La por paralitza.

La confiança, l’amor i l’esperança revitalitzen.

Ja de ben petita vaig saber que la por crea límits que fan callar,

que coaccionen,

que re-escriuen i desdibuixen,

que atrapen i paralitzen.

També vaig descobrir que actuar o crear una ficció em permetia dir grans veritats.

I que el teatre era una gran tribuna on fer-ho.

Un mirall social.

Un generador de consciències.

Un lloc estimulant, viu, fascinant, seductor, constructiu.

I un lloc on no tenia por.

Un lloc on fer carn de les idees, donar veu als pensaments,

i un lloc d’intercanvi humà, privilegiadament viu.

Perquè existeixi el fet de la comunicació és necessari que existeixi un emissor i un receptor.

Comunicar-se implica interactuar, i un canvi d’actitud perquè hom dóna i hom rep.

Comunicar-se demana sortir de la perspectiva limitadora del jo individual

per a traslladar-se a d’altres jos, a d’altres ens, semblants a mi,

amb problemes i emocions similars.

Ara se suposa que som nens i nenes molt comunicats a Matrix,

però estem més incomunicats que mai, i els nostres somnis són anestesiats i induïts.

Creiem viure intensament a través d’una màquina, falsa, maquillada, disfressada,

mentre oblidem la potència d’una carícia real, i l’efecte d’una veu viva .

Allò que s’imposa, limita, obliga, imposa, és unidireccional: paralitza.

Allò que s’educa, informa, debat, consensua i dialoga, és bidireccional: revitalitza.

I allò que és unidireccional, està considerat informació o propaganda,

perquè l’única comunicació és aquella que es bidireccional.

Ara sóc una nena amb una màscara hieràtica sense expressió que s’arrapa al meu gest i només topo amb límits al meu voltant com monstres amb tentacles repressors.

Tinc por en el silenci dels anyells, perquè sóc en el son de blancaneus amb un tros de poma a la boca, dins la mortal somnolència de la vida silenciada d’una bella dorment, i torno a casa abans de les dotze perquè sóc una bona ventafocs. Però el que no sabeu és que he deixat pedretes brillants a terra per poder tornar a la casa viva del teatre i sortir de la casa de la bruixa virtual.

Ja fa temps que sé que l’ésser humà al llarg de tots els segles de la seva existència, ha hagut de dur diverses màscares, vestits diferents, i acatar diverses normes per transitar per diversos camins.

Però ara no és una màscara neutra, i el personatge que em donen tampoc l’he triat jo.

Matrix diu:

No. No miris enrere, no et vegis temptat per veure què passa, com ho va fer l’esposa de Lot, perquè et convertiràs en estàtua de sal.

No, no miris als ulls de la medusa perquè, si la mires, la seva mirada et convertirà en pedra.

Però els nens i les nenes comencen a contestar:

si la goses mirar a través del mirall com va fer l’heroi amb la Medusa,

perquè això és el que és el teatre, reflectir allò bo i allò dolent d’una societat a través d’un mirall,

potser podríem qüestionar Matrix i millorar les coses ( i ja sabem que això molesta als de dalt).

Perquè mirar, veure, sentir, pensar, saber, conèixer, intercanviar…

et fa lliure

i, per tant, perillosa o perillós.

Volen que m’aparti dels altres éssers humans per si de cas em contagio o jo els contagio a ells.

No vull contagiar-me d’aquest odiós bitxo que mata els meus,

però sí que em vull contagiar de vida i d’esperança perquè això també els protegeix.

Perquè poder tenir cura dels meus i sentir-nos pròxims, també és un contagi beneficiós: el de la felicitat, l’amor, el contacte i la proximitat. El de l’escolta activa d’altres òptiques, punts de vista, veus, olors, pensaments. Progrés, intercanviar, interacció, transformació i vida.

Perquè volen que només vegi el que ells volen que vegi,

i el que ells volen que escolti,

i el que a ells els interessa que senti?

Em tanquen les altres “cases” que tinc, els teatres i locals amb activitats culturals, espais on hi ha d’altres habitants, i probablement dels pocs llocs que queden on puc veure i escoltar en viu, altres punts de vista de l’ésser humà que em portin a l’empatia, al coneixement d’altri, a la reflexió, a la cordialitat, a l’entesa, a la fraternitat, a la democràcia, i a l’origen i propòsit de la humanitat.

Començo a pensar que anar al teatre és només pels valents que tenen el coratge de despertar del son de Matrix:

aixecar-se del sofà, desprendre’s de la manteta, deixondir-se per vestir-se,

despertar de la letargia del que ens ve donat, maquillat, edulcorat i fabricat,

per anar a buscar allò que hom vol, escull, sent o vol conèixer,

desprendre’s de l’encís de les imatges virtuals que són còmodes,

que ens estaborneixen en un son dolç cap al no-res,

apagar l’ordinador o el mòbil que ens té fascinats i atordits sense haver de pensar massa,

però esclaus en la informació degudament esterilitzada pels poders fàctics que controlen i influeixen en les ideologies i tendències de la societat de forma subliminal i subreptícia…,

matar a cops de destral l’estat d’ensopiment i indolència mortífera provocada per l’anestèsia televisiva o virtual,

… i eixorivir-se per tal d’obrir bé els ulls i les orelles,

…per tenir la valentia de sentir, d’olorar, de rebre i donar,

…d’estar a prop d’altres éssers humans que també senten, ploren, riuen, pensen, reflexionen, gaudeixen i s’emocionen al teu costat.

Cal ser un valent per anar a buscar el que un tria, el que un vol, i el que un decideix.

Cal tenir coratge per anar a buscar la cultura i l’educació que volem,

la que nosaltres escollim.

Cal despertar de Matrix per alliberar-se de l’esclavitud del menjar que ens donen per un tub cibernètic, i escollir alimentar-se del que ens dona la terra, la vida i els altres éssers humans.

El teatre és per als dissidents,

per als de la resistència artística clandestina a Matrix,

per als que volen despertar,

per als que no volen imatges fetes d’ombres sinó que busquen els objectes, la veritat i la realitat que les projecta

per als desgraciats però feliços homes i dones lliures

per als que busquen la saviesa, el coneixement i la delicada sensibilitat de l’art,

i per als valents que no tenen por a sentir en viu i en directe,

la impagable sensació d’un gest real.

I em pregunto si, com diu un amic meu, haurem de tornar a la clandestinitat per a poder despertar del son de Morfeu en el que estem ficats.

“En una época en que triunfan otros medios media velocísimos y de amplísimo alcance,, y en que corremos el riesgo de achatar toda comunicación convirtiéndola en una costra uniforme y homogénea, la función de la literatura ( i jo afegeixo que també la funció del teatre, que no deixa de ser un gènere literari fet vida) es la de establecer una comunicación entre lo que es diferente en cuanto es diferente, sin atenuar la diferencia, sino exaltándola.”

Ítalo Calvino

“El mundo está movido por unas dos mil personas. El resto es manada.”

Orson Welles

MONTNEGRE, a 16 DE NOVEMBRE del 2020

BARCELONA, 25 de GENER del 2021