En el capítol XVIII, Aristòtil parla de nus i desenllaç, δέσις (desis) y λύσις (lysis), sobre els quals es basteix la tríada habitual de plantejament-nus-desenllaç (que també es fonamenta en Aristòtil quan, el el capítol VII parla d'acció completa que, per a ser-ho, ha de tenir "principio, medio y fin"; Aristóteles: Poética, cap. VII. Pròlogo traducción y notas de Antonio López Eire. Ediciones Akal Madrid, 2002. Pàg. 49). De fet, el “nus” aristotèlic potser caldria traduir-lo utilitzant la paraula entrellaçament porque dóna idea d'un procés més que d'un resultat (d'aquí la necessitat d'utilitzar, per a copsar la mateixa idea, els dos conceptes de plantejament i nus). També la paraula lysis sembla, en Aristòtil, referir-se a tot el procès de deslligar el nus fins l'alliberament total, la completa resolució del conflicte. En qualsevol cas, allò que Aristòtil té al cap queda clarament expressat quan diu: “Digo que nudo es lo que va desde el comienzo hasta esa parte que es extrema y a partir de la cual se abre paso el cambio a la felicidad o la desdicha, y el desenlace es lo que va desde el comienzo de la mudanza hasta el final.” (Aristóteles: Poética, cap. XVIII. Ibíd, pàgs. 75-76.) 

     Nus i desenllaç plantegen, però, una idea general que només resulta explicativa per indicar com es carrega la trama i com, a partir d'un punt de canvi, la trama es va tancant. Parlem de la trama argumental construïda a cop de les peripècies que viuen els personatges, però inevitablement parlem també de la trama conceptual que sosté la tesi de la peça. La idea del nus i desenllaç (o també plantejament, nus i desenllaç) pot semblar prou clara a l'hora d'explicar el procés, però quan s'aborda la dramatúrgia de creació resulta ser un concepte extremadament imprecís. Les primera preguntes que apareixen són: on es col·loca exactament el canvi?; on acaba el nus i comença el desenllaç?; estem parlant del tram que porta de l'incident desencadenant fins al clímax? D'altra banda, si desdoblem el nus en plantejament i nus la cosa no millora. I apareixen dubtes sobre l'equilibri de les parts: estem parlant de 50% nus, 50% desenllaç, de 30% plantejament, 30% nus, 30% desenllaç? 

     Pròleg, episodis i èxode plantegen, en canvi, una compartimentació estructural que es correspon amb la realitat de la tragèdia clàssica. És per això que em sembla un punt de partida més segur.