Parlar de l'innombrable, il·luminar els instants 
per Gabriel Schmitz
Jo no ballo.

Però la dansa em té embruixat.

Potser tot va començar quan la meva mare em va portar a veure les peces de Pina Bausch al proper Wuppertal quan era un adolescent. Ni tan sols tenia ganes de veure-les, llavors encara era massa jove per entendre, però el que vaig veure va deixar la seva empremta. Fins i tot avui dia, trenta anys més tard, imatges i paraules sorgeixen en els moments més inesperats.

Pintar o dibuixar a algú ballant és un repte. No estic parlant de la dificultat de representar l'anatomia d'una manera convincent, res no em podria interessar menys. Parlo de l'intent de veure a través de les aparences. La dansa, tal com la percebo, aconsegueix parlar de l'innombrable, aconsegueix il·luminar instants en què el vel s'aparta i l'essència de les coses es fa visible, una veritat palpable que no és qüestionada per la raó. Matèria primera.

Jo necessito l'altre, el no-jo. La realitat. Per a mi la pintura és un mitjà ineludible per relacionar-me amb la realitat, per establir ponts. La pintura és el que em convenç del significat de la realitat.

Una altra vegada John Berger:

“...per a l'home –tot i la fe dels empiristes– la realitat no és res que vingui donat: cal buscar-la contínuament, cal agafar –gairebé em sentiria temptat a dir que cal salvar-la. Ens ensenyen a oposar la realitat a l'imaginari, com si el primer sempre estigués a mà, i el segon distant, molt allunyat de nosaltres. Aquesta oposició és falsa. Els esdeveniments sempre estan a l'abast de la mà. Però la coherència d'aquests esdeveniments, que és al que tothom es refereix quan parla de la realitat, és una construcció de la imaginació.”

Alguna cosa s'expressa a través d'aquests cossos en moviment, alguna cosa que per alguna raó em resulta propera, però les paraules no serveixen per a expressar-ho, ni tan sols per apropar-s'hi. I, de tots els mitjans, he triat la pintura, un mitjà maldestre i estàtic que exclou el moviment; un mitjà que no depèn de el temps per parlar del que està subjecte a el temps, l'antítesi de l'essència efímera i evasiva de la dansa.

No obstant això, hi ha terreny en comú. La tela defineix un espai semblant a un escenari pel qual es mou el pinzell. Ritme i equilibri són igual de crucials en una composició que en una coreografia. El temps també està present, s'acumula en lloc de desplegar-se. Temps múltiple, el meu temps quan pinto, el temps pel qual es mou la ballarina (tal com he dit m'inspira l'altre, l'oposat, i sí, pinto gairebé sempre dones, el seu llenguatge físic em fascina i em exigeix buscar un equivalent al seu art en el meu treball) i finalment el temps de qui miri el quadre, tres corrents confluint en un sol lloc i moment.

Goya, Toulouse-Lautrec, Degas, Matisse, per anomenar només alguns. Hi ha un fil de dansa entreteixit en la història de l'art.
Share by: