PINOCCHIO, el naixement de l’actor és una obra dirigida i interpretada per Orland Verdú a la sala Oracles de Barcelona (situada al Poble Sec). Una sala fundada i dirigida per ell mateix especialitzada en teatre de gest i en dansa butoh.

Si no hi heu entrat mai, us ho aconsello. Us transportarà a un altre temps, a un altre espai.

Un entorn bohemi, místic i que sembla transgredir el sistema només pel fet d’existir. I si parlo tant de la sala és perquè considero que l’obra que hi vaig veure en representa perfectament l’esperit. No és ni de lluny una obra rodona, però reclama a crits l’atenció d’un públic, sovint massa domesticat o massa snob, per aturar-se i enfrontar-se a aquest Pinocchio.

Mentre entra el públic podem veure l’actor sol en escena, escalfant al ritme de la música. Entre l'escalfament i una dansa molt personal. L’actor ens comenta que aquesta part l’anomena “extrañamiento” i tot i que reconeixo que sento cert plaer en veure la preparació dels actors, en aquesta obra considero que no li va a favor. En la primera escena veurem com Orland, fent de ninot Pinocchio, cobra vida i comença a aixecar-se. És una escena preciosa per la qualitat del moviment de l’actor. És precís, orgànic i amb una plasticitat que omple una escenari que no té res més que una cadira de braços de fusta i entapissada amb motius florals. De fons un piano en bucle que acompanya i sosté el despertar. Veure l’actor abans, li resta, al meu parer, certa màgia d’aquesta insuflació de vida però alhora li otorga un valor més conceptual a l’obra (que crec que és el que el seu creador cerca).

Una de les primeres sorpreses de l’obra és el subtítol: “el naixement de l’actor”. El tema de l’obra és clarament polític. Pinocchio es desperta sense saber que és una marioneta i actua i balla al ritme dels governants fins que en un moment és capaç (com si es tractés del mite platònic) de veure els seus fils. És en aquest moment on l’escenari esdevé també una caverna i on l’espectador se’l convida a ser conscient dels seus propis fils. Tot i que la metàfora funciona i s'entén conceptualment, considero que escènicament podria ser més acurada.

Veure Pinocchio és com assistir a dues funcions al mateix temps que es van intercalant. L’una, és on l’actor utilitza una tècnica que ha anat desenvolupant i que ell mateix ensenya a la sala Oracles que es diu “Puppet Bodies”. Aquesta tècnica deriva de la dansa Butoh i, aplicada a l’escena, és d’una estètica colpidora que lliga molt amb l’ètica de la peça. El missatge passa a través de la forma amb una senzillesa tan profunda que semblen completament indissociables. Per fortuna, aquesta manera de fer constitueix l’eix central de la peça i on se sustenten les escenes fonamentals. En aquest bloc m’agradaria destacar-ne una on el personatge es debat entre dues idees i es va convertint, a partir del gest i la veu, en una mena d’ase monstruós. Una escena esgarrifosa que conté el nucli de l’obra i que és veritablement inoblidable.

A l’altra banda, hi ha tot un seguit d’escenes narratives que, tot i estar bé, semblen jugar a una altra divisió. Malgrat que són executades a la perfecció, veiem coreografies on el personatge de Pinocchio ens explica el seu creixement, la pertinença a la comunitat, el seu autodescobriment… En algun moment em vaig sentir jugant al joc de les pel·lícules on el personatge intentava comunicar-me un seguit d’accions a partir de gestos i jo els havia d’endevinar. I és una llàstima, perquè quan treballava des del Puppet Body, s’entenia tot a la perfecció. Algunes d’aquestes escenes, a més a més, em van semblar redundants. Com ara en una que escoltem la cançó “vamos a contar mentiras”. Tanmateix, és cert, que ajuda a manternir un ritme elevat al conjunt de l’espectacle.

L’estètica de l’obra és clarament militar. Des del vestuari, a la manera de caminar i als gestos del Pinocchio on veiem que construeix el gest feixista i el comunista. És obvi que fer una obra quasi sense paraules fa que els gestos adquireixin una importància cabdal i entenc que el missatge últim de la peça és alertar que no ens hem de deixar manipular i adoctrinar per cap idea i posició política. I, si fem una revisió històrica del feixisme i de l’aplicació del comunisme puc coincidir amb l’autor, però em costa, a priori, ficar al mateix sac les dues idees sense aprofundir-ne una mica més.

I amb això vull enllaçar amb el final de l’obra on, un cop Pinocchio és conscient que només és una marioneta, estranyament es configura en ell la figura del redemptor i va seguida d’una davallada als inferns on l’actor ens ofereix les parts més humanes ja despullat de qualsevol militarisme. En cap moment no queda clar què és el que cal fer un cop arribes a aquest punt i això ho trobo un encert. Seria molt fàcil per l’autor aprofitar el potent altaveu que ha construït per fer allò mateix que critica i, en canvi, acaba sense donar cap solució però llançant-nos moltes preguntes.

El fet que sigui Pinocchio el protagonista és molt interessant. Segons el conte, és el mentider per excel·lència, però en l’obra, si ell menteix, és perquè el sistema també ho fa. Des del seu naixement ha crescut amb aquestes fal·làcies i sortir-se’n és traumàtic perquè és perdre la pròpia essència.

A l’obra hi trobo a faltar un treball més acurat en les transicions on, la majoria de vegades, es fan passant per un fosc. Com que Orland Verdú és actor, coreògraf i director penso que li caldria una altra mirada externa que l’ajudés a desfragmentar la peça. Una idea semblant em passa pel cap quan escolto l’espai sonor. Algunes pistes de piano encaixen perfectament però d’altres peces són massa conegudes (Erik Satie, Danse Macabre…) i accentuen la idea de coreografia. Entenc que en algun moment li interessi que Pinocchio balli al ritme que el fan ballar però no queda del tot clar. Per últim, l’obra té diverses escenes consecutives que podrien ser un final però que no acaben de ser-ho. Això fa ressentir el dibuix energètic de la peça.

En poques paraules, ens trobem amb una peça molt personal que tot i no ser perfecte cal elogiar per dos motius. El primer és la gran actuació d’Orland Verdú amb la seva tècnica Puppet Body i, el segon, és per atrevir-se a dir allò que sembla tabú a la nostra societat. Una peça de teatre físic que lluny de recrear-se en la perfecció tècnica (que la té) alça el cap, mira als ulls al poder i li ensenya les dents. Una situació anàloga a la de la seva sala qui cerca el seu lloc en una Barcelona on la cultura està en mans dels qui manen i, cada cop més, sotmesa a les lleis del mercat.

10.12.2020