Assange, Manning, Snowden i tu
comentari de Lluís Mayench
CIA LA RUEDA - TEATRODECERCA. Autoria i direcció: JORGE-YAMAM SERRANO. Intèrprets: RUBEN AMETLLÉ, CRISTINA GÀMIZ, JORDI ANDUJAR. Ajudantia de direcció: ADRIÀ OLAY, MARC CARTANYÀ. Disseny de llums i espai escènic: GUILLEM GELABERT. Audiovisuals:  NICO AGUERRE. Vestuari: EVA CAMINO. Assessorament documental i comunicació: NEUS MOLINA. Xarxes socials i entorn digital:  RUBÉN GARCÍA. Teaser: NÚRIA GÀMIZ. Producció executiva: ADRIANA NADAL. Teatre Tantarantana, fins l'1 desembre 2019.
La Revelació 1.0 és una obra de teatre documental que torna als escenaris després d’haver-se estrenat fa un parell d’anys al Festival Grec. Un breu monòleg de Galileo Galilei ens dóna la benvinguda al món de la censura (i l’autocensura), al confinament, al control de la informació i a l’estat com agent repressor. El gruix de l’obra però, són tres escenes d’Assange, Manning i Snowden amb el món digital i les filtracions com a protagonistes. 

Jorge-Yamam Serrano, el seu director, s’està convertint en el rei Mides del teatre Verbatim a casa nostra (el recordem d’altres treballs com el Camargate). Per qui no la conegui, és bàsicament una tècnica dramatúrgica que procura reproduir escènicament paraula per paraula una entrevista, un fragment d’un llibre, un programa de televisió… tot ben real com ja ens adverteix amb una projecció només en entrar. 

El primer aspecte que cal destacar és la selecció de material. Es nota la gran recerca i assessorament que ha fet la Cia La Rueda Teatro de cerca per tal de seleccionar-nos 85’ d’informació que es va llançant al públic com un torpede en plena línia de flotació del sistema. 

Un altre encert és l’ordre de les escenes i la seva durada que ha estat modificat respecte a la primera versió de l’obra. Ara, cada bloc dura menys que l’anterior i està més enfocat a la idea que ens vol transmetre però amb el matís de cadascun dels personatges. Per exemple podem veure un Assange ferm i segur de les seves idees cara a cara amb Eric Schmidt (exdirector executiu de Google) o al solitari i paranoic Edward Snowden al pis desè d’un hotel de Hong Kong esperant que es faci efectiva la filtració. 

Ens trobem davant d’una obra amb un text difícil per la quantitat d’informació i pel nivell de tecnicismes que baralla. Però que ningú s’espanti, si una cosa sap fer bé en Jorge-Yamam és el treball amb l’actor i en aquesta obra en tenim tres de ben diferents però que treuen el seu màxim potencial a partir d’una interpretació honesta. Això ens permet aprofundir en la part més humana d’uns personatges que tot i que són coneguts per gairebé tothom els sentim distants. No és una obra moral, no ens parla d’herois o traïdors sinó de persones que, com va fer Prometeu, han decidit compartir el seu coneixement amb la resta d’humans 

La posada en escena és senzilla. Un llit, un parell de cadires i unes projeccions força ben resoltes que en general ajuden a crear una atmosfera però que puntualment també ens mostren imatges reals i ens recorden que no estem davant d’una ficció. L’espai sonor no destaca especialment però crea pics energètics i separa els diferents blocs. On no acaba de brillar aquesta peça és en l’ús de l’espai. Potser no s’ha acabat de fer bé la implementació d’accions en un escenari més reduït i el joc que tenen els actors es limita en crear un fora d’escena al costat del públic. Un recurs que es va repetint i que si bé no acaba sent molest, tampoc és especialment efectiu. 

La revelació 1.0 és una obra sòlida, equilibrada i sí, també arriscada. Arriscada per uns textos d’entrada poc teatrals i per una realitat tossuda que fa més vigent la peça ara que quan es va estrenar fa més d’un any. És impossible no pensar en moviments com el Tsunami Democràtic, Anonymous Catalonia, les revoltes de Xile i Hong kong…. i d’altres organitzacions i revolucions que utilitzen les escletxes del sistema. 

Per acabar, m’agradaria posar en relleu un fragment de l’obra on s’explica que els periodistes pateixen tres tipus de repressió. La violència física i l’assassinat, la repressió econòmica i judicial i, la gran majoria, l’autocensura. És possible que els més conscienciats amb els perills del món digital surtin sense cap informació nova però espero que aquesta obra, tal i com va fer l’escultor italià Davide Dormino amb Anything to Say?, ens empoderi una mica més a tots per fer un món millor.  
clica aquí si vols veure el programa de mà de l'espectacle
clica sobre les imatges per a veure-les a tota pantalla

Si t'ha agradat aquest article i vols seguir-nos, pots fer-ho a través de telegram

Share by: