Feminisme i memòria històrica
Crítica a "Preses", per Lluís Mayench
Companyies i producció: CIA ELLA, TEATRE KADDISH Dramatúrgia i direcció: Laura Giberga. Ajudantia de direcció: Sheila Fernández. Coreografia: Maria Salarich. Interpretació: Dúnia Pellisa, Laura Giberga, Marina Mora, Rocio Quesada, Laura Llimona. Composició musical: Clara Peya. Disseny música deliri: Dario Díaz Valverde. Disseny de llums: Marina Mora. Tècnica: Núria Torres Anguera. Escenografia: Xavi Mateo. Tutoria: Begoña Moral. Assessorament històric: Joan Montblanc, Jordi Ramos, Arxiu municipal el Prat de Llobregat. Tantarantana, del 9 al 20 de setembre de 2020.
A la reestrena de Preses hi havia nervis. El teatre Tantarantana tornava a obrir la seva sala gran després d’uns quants mesos i ho feia amb els nous protocols de seguretat per la COVID-19: butaques buides, torns per entrar, gel hidroalcohòlic, mascaretes… En Ferran Murillo, director de la sala, va sortir abans de començar per explicar-nos que aquella era una nit especial i diferent. Les noves mesures de seguretat ens impediran esperar-nos fora per intercanviar opinions o poder parlar amb els artistes. Després d’un agraïment sincer al públic va deixar pas a l’espectacle. . 

Els nervis que hi havia al pati de butaques malauradament van pujar a l’escenari i s’hi van instal·lar durant bona part de l’obra. Preses comença amb una coreografia de cinc dones on majoritàriament es mouen alhora però que de tant en tant es signifiquen com a personatges independents. I en aquest inici simbòlic, ple d’energia i sustentat per un espai sonor compost per Clara Peya s’intueix l’estructura de l’obra: un grup de dones que passen per una situació idèntica però cadascuna amb les seves singularitats.

Ens trobem en plena guerra civil, any 1937. Cinc dones són engarjolades per les seves idees polítiques, robatori, prostitució… En aquell espai superpoblat, petit i minúscul apareix el gran tema de l’obra: la sororitat. La supervivència deixa pas a la vida en majúscules quan s’ajuden mútuament, quan tenen cura les unes de les altres, quan s’organitzen per trobar petits espais de llibertat.

Un dels grans al·licients de la peça és el fet de poder revisitar aquest període històric però no des del front i les trinxeres com estem acostumats (per exemple en l’obra la Quinta del Biberó on els homes són els protagonistes). Aquí ens proposa un canvi d’imaginari i l’autora dona veu a 5 dones que ens parlaran sobre l’amor, la família, la revolució, el desig, la maternitat, la política, la religió… I ho fa a partir d’escenes col·lectives dins la presó on interactuen entre elles i també amb unes monges que les vigilen i escenes on mantenen un fals diàleg amb algú que les ve a veure. Aquest recurs dramatúrgic ens permet endinsar-nos en la història de cadascuna d’elles. Unes vides lligades al Prat de Llobregat i a la colònia Americana entorns que coneixen bé les integrants de la companyia Kaddish nascuda fa 45 anys al Prat.   

També trobem altres fragments que ens han de servir per entendre el context històric. Algunes són cartes que llegeixen els personatges però d’altres són càpsules independents. Aleshores les actrius abandonen el personatge per mirar a públic i explicar a tall de documental les imatges projectades de refugiats, fer 4 pinzellades de qui era Antonio Vallejo-Nájera o fer un petit teatret sobre la bona esposa franquista.    

Aquests trencaments serveixen també per donar ritme a una peça que, a trams, no acaba d’avançar (entenc que el tema de l’empresonament tampoc ajuda). El problema és que són trencaments tan bruscos i sovint tan poc relacionats amb les microhistòries que costen d’integrar-se en el global i accentuen encara més la sensació d’estancament.  

Els personatges triats són prou diferents per crear una polifonia interessant en escena. No obstant això, considero que, per haver de portar tota la càrrega de l’obra, alguns són una mica esquemàtics o els fa falta una bona corba d’evolució. Tampoc tenen treballat un llenguatge de l’època i quatre d’elles tenen un català molt similar tot i venir d’entorns culturals molt diferents. També hi ha un personatge castellanoparlant interpretat per Rocío Quesada que té un registre més caricaturesc i que obre una porta a com podria haver estat l’obra. També seria interessant que el teatre anunciés que es tracta d’un espectacle bilingüe

L’espai sonor es basa en sons, música i cançons. Els sons d’aigua, passes, trets... ens ajuden a crear espai mentre que els de la màquina d'afaitar, per exemple, ens ajuden a crear elements simbòlics recurrents. La música és sobretot de piano però també hi ha alguna part electrònica. En algun moment s’intueixen els primers compassos del Bella Ciao o escoltem un pasdoble però en general serveix per crear ambient i mantenir l’energia durant les transicions. Les cançons són en directe i de l’època, tot i que l’execució és bona, queda un pèl tímida i no acaba de brillar. 

La il·luminació de l’obra és molt efectiva. Amb pocs recursos és capaç de crear diferents espais jugant amb els clarobscurs recurrents en entorns carceraris però també pot crear espais íntims i trencar la quarta paret (quan cal). L’escenografia i el vestuari són més irregulars. Hi ha uns panells amb rodes que les actrius manipulen per tal d’obrir i tancar l’espai. Aquests també tenen una reixa que permet crear la imatge de presó d’una manera ràpida i efectiva però conviuen amb una gran creu de fusta que deixen veure de tant en tant i què pretén recordar la presència de l'església catòlica d’una manera poc elaborada. El mateix passa amb el vestuari de monja que, comparat amb el vestuari neutre que porten sempre, fa la sensació de disfressa. 

L’obra va acabar entre aplaudiments i més de la meitat del públic dempeus. La combinació de memòria històrica i feminisme funciona. El fals documental i les petites històries, agraden. La gent tenia ganes de teatre i damunt l’escenari n’hi va haver durant una hora i mitja. Potser caldria ser més rigorós i precís en alguns aspectes dramatúrgics, d’interpretació i tècnics però en cap moment no ens impedeixen gaudir del que és, sens dubte, una bona idea..

Si t'ha agradat aquest article i vols seguir-nos, pots fer-ho a través de telegram

Share by: