Fa anys vaig tenir la sort de gaudir Smiley, una història d'amor i em vaig enamorar dels dos protagonistes de la història. En Bruno i l'Àlex. Dos retrats d'un model absolutament oposat d'home gai. Per simplificar, la pell i el cervell, la superficialitat i l'univers interior. Amb aquest punt de partida s'explotava el conflicte entre aquests dos móns traslladant-ho a una relació d'enamorament.

L'obra em va encantar. Una comèdia romàntica amb un final feliç i ensucrat.

Fa un parell de setmanes, vaig tenir l'oportunitat de veure un assaig de la segona part d'aquesta història. Smiley, després de l'amor. Em va encantar però no vaig sortir d'aquella sala saltant d'alegria ni amb un somriure flagrant a la cara. El meu nòvio, part implicada en l'espectacle, m'ho va comentar. "No t'he vist entusiasmat" i jo tenia molt clar que l'obra m'havia encantat. Havia rigut i havia plorat amb aquells dos personatges i els seus estira i arronses. Els dos actors, l'Albert Triola i el Ramon Pujol, broden la peripècia virtuosa que proposa el director de l'espectacle (també n'és el dramaturg), el Guillem Clua. Vaig disfrutar de la vertiginosa velocitat a la que es llencen a jugar els monòlegs, els partits de tennis de retrets... És un espectacle rodó amb moments de tot tipus. Però jo no vaig sortir d'allà brincant.

Val a dir que és una mica difícil gaudir d'una comèdia sent l'únic espectador. Envoltat de gent i en l'anonimat del pati de butaques allò que és un somriure es transforma en una riallada sonora i aquestes riallades es van encomanant i en comunió ressonen juntes com un sol cor.

Ahir, vaig assistir a l'estrena d'aquesta comèdia romàntica i vaig riure. Molt. I no era l'únic. La gent gaudia de cada moment.

És una comèdia romàntica volgudament comercial per arribar a molts públics (gais i no gais) molt ben escrita i amb l'humor i el drama molt ben dosificat. No és una comèdia ensucrada i frívola. No és un sucre d'absorció ràpida. Queda ressonant dintre teu. Hi ha frases lapidàries que en el moment et fan riure però et deixen un regust amarg a la boca. I, ahir, ho vaig veure clar. És un espectacle molt generós i una reflexió trista embolcallada d'acudits amables. Els dos actors es deixen literalment la pell sobre l'escenari. Suen la samarreta saltant d'una emoció a l'altra sense treva.

Estic content de saber que la tornaré a veure. Que la tornaré a gaudir i que se'm farà un nus a la gola quan senti a l'Àlex dient que ja no creu en l'amor. Potser perquè va més enllà de la simple frase. O el Bruno debatent-se entre la passió i l'amor més madur i tranquil. Crec que tots tenim a dins un Bruno i un Àlex. De fet, em sembla sospitar que ambdós són un alter ego del director. Veure com es debaten a escena i lluiten i ploren i riuen i perden i aprenen, a mi em fa créixer.

És veritat, no surts del teatre de la mateixa manera que en la primera obra. Però què importa? És un viatge d'aquells que no esperes. Un d'aquells viatges en el que t'embarques sense saber ben bé on vas i acaba sent una de les experiències més plenes de la teva vida.

No m'ha agradat mai el pomelo ni el bitter kas. Però potser hauré d'anar incorporant el gust amargant a la meva llista de favorits. Perquè "després de l'amor" m'ha deixat un molt bon gust de boca.

Endavant, Smilers! Gràcies per fer-nos vibrar.

21.10.2020