LA SOLITUD MÉS TRISTA...
Solitud, de Víctor Català
per Enric Mauri
Solitud. Autoria: Víctor Català (Caterina Albert). Dramatúrgia: Albert Arribas. Direcció: Alícia Gorina. Intèrprets: Pepo Blasco, Ona Grau, Oriol Guinart, Pol López, Laura Luna, Adriana Parra, Maria Ribera, Adrià Salazar i Pau Vinyals. Escenografia: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Raimon Rius. So: Ígor Pinto. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Caracterització: Núnia Nonell. Ajudantia de direcció: Marta Tirado. Ajudantia d’escenografia: Adriana Parra. Oient: Bernat Reher. Alumna en pràctiques: Laura Vago. Producció. Teatre Nacional de Catalunya.
El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) presenta una Solitud que homenatja, si encara calia, i seria de témer que encara sí que calgués, l'autora Víctor Català (Caterina Albert), i la seva escriptura. Solitud, novel·la publicada l’any 1905, és potser el cimall del “tema” per excel·lència de la seva obra, la tragèdia personal, individual!, el món psicològic intern en pugna vital per la seva realització o la seva rendició, en el món extern dels altres i dels condicionants; i com a protagonista alhora sofrent i supervivent: La dona! 
TNC, Sala Petita, 11 de març de 2020 (!). Sala plena, escenari a peu pla, el terra fosc i els laterals de la caixa escènica foscs i oberts, un gran munt de palla presideix al mig l'escena, una corda en surt amunt. Representa, Representa?, És!, un espai escènic encara no preparat o acabat del tot. Entrant el públic, uns tècnics utillers o tramoistes feinegen, prenen mides, deixen senyals, porten alguns elements.

De la porta lateral dreta de l'estructura de la caixa, venint dels camerinos, surt, ara un, ara un altre, un actor, una actriu; deambulen, fan exercicis físics, també de veu, coincideixen i intercanvien alguns mots, de forma informal, o pseudo-informal... Estan actuant?... Aquesta és la gràcia!... Efectivament, en la línia d'instal·lació escènica que es va veient d’un temps ençà en algunes posades en escena, en aquest cas, la concepció i execució performativa és molt encertada. L'efecte és molt interessant, entre un “encara no han començat” i un “mira què estan fent”, els espectadors es van instal·lant a la sala alhora que en l'espectacle, amb un aire ja d’ “això és, serà, important!.

I ho és.

Per començar, una bona escenografia és aquella en la que veiem el que la dramatúrgia textual i la dramatúrgia escènica contenen; aquí, veiem, recordem que no hi ha decorat, La muntanya!, i, L'ermita!, El cel!, i, La terra!, i si fa fred o fa calor, si fa sol o hi ha boira, si el torrent baixa curull, si el corriol és congost, si el cim és pedrós. La fantasmagoria del paisatge és talment prodigiosament visible, amb els canvis de to visual, poc sovint clars, més sovint foscos, tal com pertoca a la història.

Transportada la novel·la al drama, el text és no sols una excel·lida i fidel tria de fragments literaris, sinó que en ell mateix, l'obra, és un amorós homenatge a la gran literatura, en la prosa de l'autora. El llenguatge ric i planer, sí: planer, original, en la veu de les actrius i els actors esdevé música (o potser hom hauria d'escriure “musica”, mot pla, tal abans se'n deia i qui escriu havia sentit dir) de la parla, dels diàlegs, dels encontres i dels desencontres.

Tres personatges, sobretot un, tenen el més gran relleu en el tema de Solitud, sens menyscapte de tots els personatges, tots necessaris en i per a aquell cosmos, rural, muntanyenc, aïllat, tancat, noble, falsiós, etc. El més gran relleu pertany a Mila, la dona malmaridada duta per l'home, si us plau per força, a fer d'ermitans en un indret solitari i feréstec; la profunditat i complexitat psicològica del personatge amb la seva evolució vers l'alliberament. Un altre és l'Ànima, home ben bé ésser salvatge, que prou podria ser el mal esperit de la muntanya sorgint d’un avenc. I l'altre el Pastor, home ben bé ésser natural, no salvatge, que esdevé el bon mestre de les alegries i les tristeses de la vida, sorgit ell dels prats.

I el marit es pot dir que malgirat i sense empenta, i el vailet adolescent eixerit i faceciós, i l'hereu orgullós del mas de Sant Ponç que pretén la Mila.

Més que començar, va començant la representació. Els tècnics continuen feinejant, alguns ara participen en l'escena. Un des del lateral dret de l’escena pròpiament dita, tiba una corda, i del munt de palla en surt i s’enlaira una veu de bronze. Mica en mica aniran portant algun element de mobiliari mínim i senzill, uns mobles, uns abeuradors de zenc, i unes grades de taulons, Per què serviran!

Una tècnica des del mateix lateral, amb un micròfon de peu, enceta el text com a narradora del “paisatge” argumental inicial, i al llarg de la representació narrarà altres fragments de l'obra. Els feinejadors i la narradora amplien i modifiquen amb el fer i el dir el que habitualment és, sol només ser, l'espai i els intèrprets típicament teatrals; s'introdueix un dinamisme visual, també verbal, que enriqueix el conjunt, fins i tot hom diria, en la tendència discursiva actual, que “democratitza” l'actuació.

Atenció!, la bona dramatúrgia esmentada, no traint la novel·la, s'actua mitjançant diàlegs entre els personatges, amb la narració externa, i particularment amb el que diuen, que pensen, que senten, que fan, els personatges, de forma també (auto)narrada. L'efecte, que podria remetre a una lectura del text original, resta ben integrat en la interpretació, gràcies a que actors i actrius no surten del to propi i intens dels respectius papers.

No és una proposta d'acció, és una proposta reflexiva, en cap cas però inerta, anodina, al contrari, conté i expressa prou actuadament els conflictes, des de l'intern introspectiu, a l'extern fins i tot agressiu. Podria haver-se escenificat més “teatralment”, però commou i sotragueja l'espectador. Aquells personatges perduts primer en el seu món, sobretot el de la Mila, també el del Pastor, el de l'Ànima, el dels masos i els vilatans, i després en un món aïllat, precisament perdut i per això precisament sotmès a un ordre, com hom deia, a voltes noble, a voltes fals.

Volem acció? Doncs la celebració de la diada de Sant Ponç, en honor a l'advocació de l'ermita, recordem-ho, l'onze de març, el dia de la mel, l'arrop, les confitures, les herbes remeieres. La gent de la contrada acuden als voltants de l'ermita. Festa gran! La imatge del sant en processó, l'ofici religiós, la devoció més o menys sentida. L'àpat popular, menges i begudes a dojo, traient un dia el ventre de penes. Els balls, jocs, rondalles que gaudeixen els més xirois, que declinen els més sorruts. I després, les romanalles de l'aplec, embriaguesa, timbes de cartes a guanyar o perdre, picabaralles, abusos. Acció!

Però l'acció principal s'esdevé a l'entreacte, si és que se'n pot dir així. I les grades?, han servit per a algunes de les accions esmentades, però estan servides, i les cadires de l'escena, per a més que això. Diria el final de l'obra teatral, però no cal car és el mateix del de la novel·la, però no faré un “spoiler” del que succeeix en el no-entre-acte.

Magnífica interpretació de Maria Ribera en el paper de Mila, amb les diverses emocions de la dona ben expressades i transmeses, en el cos, en la cara, en els ulls, en la veu, verament emocionant. Gran interpretació de Pepo Blasco, imposant com sempre, ara en el paper de l'Ànima, moviments, expressió i grunys atemoridors creïbles, alhora que continguts. Gran interpretació, no menys, de Pol López en el paper del Pastor, amb la seva coneguda polivalència de personatges, ara en l'acurada pell i la bonica llengua de l'home natural. Bona interpretació de la resta del repartiment, tots formant un quadre de caràcters agraïdament fidel a la història i la representació. Tot i tots sota la direcció d'Alícia Gorina, precisa i sensible, amb una concepció i escenificació tan arriscada com reeixida, superant amb èxit, segon opinió pròpia, el risc, sembla que segons prevenció seva i aliena, de teatralitzar una literatura tan ídem, literatura, de la bona, coneguda i valorada.

S'acaba la representació, les “glòries” d'actors i actrius i de tècnics partícips, els aplaudiments intensos i càlids, hom pot dir que donant les gràcies pel plaer artístic ofert i rebut. Però ha passat, havia passat una cosa. El qui escriu, assegut a la localitat, revisant el mòbil, Ep!, abans que indiquin d’apagar-los, rep la notícia, és la tarda d'aquell dimecres, que el Teatre Nacional de Catalunya des de l'endemà suspèn totes les funcions.

Darrera sortida de tots els artistes, els acompanya l'Alícia Gorina, la directora. Pren la paraula fent testimoni de que, degut a la situació excepcional i greu que viu el país i la societat, aquella ha estat, haurà estat, si no és altrament, la darrera representació de l'obra. Tots emocionats, al bell mig a la Maria Medina (la Mila) li ploren els ulls, li cauen les llàgrimes. L'escenari restarà sol, i la Mila més sola encara. Commoguts, ells abandonen l'escenari i nosaltres abandonem la sala.

S'ha fet realitat, més realitat, molta més realitat de l'esperada i calia, feta real: la solitud més trista, ara, la dels teatres, la dels escenaris, sense autors, sense obres, sense directors, sense escena, sense actors, sense tots els qui fan el teatre.

Si t'ha agradat aquest article i vols seguir-nos, pots fer-ho a través de telegram

Share by: