Cap sorpresa en la posada en escena de L’última cinta de Krapp; i s’agraeix. Boris Rotenstein és fidel al text original i, sobretot, és fidel a si mateix, a la seva llarga trajectòria i el seu precís treball amb els actors. Rotenstein no és la primera vegada que s’enfronta al dramaturg irlandès ni tampoc a L’última cinta. De fet, va ser el primer a portar Beckett a l’URSS (a la Casa dels escriptors de Leningrad) amb aquesta mateixa peça l’any 1968, només deu anys després de la seva estrena.

A l’escenari hi trobem sobrietat. Només un escriptori tosc, de fusta, i un llum industrial que penja i il·lumina el centre de l’escenari. Damunt de l’escriptori, caixes plenes de cintes i un magnetòfon. Dau al Sec sembla un espai fet a mida per aquest obra i l’han sabut explotar al màxim. Els sostres alts, l’amplada, la proximitat i l’espai extraescènic (que s’accedeix per una porta enorme) ajuden a crear una sensació de soledat i vertigen. Les penombres que envolten l’espai central són igualment transitades per l’actor generant, d’aquesta mera, sensació d’intimitat. Ja no estem en un teatre sinó a casa d’en Krapp i aquest pot marxar del nostre camp de visió i seguir fent activitats allà sense que els espectadors hi estem presents.

L’última cinta de Krapp és un monòleg o, més ben dit, un diàleg amb el passat. Krapp té 69 anys i s’asseu a escoltar una cinta enregistrada d’ell mateix de quan en tenia 39. Allà, el seu jo del passat, comenta que acaba d’escoltar una cinta de quan tenia 20 anys i després explica un passatge de la seva vida fragmentat, experiencial, sovint ampul·lós i que el vell Krapp comenta amb gestos i mirades. Fins i tot, arriba a manipular el missatge original aturant-lo, avançant o tornant a escoltar alguns fragments. Aquest anar i venir en l’eix cronològic fa que anem entenent els talls de vida a poc a poc i els anem reconstruint dins del nostre cap.

Beckett és conscient del poder evocador del llenguatge i és per això que en totes les seves obres hi juga un paper central però també és igualment cert que el porta fins als seus límits En aquesta obra tota la càrrega narrativa i bona part de l’acció està centrada en un discurs enregistrat i com aquest és llegit pel seu emissor 30 anys més tard. Podem dir que és el mateix emissor? En cap moment sabem per quin motiu fa i guarda les cintes però l’obra ens regala, tal com anticipa el títol, una última cinta que respondrà amb força l’anterior.

Seria molt interessant poder parlar amb el director o poder veure el seu muntatge original per veure com passat i present dialoguen no només en el món ficcional sinó també metateatralment. Estic segur que per en Boris Rotenstein ha estat un llarg viatge en el temps ple de preguntes, revisions, renuncies i revelacions que es deixen veure en els detalls de la peça i això és un valor afegit que la fa irrepetible.

La traducció de les obres de Beckett és complex. Els jocs lingüístics sovint ens poden fer una mala passada i no deixar-nos comprendre bé el significat. Per exemple, en la peça original apareix la paraula viudity que en anglès és un arcaisme però que en català no ho és i costa d’entendre per quin motiu Krapp atura la cinta i en fa una cerca al diccionari. En canvi, el gran gruix de la peça gaudeix d’una molt bona traducció (feta pel mateix actor) que ens permet tenir fàcil accés a l’imaginari narratiu del personatge.

A banda d’un molt bon text i un director molt afinat aquesta peça requereix un actor que la sostingui. I aquest és en Sergi Mateu. Ja havia treballat amb el director a La Gavina recentment i es nota que hi ha una bona entesa. Originalment la peça va estar escrita per l’actor Patrick Magee (que podeu recuperar clicant aquí) i la interpretació que en fa en Sergi Mateu és continuista en un sentit general però ple de matisos propis. Cada cop més penso que la creació de personatges ja no està de moda. Cada vegada s’inverteix menys temps en fer un treball d’investigació corporal i vocal (potser també pel ritme de la indústria) i s’opta per personatges estilitzats, caricaturitzats o suposadament “realistes”. Krapp no és només un vestuari. Quan l’actor trepitja l’escenari ja veiem tota la càrrega que porta al damunt. La manera de pelar un plàtan o mirar una cinta el fa únic i interessant. No són simples activitats quotidianes sinó que les converteix en potents accions físiques plenes de significat.

El treball actoral aquí es divideix en la part enregistrada i en l’escènica i en ambdues és excel·lent. La dificultat de mantenir viu el silenci i la tensió i intenció en l’escolta que veiem a partir de petits gestos de les mans, inclinacions corporals, respiracions… tot és extremadament precís i sincer (gràcies a la tècnica) amb una energia sostinguda que aconsegueix crear una nova temporalitat dins la sala. Em va impactar com, un cop acabada l’obra, l’actor va saludar i abandonar l’espai escènic enganxat a la corporalitat del personatge i no va ser fins que va tornar a sortir que vam poder veure’l tal com és.

Per últim, trobo que temàticament és una obra molt encertada. Tot i que aquí partim d’un individu, no he pogut deixar de llegir-la com a una obra que ens parla també com a societat. Què passaria si ens escoltéssim com el col·lectiu que érem fa 30 anys? Ens faria vergonya? Ràbia? N’estaríem orgullosos? I si ens escoltéssim el que dèiem fa un any? La sensació d'acceleració que ni la pandèmia ha pogut revertir fa que l’última cinta de Krapp sigui més necessària que mai.

26.9.2020