psíquic, ha afectat i encara està afectant el conjunt de la humanitat; innombrables pèrdues de vides, sense distincions. Ho hem sentit molt, ho sentim molt, ho sentim!, els recordem molt i molt. S’han vessat moltes llàgrimes, s’han extenuat molts lluitadors, s’han malmès molts projectes, personals, professionals, s’han clos moltes portes, que difícilment tornaran a obrir-se, en pràcticament tots els àmbits de l’activitat humana, els costs materials són molt grans, però els costs emocionals són senzillament enormes, incalculables.

I con que això no anava d’un conte, encara que ho hagi pogut semblar, sinó d’un compte, el que dóna la magnitud de la tragèdia (expressió d’un autor, precisament de relats) són les xifres. A saber.

En el dia, hora i minut d’escriure aquestes dades:

A tot el món (*)

Nous casos: 260.869

Casos confirmats: 107.252.265

Morts: 2.355.339

A tota Europa (*)

Casos confirmats: 36.132.951

Morts: 800.491

A Catalunya (**)

Casos confirmats: 531.080

Mitjana d’edat: 43,42

Pacients ingressats: 2.389

Pacients a UCI: 666

Morts: 20.078

Les xifres, fredes, fredíssimes, impressionen, i encara no reflecteixen la magnitud autèntica de la pandèmia, perquè els valors reals són més grans, molt més grans; gosem dir-ho a partir dels mateixos paràmetres. Els casos confirmats no són, “només”, 107 milions, és a dir, aquells que s’han detectat mitjançant prova sanitària, perquè si es fessin, poguessin fer, proves a tots els habitants del planeta, la quantia seria de centenars, molts centenars qui sap quants, de milions de casos infectats. Pel que fa als nous casos, el mateix, puix que són els casos diagnosticats clínicament, mentre que és virtualment segur que molts, moltíssims més casos de la malaltia passen incomptats, per lleus o per manca d’accés, a part, és clar, la proporció important de casos asimptomàtics, però, atenció, encomanadors. Les defuncions per la malaltia del virus també poden quedar curtes, per múltiples raons de capacitat de diagnòstic específic de la seva causa, especialment en territoris i entorns més aïllats, menys desenvolupats.

Una vida humana perduda que es pugui evitar és massa. Una persona que emmalalteix i no pot ser atesa convenientment és inacceptable. Un ésser humà que mor sense cures i sense acompanyament és imperdonable. Hem fet el que hem sabut/pogut fer, ho continuem fent, però hem d’aprendre molt la lliçó que tenim la pena, però també l’oportunitat, de rebre i viure.

Tot anirà bé!?, no, no tot anirà bé, perquè ja no hi ha anat. Ens en sortirem!, sí, perquè, si no en tenim esperança, sobretot, tinguem fe que de tant de mal, alguna cosa bona quedarà!... Salut!

* * * * *

(Enric Mauri, metge pediatra -jubilat-, és col·laborador d'Ítaca i actualment està acabant els estudis d'interpretació a Eòlia)