Sobre la imperfecció i la bellesa
Un viatge iniciàtic
per Àngels Bassas
Àngels Bassas, actriu, escriptora, articulista, reflexiona en aquesta ocasió al voltant de la pel·lícula El viatge de Marta (Staff Only), dirigida per Neus Ballús i interpretada en els papers principals per Elena Andrada, Sergi López, Diomaye A. Ngom, Ian Samsó, Madeleine C. Ndong i Margi Andújar. Un article que és una lliçó d'interpretació i un elogi de l'impudor a mostrar-ho tot sense filtres, sense maquillatges, sense por a la lletjor que amaguin la veritable bellesa.
Des que naixem emprenem un viatge incert que ens porta no només a créixer i desenvolupar-nos físicament, sinó també a adquirir coneixement. 

La consciència i el descobriment de les coses a través de l’intel·lecte, però també a través de l’experiència pràctica de la vida, que sovint ens estampa contra la realitat, desmuntant les nostres expectatives. 

El que en el món de la interpretació actoral es coneix com a “expectativa”; allò que el personatge espera que passi… obeint als seus desitjos, necessitats o “objectius”, que tard o d’hora troben un “obstacle” que desencadena el “conflicte”, un concepte inherent al fet teatral. Sense conflicte, sense objectius, sense “acció” no hi ha teatre. Igual que a la vida, on res és pla, on inevitablement hi ha alts i baixos, “girs”, canvis, i adaptació als imprevistos. 

Això és el que li passa al personatge de la Marta, de la pel·lícula El viatge de la Marta (Staff only), un film dirigit per Neus Ballús, que he pogut veure aquesta setmana als cinemes Verdi Park. 

La Marta (interpretada de forma molt pura i neta per Elena Andrada), és una noia de disset anys, amb totes les “circumstàncies donades” (un altre concepte d’interpretació) pròpies de la seva edat. Veiem en ella la desgana, la inquietud, el malestar, els canvis d’humor i, sobretot, el rebuig i la rebel·lia inherents a l’adolescència, contra qualsevol forma d’autoritat, en aquest cas encarnada per la figura paterna, interpretada per un brillant Sergi López. 
El pare, que treballa per a una agència de viatges, porta de vacances als seus dos fills, Marta i Bruno, també pre-adolescent (per cert interpretat de forma molt natural per Ian Samsó), a un resort, un petit hotel a l'Àfrica, els dies abans de ser major d’edat. Els dos germans adolescents es veuran abocats a fer activitats “programades”, amb unes àcides i divertides escenes de les activitats lúdiques com un bingo de gent gran, safaris, festetes hoteleres, o la participació en danses tradicionals del lloc, que la hipocresia del sistema o engranatge turístic crea, en contrast amb l’ambient, necessitats i misèries dels habitants autòctons. 

La Marta no farà només un viatge al Senegal: fa també un viatge iniciàtic, on descobrirà per primera vegada el dolor del descobriment de les decepcions…i el conseqüent coneixement que se’n deriva. Immersa i totalment reticent a les propostes d’excursions que el pare els hi fa, en l’anticipació errònia d’un avorriment mortal, i àvida de noves experiències que l’estimulin, a la Marta se li desperta la sexualitat, coneix l’amistat, comet errors, es diverteix i també pateix… i en definitiva s’emancipa durant aquest viatge, fins a acabar en una preciosa escena de reconciliació o jo, més aviat, diria de reconeixement, entre el pare i la filla. 

Neus Ballús és una directora amb un background en el món del documental, i aquesta petja es nota. Alterna les imatges de la pel·lícula amb les d’una càmera de vídeo de les de no fa massa (jo encara en tinc una), de les que encara funcionaven amb una cinta petita de cassette i tenien aquella imatge com amb petits granets de sorra. Al darrera d’aquesta producció hi ha el productor Edmon Roch amb una brillant trajectòria cinematogràfica; algú que encara lluita amb el seu somriure i la seva sempre cordial i generosa actitud, i que ens dóna immensos fruits pel món del cinema del nostre país.

El que m’ha agradat de la pel·lícula ha estat sobretot una mena d’impudor a mostrar-ho tot sense filtres, a ensenyar-nos-ho tot sense maquillatges ni embelliments. La sinceritat en estat pur i el coratge de no amagar les imperfeccions: des d’unes imatges amb primers plans on pots veure absolutament tot de les reaccions de la pell dels actors, a unes interpretacions sense por a mostrar-se tal com són, amb les seves reaccions naturals (que fan que riguis especialment en les escenes familiars, que jo que tinc un nen pre-adolescent, reconec com a pròpies, talment com si estiguéssim espiant-los en la seva intimitat més descarnada). 

En aquesta pel·lícula no hi ha por a la lletjor. Un concepte que m’agrada traslladar als meus alumnes d’acting, i que sempre m’he imposat com a repte d’actriu. Un actor no ha de tenir por d’enfangar-se, de sortir de la seva zona de confort, de mostrar-se lleig, imperfecte, contradictori… qualitats inherents a la vida. I com a actors i actrius hem de poder submergir-nos en terrenys on ens posem “en perill”. És en aquests terrenys plens de fang on la interpretació creix, on el personatge es fa viu, i on surten verdaderes creacions autèntiques. On els personatges deixen de ser-ho per a mostrar-se de carn i ossos, i on l’espectador connecta amb la veracitat i credibilitat del que veu. 

La vida en si mateixa i, en conseqüència, qualsevol recreació o reproducció d’aquesta en forma d’art (teatre, cinema, televisió…) és un viatge inciàtic on les vicissituds i alegries modifiquen el nostre comportament, i ens porten al coneixement i presa de consciència d’un mateix. 

I on la lletgesa es barreja amb la bellesa.

Com deia Ibsen… “…la bellesa és un acord entre el contingut i la forma”.

I és en la imperfecció on la bellesa emergeix amb tot el seu esplendor.

ÀNGELS BASSAS
9 de noviembre del 2019
clica sobre les imatges per veure-les a tota pantalla
Share by: