L’obra dins del diàleg
Peggy Pickit ve el rostro de Dios, de Roland Schimmelpfennig
per Lluís Mayench
La Cantera Exploraciones Teatrales. Direcció: Jorge Sánchez. Dramatúrgia: Roland Schimmelpfennig. Traducció: Albert Tola. Ajudant de direcció: Fiorella de Giacomi. Interpretació: Marta Cuenca, Mireia Gubianas, Toni Vives i Marc Pujol/Joan Sureda. Il·luminació, escenografia i espai sonor: Jorge Sánchez. Vestuari: La Cantera Exploraciones Teatrales. Xarxes socials: Pablo Cuervo.  Fotografia: Javi Suarez. Teatre Tantarantana.
Ja fa temps que al teatre contemporani hem deixat de veure grans històries. Les Històries en majúscula queden arraconades i posem la lupa a instants i moments íntims. L’obra de Schimmelpfennig va un pas més enllà, ja que allò que veurem en escena fins i tot podríem acordar que no és rellevant. On es troba doncs la genialitat d’aquesta obra? En la forma. Però primer ens cal posar-nos en context.  

La peça ens mostra la relació de dues parelles que fa més de sis anys que no es veuen. L’una ha anat a l’Àfrica per fer de cooperants i l’altre ha viscut la vida burgesa de casa, cotxe, garatge i filla. La trobada, suposem, estarà plena d’expectatives, anècdotes viscudes i moments emotius però tampoc és així. Tot el que veiem i sentim són gestos i paraules buides que ressonen i esclaten davant nostre.

L’escenografia també segueix la mateixa línia. Al fons la projecció d’una casa esquemàtica que va variant i que no acaba de construir-se o d’estabilitzar-se (tota una metàfora dels esdeveniments de l’obra). A l’escenari, uns mobles amb poca personalitat i molta llum LED que s’encenen i canvien de color per il·luminar tot un món d’aparences.

Però la forma, el com està explicada aquesta petita trobada, és on trobem la clau de volta de la peça. El dramaturg ha triat l’ús dels aparts al més pur estil barroc per nodrir-nos d’informació importantíssima sobre les intencions i els desitjos dels personatges. Fa emergir a la superfície el subtext i ens el presenta cru, distanciat i sense guarnició. I aleshores, Schimmelpfennig posa una marxa més que al principi costa de digerir: torna a repetir el fragment anterior de l’apart. I això ho fa cada vegada que n’hi ha un (i és força sovint). I l’obra en cap moment perd ritme sinó tot el contrari. La segona vegada que veiem el diàleg repetit podem gaudir-lo amb tota la informació nova i entendre cadascuna de les paraules dites, el perquè diu aquestes i no unes altres i per quin motiu les diu així. Descobrim que dins del diàleg hi ha una altra obra molt més interessant. 

I si tot això fos poc, encara n’hi ha més! El diàleg segueix una seqüència lineal però sovint hi ha accions o rèpliques dislocades que no es poden entendre fins que arribem al moment que els hi pertoca. Aquestes anticipacions creen curiosament un nou horitzó d’expectatives i l’acumulació d’aquestes, més els aparts i les repeticions fan que arribem al clímax de l’obra i al seu final. Un clímax petit petit però que s’ha anat generant amb un mecanisme tan perfecte i perfeccionat que quan ens el trobem és gairebé tràgic tot i que aquest no és el to de l’obra. Ens trobem davant d’una construcció més aviat vodevilesca on els enganys, les mentides i els secrets esdevenen protagonistes funcionals de l’espectacle.

En una obra aparentment tan escassa de contingut però que és capaç d’atrapar d’aquesta manera cal valorar la feina dels actors. En aquest cas, la capacitat d’entrar i sortir dels aparts. De tornar a repetir exactament el mateix però no exactament el mateix. D’entonar l’emoció adequada a la primera i en tot moment. I sobretot, per arribar amb energia suficient per fer màgic aquest petit final tan íntim i tan intens alhora. I tot això sense parlar de la nina, o més aviat, de les nines que contemplen des d’un racó, atònites l’espectacle dels adults.

Si t'ha agradat aquest article i vols seguir-nos, pots fer-ho a través de telegram

Share by: