QUÀNTICA, entre l'art i la ciència
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona
(per Enric Mauri)
El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) organitza l’exposició Quàntica com a un continent i un contingut per a l’expressió artística emergida des de la física quàntica. No és una exposició de ciència, és una exposició d’art. Això sí, amb el substrat conceptual de la ciència. La visita a l’exposició és, pot ser, ha de ser, tant com sigui possible per cada visitant, una experiència holística, potser tal com la mateixa concepció de la física quàntica sembla obrir. Això inclou, és clar, el contacte amb conceptes propis d’aquella, en el sentit científic. Però el que ofereix l’exposició és, fonamentalment, un impacte estètic, que, per bé que acompanyat o conjuntat amb les nocions quàntiques, desvetlla una vivència emocional.
El visitant com a observador que, com a tal, remetent-nos a la física quàntica, modifica allò observat, de les múltiples i simultànies “històries” presents en l’exposició en “col·lapsa” una, i aquest és el resultat del “seu” experiment a la visita. Que no esperi trobar-hi cognició científica, sobre això alhora tan atractiu i abstrús com és la física quàntica, perquè aquest no és l'objectiu de l'exposició. Si, en canvi, hi cerca percepció-sensació artística, entendrà l’exposició en si, i m’apunto a que la gaudirà àmpliament. I és que el CCCB presenta Quàntica així, amb un subtítol que diu: A la recerca de l’invisible, que també juga amb la indeterminació de què és, què no és, i l’entrellaçament entre art i ciència.

De fet, i procurant copsar precisament allò holístic, és una experiència híbrida, proveïda per 10 projectes artístics i per 9 escenes de laboratori. És fruit de la col·laboració entre el CERN (sigles per Conseil Européen pour la Recherche Nucléaire, tot i que el seu nom funcional és Laboratori Europeu de Física de Partícules) i el FACT (sigles per Foundation for Art and Creative Technology), filla de la qual s’ha creat la xarxa ScANNER (sigles per Science and Art Network for New Exhibitions and Research), de la qual és membre el CCCB.

Al CERN, aplegats al seu cor, el Gran Col·lisionador d’Hadrons, a prop de Ginebra, els artistes han vist i viscut la recerca científica, i els científics han vist i viscut la creació artística, fecundant mútuament la seva mirada, la seva imaginació, indispensable en els dos àmbits. 

La buidor, aparent, és el normal en l’espai còsmic igual que en l’espai atòmic, i en aquest, el fonament d’aquell, el normal també és la incertesa, l’aleatorietat, la inestabilitat; però en la buidor i de la buidor, imprevistament, apareix alguna cosa, tant una obra del pensament com una obra del sentiment.

Exposició plantejada en forma interactiva, jo recomanaria estar obert en el propòsit i l’objectiu de l’exposició: tocar, interaccionar. Per exemple, moure horitzontalment (sobretot cap a l’esquerra) un ocular òptic en l’element sobre l’àtom d’Heli. O escrutar la instal·lació Cascade, de Yunchul Kim, sobre els muons –hi passen coses, subtils, lentes–.

També hi ha objectes varis, de metall, de formes curioses. Son escultures? Podrien ser-ho. Bé, doncs no, són peces en desús: ferralla del magatzem del CERN, però aquí està el tema i el joc.

Tot això i molt més el visitant ho trobarà a l’exposició, deixant-s’hi immergir obert a aquesta altra “dimensió” del tot, inclòs un mateix. Per exemple, hi trobarà (audiovisual) un home que, aprofitant que està fent la migdiada damunt la gespa d’un parc a la vora del llac Michigan, a Chicago, n’enfoquem la pell de la seva mà, primer ens n’allunyem fins a l’univers intergalàctic, i després ens hi introduïm fins a l’“univers” de l’estructura atòmica, en un viatge de magnitud, entre el més lluny i el més a prop, d’un 1 seguit de 40 zeros.

Hi ha una instal·lació especialment fascinant. Científicament meravellosa. Artísticament meravellosa. Està formada per tres elements aparentment desconnectats: un és un detector de muons, els muons generats pels raigs còsmics que just allà i llavors travessen l’espai de l’exposició. Aquest element es comunica per ones amb un altre element que converteix l’energia en impuls per moure molt subtilment un fluid, el qual mitjançant uns conductes molt fins, circula molt lentament per 18 metres de tubs amb múltiples canals molt prims al seu interior. La sola composició material de la instal·lació, els tres components compartint una estètica, és d'una gran bellesa. El detector, una mena d’ull que es va il·luminant, l’impulsor tal com una meravellosa “làmpada” d’espelmes i llàgrimes de cristall, i el tub com un camí sinuós pel qual transcorre, què?

I el mòdul sobre la dualitat partícula-ona i el fenomen de la interferència i superposició. Una simulació infogràfica ensenya com una (1) partícula, posem per cas un fotó, llançat contra una pantalla a través d’una làmina interposada en la que hi ha dues escletxes, passa –alhora!– per les dues i forma un patró espectral a la pantalla, com ho faria, i ho fa, una ona, amb el mateix patró de franges fosques i clares segons la suma o resta de “puntes” i “valls” de tot fenomen ondulatori, però en aquest cas com a fenomen corpuscular.

Com deia, és més aviat una exposició d’art, però en tot cas és un espai per reflexionar, en el que se’ns presenta un nou paradigma en el que es troben, amb l’art, la física, la matemàtica, i la filosofia, la psicologia, l’espiritualitat, i més. Suscita qüestions xocants, fins i tot inquietants, com l'atzar –aparent–, però adonem-nos que això anomenat atzar de la mecànica quàntica, i no l’estricta causalitat a la que estem habituats de la mecànica clàssica, és el que genera, i preserva, la diversitat, i el que possibilita l’acte creatiu.

Però deixem que les imatges parlin per sí soles.

(si vols veure les fotografies en pantalla completa, clica sobre les imatges; més avall trobaràs els crèdits fotogràfics i una coda per a acabar l'article)

crèdits fotografies QUÀNTICA al CCCB
Acabava la visita i se’m presenta un pensament: “Sembla que només he sigut com un noi jugant a la platja, i que m’he entretingut trobant de tant en tant un còdol més suau o una petxina més bonica de l’habitual, mentre el gran oceà de la veritat desconeguda s’estén del tot desconegut al meu davant”, (no és meu, ja m’agradaria), és d’Isaac Newton.

I just a la sortida, encara un espai de contemplació: un audiovisual en el que es projecten 25.000 imatges de l’art generat per l’ésser humà des de la prehistòria a l’actualitat, a una velocitat de 25 imatges per segon. Corol·lari: experiment observat com a “partícula”, cada imatge dura 0,04 segons, i el total de la projecció 16,666... (periòdica pura) minuts. Experiment observat com a “ona”, un viatge per la creació simbòlica de la ment humana ■
Share by: