PORTO EL COGNOM 
D'UN ESCLAVISTA
per Denise ¿Duncan?
El meu cognom no és Duncan. El meu cognom va quedar amagat entre els grillons d'un vaixell negrer, que va transportar als meus avantpassats al Carib. El meu cognom, el real, podria ser Dinka o Olanrewaju o Buhari. Mai no ho sabré. El meu cognom va quedar en el fons profund de la mar on milers d'esclaus africans van ser llançats per la borda, o entre les cadenes del vaixell negrer que els va obligar a allunyar-se de la seva terra natal. El meu cognom, aquell que ressona amb els aixantis o els iorubes o els mandingues, va ser suplantat.

Mutilat.

Sotmès.

Negat.

Oblidat.

Porto el cognom de l'esclavista de les meves avantpassades. Sí, Duncan és el cognom de l'esclavista aquell que probablement va alliberar a la meva àvia-cinquena, qui sap després de quantes generacions de tenir persones com qui té sabates, qui sap després de quantes vexacions i de quants abusos. Prefereixo ni imaginar-ho. Potser, fins i tot, aquell esclavista va haver de fer-ho perquè no tenia més remei.

El meu cognom és el d'un negrer.

M'ho he de repetir, de tant en tant, perquè em costa de creure-ho: porto el cognom d'un negrer. No hi ha pitjor robatori que aquest, no n'hi ha ofensa més gran.

Un dia decideixo "creuar el charco" i venir a viure a Espanya. Acabo en un país en el qual, faci el que faci, també se'm veu com a estrangera... diu el meu pare que he agafat gustera a ser minoria: dona, immigrant, negra, artista, mig llatinoamericana, mig catalana. En tot cas, aquest cúmul de circumstàncies han significat que trobi, al teatre, un espai on puc parlar de coses de les quals no es parla tan sovint. Quan puc, és clar. Bé, reconec que cada cop puc parlar-ne més.

Fem un salt a fa unes setmanes: assassinen a George Floyd. Sabem que als Estats Units la tensió racial fa segles que és present, però fem veure que aquí, a casa nostra, això no passa. Us tinc una notícia: sí que va passar i sí que passa.

Quan els espanyols arriben al continent americà el 1492, l'esclavitud existia des de feia ja temps i era acceptada. No obstant això, com a fenomen massiu i en creixement, podem situar l'inici del tràfic negrer sobre el segle XVI, quan s'organitzen plantacions de canya de sucre tant a la costa portuguesa com, posteriorment, a les colònies americanes. La població local indígena havia estat delmada i era insuficient com a mà d'obra, de manera que s'organitzen els primers viatges de vaixells negrers amb esclaus. Aquest tipus de plantacions creix, es multiplica el consum de sucre i s'agreguen nous productes com el tabac i el cotó.

Tot i que no vull fer un recorregut històric del tema, sí que faig aquest apunt perquè em sembla important recordar que el creixement del tràfic d'esclaus augmenta exponencialment fins ben entrat el segle XIX: de fet, pels negrers espanyols –un dels grups més actius en aquest tipus de comerç– el punt àlgid de la compravenda d'esclaus és precisament després de l'inici de l'abolicionisme i la signatura del primer tractat contra el tràfic d'esclaus amb el Regne Unit el 1815... L'esclau és un bé preuat i la seva possible desaparició amenaça les fortunes de grans inversors i negrers. Consta en documents històrics que fins al 1860-1870 encara hi havia vaixells negrers comerciant amb esclaus sota el mandat d'espanyols.

En aquest sentit resulta curiós i sorprenent descobrir que precisament els negrers catalans prenen més força després de la prohibició de l'esclavitud: "la presència catalana en el tràfic d'esclaus va experimentar un gran creixement a partir del 1816. Hi havia moltíssims catalans implicats en la navegació negrera i molts vaixells capturats pels anglesos duien capitans catalans" (1). Hi ha estudis que afirmen, a més, que una part de la burgesia i la intel·lectualitat de Barcelona va participar com a comerciant d'esclaus: fins i tot una bona quantitat del capital amb què es construeix la ciutat moderna (el desenvolupament de l'Eixample, per exemple) prové d'indians i negrers.

Per què llavors no es parla d'aquests temes?

Vull creure que es barregen dos aspectes, el primer una voluntat de veure Barcelona a la llum de la seva fama internacional: inclusiva, cosmopolita, d'avançada. D'altra banda, el que personalitats polítiques i intel·lectuals catalans tinguin al seu arbre genealògic fins a tres negrers reconeguts no ajuda a la difusió d'aquests fets, suposo.

En tot cas, aquí no han assassinat a George Floyd, però sí que es persegueix sistemàticament a les persones pel seu color de pell, aquí sí que moren milers de persones al Mediterrani, aquí sí que tenim un bon grapat de racismes que ningú vol assumir i un passat vergonyós del qual ningú mai s'ha fet càrrec.

Fa uns dies vaig rebre un atac massiu a twitter per dir que no es podia comparar la lluita i repressió dels afroamericans amb l'independentisme. No entraré en detalls, però sí que diré que els comentaris van ser prou reveladors d'on som en matèria de racisme... un d'ells deia (i cito textualment): "Véte a tu país puta negra catalonófoba... véte a tu tierra Àfrica, con tu gente". 

No vaig respondre llavors, però ho faré ara: 

Si la història no fos la que és, potser podria tornar a la meva terra, amb la meva gent. Si els teus avantpassats no haguessin comerciat amb els meus, si no els haguessin esclavitzat, jo no portaria el cognom d'un negrer i sabria d'on vinc. Sabria de quina part de l'Àfrica vinc. Sabria on se suposa que me n'he d'anar quan la teva ràbia racista em diu que no sóc part de Catalunya. Mira, fins i tot tindria un punt catàrtic això d'anar-me'n. Però no puc fer-ho, saps? No puc perquè els teus avantpassats van violar i esborrar la meva història i jo, malgrat que em pesi, porto el cognom d'un esclavista. I això, en tot cas, no és la meva responsabilitat històrica... és teva.
Denise Duncan és dramaturga, directora de teatre i membre Fundador de La Pulpe Teatro . Ha estrenat una vintena d'obres, entre les quals: Está linda la mar (autora i directora; 2012); Vaques sagrades (autora; Teatre Almeria, 2013); C.O.C.A. (autora i directora; IT Emergente: Festival Grec, Temporada Alta y FiraTàrrega, Fira de Teatre de Manacor, 2014); La Taverna dels Bufons (coautora amb Martí Torras; Teatre Romea); Una dona en el mirall (autora i directora; Sala Atrium, 2018); Taques de tardor (lectura dramatitzada al cicle “Dones Lliures-Clàssics desgenerats”, Teatre Lliure, 2019) i Negrata de merda (Teatre Tantarantana, 2019). La tardor del 2020 estrenarà El combat del segle a la Sala Beckett i el primer semestre del 2021 Colmenas al Teatre Tantarantana (totes dues obras van ser postergades pel covid). 

Denise Duncan és Llicenciada en Arts Dramàtiques i en Comunicació Col·lectiva (èmfasi Periodisme) per la Universidad de Costa Rica (2004); máster en Estudis Teatrals i Audiovisuals per la Universidad de la Coruña (2006), llicenciada en Direcció i Dramatúrgia per l'Institut del Teatre de Barcelona (2012) i graduada del postgrau Social Media Content: Community Manager and Content Curation (Universitat Oberta de Catalunya, 2017).
Share by: