Fotografies de Note Thanun. Hong Kong (link)

MATRIX O LA VIDA


UN MONSTRE ANOMENAT SISTEMA

I EL MONSTRE TECNOLÒGIC


per Àngels Bassas

uns altres virus, invisibles, que s’injecten de forma virulenta a les nostres vides

Hi havia una vegada una nena que va mirar directament als ulls de Matrix,

un monstre molt fort, gran i poderós que governava el seu món,

i aixecant-se de puntetes per poder arribar a l’alçada dels seus ulls,

va gosar dir-li a la cara: “no crec en el destí, perquè odio pensar

que no sóc jo qui controla la meva vida”*

Matrix era una mena de món que es feia passar per real; com les imatges de Plató al mite de la caverna, vivint encadenats tots mirant una mateixa paret, aquella falsa realitat feta de còpies projectades.


Matrix era un “ens” intangible que prenia diversos noms, a vegades es feia dir “sistema”, una mena de divinitat que algú s’havia inventat feia segles, un Déu sense una cara 

visible que prenia diverses formes, i que es movia en xarxa, de forma globalitzada, gràcies a les màquines. Tenia bons amics, uns tals “Senyors Estats” (es feien dir així perquè entre d’altres coses els seus estats d’ànim eren molt variables), estaven casats amb la Sres. Lleis Normativa, eren cosins dels Srs. Governants X…

*

En fi, que eren una família complicada, vaja.

Aquest complex entramat familiar que es movia ràpidament gràcies a Matrix,

*

es va erigir en el papa i en la mama de tots els pobles del regne del formiguer,

*

i imposaven, dictaminaven i determinaven com s’havien de fer les coses.

*

La nena es va començar a plantejar:

Sóc una nena quan em diuen:

*

Prohibit moure’s.

Prohibit treballar.

Prohibit tocar.

Prohibit abraçar.

Prohibit sentir.

*

Però he estat una mare, un pare, un avi, una iaia

bons per a treballar,

quan calia anar omplint el sac d’un tresor custodiat pels tals Srs. Estats o

Sistema... que s’ha anat engreixant amb el nostre treball durant molts anys.

*

Un sac amb el nostre menjar acumulat durant dècades on, els papes, mames, fills formigues,

hem anat contribuint a posar-hi pes, a portar-hi aliment, a guardar reserves dins el cau que pensàvem que era de tots, en el formiguer comunitari.

Però ara, quan el necessitem… les formigues reines no ens el donen.

Perquè es veu que l’administrador del sac i del cau,

un tal Sr. Sepe, secretari del sistema, que diuen que és mut, invisible i cec,

està desvariejant i desaparegut al País dels Ertos Tronats,

i al País de les ajudes inexistents,

i quan ha de donar la cara, amaga el cap sota l’ala,

i no pots parlar amb cap dels seus subalterns a sou.

Això si: treuen del sac monedes per pagar armament i altres despeses de la reialesa elitista formiguera, mentre abandonen a la seva sort a totes les formigues dels pobles.

La nena pensa:

Em tanquen a casa perquè estigui segura, protegida.

Però també aïllada, sola, ubicada i controlada.

I em retenen hipnotitzada i estabornida a Matrix,

sense el menjar del sac que jo he engreixat amb suor d'anys, i sense poder treballar, sota l’encanteri de la descàrrega de dopamina que em proporcionen les delicioses i encantadores xarxes socials.

I m’expliquen unes notícies amb una visió determinada partidista.

Els neurotransmissors de la tecnologia digital del Like han infectat el meu cervell amb un virus dolç, que em fa sentir el plaer de la invisible i subtil drogoaddicció sense pastilles que adorm i silencia la meva voluntat.

Mentrestant no em deixen córrer, caminar, moure’m, relacionar-me, ni tampoc portar el pa a casa per si de cas m’infecto d’un bitxo terrible que s’ha introduït dins els nostres pobles.


Jo, nena, sé perfectament que cal actuar contra aquest bitxo odiós amb força, valentia, seguretat, prenent mesures, i amb totes les garanties per protegir la meva ventrada.



Jo, mare, sé que vull mirar a la cara del bitxo i combatre’l, protegint els meus cadells fills, els meus progenitors sagrats, i els meus amics i conciutadans estimats.


Però llavors, ai las!, el sistema, es comença a comportar com un altre mena de bitxo, que no té una identitat ni dóna la cara de forma clara, i em

diu que no…que no pot ser, suposo… vés a saber… que per si de cas m’infecto també de vida.

I no em deixen treballar per si de cas m’infecto del famós bitxo.


Però llavors tampoc m’infecto de l’única cosa que em permet viure, alimentar-me i portar el pa als meus, respirar i ser persona: treballar per alimentar els meus, perquè ells, els vips dels caus de formigues, no m'ajuden.


Veig que hi ha nens i nenes que li diuen a aquests que ens fan de papes i mames del sistema, i que decideixen per nosaltres mentre ens abandonen sense ajudar-nos:

No ens agraden aquestes ordres tan improvisades, tancades i restrictives, i tenim gana, mama.

No ens agrada que ens diguis el que hem de fer amb els nostres fills, papa.

Ni tampoc ens agrada callar i no poder trobar un

consens entre vosaltres i nosaltres.


Sóc l’única mare del meu fill.

I filla a la vegada de la meva mare i del meu pare.

Jo, mare, dona, nena, nen, home, avi, iaia, el vaig crear.

Jo lliurement el vaig voler, el vaig cridar perquè vingués, el vaig parir,

jo i ningú més decideix què és el millor que s’ha de fer per a protegir-lo, cuidar-lo, salvar-lo i mantenir-lo

viu, protegit, sa, i estalvi... i sobretot, per portar-li el nostre pa.

Volem treballar, però tu… que et fas dir el nostre pare, no ens deixes mamar de la teva mamella que hem engreixat durant anys.

Volem alimentar els nostres fills, ja que tu… que et fas dir la nostra mare, no ens dones aliment.


*Neo: “no creo en el destino, porque odio pensar que no soy yo quién controla mi vida”


“No existen preguntas sin respuestas; solo preguntas mal formuladas” (Matrix)


"Les societats de formigues tenen un repartiment de treball, la comunicació entre individus i la capacitat de resoldre problemes complexos" (Formigues. Viquipèdia)

Share by: