SECCIÓ ALUMNI SECCIÓ ALUMNI SECCIÓ ALUMNI SECCIÓ ALUMNI SECCIÓ ALUMNI SECCIÓ ALUMNI SECCIÓ ALUMNI SECCIÓ ALUMNI

SOBRE LA ROMANTITZACIÓ

DE LA DEPRESSIÓ

Photo by Ajeet Mestry on Unsplash

UN ARTICLE D'ADRIÀ MASBERNAT

Tota la vida hem escoltat dir al nostre entorn que per a ser un bon artista has d’haver patit, i de manera quasi paral·lela també s’ha difós en el pensament col·lectiu l’estreta relació que guarden l’art i els trastorns mentals. Sense anar més lluny, pensadors com Aristòtil, Nietzsche, Kierkegaard o Freud han parlat d’aquesta figura romàntica del geni melancòlic. I tenim molts referents del món de l’art que assenyalen aquesta figura com Vincent Van Gogh, Edgar Allan Poe, Ernest Hemingway o , Sarah Kane. De vegades sembla que –històricament parlant, i en un context artístic– la depressió sigui un requisit imprescindible per a ser reconegut i passar a la història. ¿Però és realment favorable en el desenvolupament del creador aquesta exaltació de la tristesa personificada en si mateix i aplaudida pels altres?

Hi ha moltes classes de patologies que afecten a la visió del món real i causen una disruptura que permet visualitzar imatges, plànols temporals, idees o pensaments que s’escapen al raonament conscient a que estem acostumats en la dinàmica de la vida industrialitzada. El més normal seria plantejar-s’ho en trastorns com l’esquizofrènia on aquesta deformació del visionat del món és literal, però l’estigma social acaba rodejant la depressió com a acompanyament de la figura de l’artista. Un acompanyament que afegeix un efecte d’atracció morbosa dirigida als pensaments o les creacions que sorgeixen d’una ànima torturada. Per molt contemporani que ens soni el que s’està explicant, Aristótil ja ho anunciava al seu llibre Problemes on assegura “Tots els homes excepcionals són melancòlics” i ho argumenta amb una teoria que relaciona aquesta melancolia amb l’excés de bilis negre, i per tant li atorga una causa física que pugui crear aquesta condició “d'ésser excepcional” sempre en un equilibri entre dos abismes que separen la genialitat de la malaltia.

Com podem veure, a l’antiga Grècia ja es considerava que la creativitat i les malalties mentals anaven de la mà, però no només s’hi establia la relació sinó que se’ls veia com a éssers superiors a la resta degut a la seva capacitat per connectar de manera més profunda amb si mateixos (com a concepte d'autoconsciència de l'ésser humà, tret vital en la nostra separació del món animal), el món que els envolta i les emocions. Aquests trets responen a una triada cognitiva (proposada pel psiquiatra nordamericà Aaron T. Beck el 1976) que emet un viatge reflexiu en forma de visió negativa, passant pel món, un mateix i el futur. 

La capacitat creativa que dona aquest lligam profund amb les emocions li cedeix un color especial a les imatges que sorgeixen, plantejant-nos qüestions sobre la nostra existència i les nostres pròpies vides… Però en el moment en el qual admirem una melancolia que està destruint un artista s’hi està donant una càrrega emocional perillosa, perquè igual que hi ha moltes formes de teràpia que han utilitzat l’art de manera terapèutica per a expressar i acceptar traumes, també pot ser un problema social per a la comunitat artística que es sobrepositivitzi la figura del malalt mental, com si es tractés d’una atracció turística de la qual podem disfrutar-ne els resultats... Però no en volem veure el veritable dolor que s’hi amaga dins. Les vessants curatives de les pràctiques artístiques tenen un gran camp d’exploració, pocs mètodes ajuden tant a l’autoconeixement com ho fa la teràpia artística on treballes purament amb els sentiments que et sorgeixen, et relaciones amb tu mateix i per tant t’has d’enfrontar als prejudicis que tinguis en contra teva. 

Per tant entenem les pràctiques artístiques com un camí potencial per a la cura de l’esperit i la recerca del jo interior del que tant poc sabem, i a partir d’aquí es pot entendre l’íntima vinculació que té amb el subconscient i el correcte funcionament d’aquest. Ara bé… Si tenim en consideració que aquestes pràctiques artístiques formen més part d’una estratègia medicinal per tal d’alliberar una persona del dolor que la turmenta, ¿realment se’l pot situar en una mateixa escala de valor que una persona “sana” mentalment? ¿Les persones que tenen realitats desfigurades i món interns inimaginables per nosaltres obtenen per aquesta experiència una capacitat d’engendrar art més alta que les persones amb una visió del món dintre dels criteris de normalitat? O el conflicte que em sorgeix després de realitzar aquestes preguntes… ¿Som capaços d’accedir als universos d’aquests “genis creatius” sense passar per la malaltia?

Hans Prinzhorn, un reconegut psicòleg i historiador de l’art d’origen alemany, argumentava (en un context històric anterior a la Segona Guerra Mundial) que no s’ha de relacionar el concepte d’art amb els resultats de les pràctiques artístiques terapèutiques dels malalts mentals, i per a diferenciar-los aplicava el terme “Bildnerei” per a designar la producció d’imatges que en feien. Ell, al contrari que Aristòtil, no els concebia com a genis a causa d’una prodigiosa (o infecciosa, segons com es miri) característica innata en els seus cossos, sinó que els situava en una categoria d’anàlisis específica degut a les seves condicions especials. Si aquest tipus d’art només és analitzable en clau psicològica (aferrant-me a les paraules de Prinzhorn), l’exaltació de la seva condició de malalt ens situa en un terreny perillós perquè podem estar adornant d’atractiu una patologia psicològica. El seu interès és medicinal i circumstancial, però no artístic. Jo no coincideixo en el fet de que convertir l’art en un terreny exclusiu d’una part de la població, però ser conscients de la divisió que crea Prinzhorn, i el que el porta a crear-la és molt interessant i ajuda a fer-se una idea de les tendències socials al voltant del món de l’art i els malalts mentals. En aquest punt és interessant fer un petit desviament als nostres anys, on tots coneixem casos d’artistes amb problemes d’estabilitat mental que s’han vist forçats a produir i fer front a unes adulacions de la seva condició que l’han portat al suïcidi. Casos com per exemple Kurt Cobain o Ian Curtis, que utilitzaven les seves cançons per a fer front la malaltia que els perseguia, però que l’èxit d’aquestes els va enfonsar encara més en un abisme mediàtic.

Kurt Cobain o Ian Curtis són exemples dels anys noranta, que van protagonitzar el cresccendo de popularitat de la música grunge caracteritzada per l’expressió de la tristesa a través de guitarres estridents i potents, amb lletres sobre el dolor que senten dins. Les mirades psicològiques, o els records d’artistes passats ens poden fer pensar que aquesta frivolització és un fet allunyat dels nostres dies i que l’època dels poetes romàntics maleïts mai tornarà… Però no és així. El creixement de la música trap que incorpora l’estètica de sadboy i sadgirl, així com la gran explosió que va suposar l’aparició de l’artista Billie Eilish a l’escena musical (guanyadora de quatre grammys: millor cançó, disc, gravació i artista revelació) la qual parlava obertament a les seves cançons sobre les seves autolesions, la dismorfia corporal que patia o el síndrome de Tourette, arribant al punt de crear una cançó fent servir la seva pròpia carta de suïcidi (a la cançó Before I Go). S’ha convertit en la cara de tota una generació que pretén parlar de manera oberta sobre les malalties mentals, així com fer servir l’art de manera terapèutica, i seria un fet genial si això no s’estigués convertint en una mercantilització de les pròpies malalties. De vegades, llegint twitter o mirant instagram (les xarxes més utilitzades pels joves segons els últims estudis de la Biblioteca d’Investigació d’Estàndards d’Espanya) m’espanto per l’incorporació inconscient i normalitzada de les malalties mentals per qualsevol tipus de conflicte que es pateixi, o inclús en el dia a dia. Llegir “quina ansietat m’estan fent sentir els examens”, per exemple, és un reflexe d’aquesta normalització de la paraula “ansietat” dins el lèxic popular sense el coneixement previ de què poden comportar els trastorns d’ansietat (encara que l’ansietat com a paraula sola respon a una emoció primària i instintiva) i com es poden sentir la gent que els pateixen quan llegeixen aquest tipus de comentaris. El pensament de que la seva malaltia pot ser equivalent a uns nervis, o un estrés generat per una època d’examens, o inclús un “uf, quina depressió m’estan donant les notes…” per relacionar la tristesa i l’abatiment amb una malaltia tant greu que et fa visualitzar el suïcidi com a l’única sortida possible de tant dolor. 

Els exemples del món musical no són els únics, també trobem aquests resquicis en el món audiovisual com per exemple quan parlem del concepte de Magic pixie dream girl introduit el 2005 pel crític i escriptor Nathan Rabin per referir-se a l’arquetip de dona que compleix les fantasies del protagonista (i dels cànons establerts per una majoria de directors i guionistes masculins blancs), és inusualment atractiva, amb un caràcter magnètic però que no té un desenvolupament propi en si al llarg de la història, sinó que funciona com a complement per a que es desenvolupi l’argument principal. L’introdueixo en aquest article perquè hi ha el petit atractiu de que respon a una tendència de que el protagonista està deprimit, tal i com expliquen a la revista fotogramas.

La creació d’un personatge deprimit que acaba trobant la noia dels seus somnis i supera totes les adversitats, ajuda a instaurar a l’imaginari col·lectiu de tota una generació una idea del triomf de la tristesa i la sensibilitat, i frivolitza als caràcters femenins que estan dotats d’una excentricitat peculiarment atractiva perquè s’hi ha lligat la intel·ligència i les dots artístiques. Pel·lícules com 500 days of summer o Scott Pilgrim contra el mundo responen a aquests cànons, i han tingut una enorme influència dins la cultura pop. Vull aclarir que el propi Nathan Rabin s’ha girat en contra d’aquest terme que ell mateix va crear (encara que sense cap intenció de que es convertís en quelcom universal), ja que ell volia denunciar un sexisme cultural i una frivolització de la tristesa, i el que ha portat és a un mal ús del concepte aplicant-lo a qualsevol personatge femení que aparegui en pantalla i respongui a un romanticisme. Per exemple, s’hi ha assenyalat a personatges com la Diane Keaton d’Annie Hall, que té prou independència i evolució com per desentendre’s d’aquesta etiqueta. Aquest terme, el concepte sencer que representa ja envolta d’una àura atractiva aquest perfil amb tendències a tenir problemes emocionals i malalties mentals.

La conclusió a la que vull portar amb aquest article, és que al final del dia la depressió o altres malalties mentals no te les pots treure quan arribes a casa. No és com treure’t l’accessori de moda que t’has comprat perque estèticament t’agrada, o el teu ídol del moment el porta. No és un penjoll amb la paraula “depressió”, i tampoc és una qualitat gens agradable per la persona que la pateix. Frivolitzar-les, maquillar-les, i omplir-les d’una ficció social maquillada de moda no ajuda a ningú, ni tampoc a que es parli més sobre aquestes. Per acabar amb aquesta reflexió, citaré les paraules de la dona de Chester Bennington, el cantant de Linkin Park que es va suïcidar el 2017, comentant un vídeo on se’l veia feliç jugant amb els seus fills: “La depressió no té cara ni estat d’ànim. Aquest era l’estat de la seva depressió 36 hores abans de la seva mort”.