Teatrefòrum
Una trobada amb la memòria
per Jordi Barra
Una proposta va interrompre l'elaboració de l'article que estava preparant per Ítaca sobre la importància i influència de les imatges fotogràfiques de la Guerra Civil. Més que interrompre, va aparcar. La proposició dels responsables de la Sala Fènix de Barcelona, Isabella Pintani i Felipe Cabezas, de col·laborar en els col·loquis postfunció del cicle de Memòria Històrica programat en el seu teatre per iniciar el 2020, va desviar temporalment la meva atenció de la feina que estava realitzant cap a un altre objectiu. Aquest fet m'inspirava a dir, a escriure, alguna cosa. També em permetia allunyar-me transitòriament d'aquest article, cada vegada més complex i de més envergadura, amb el qual portava batallant des de feia setmanes –i és que se'm resisteix– i que pròximament apareixerà aquí. Oxigenar la ment fent una altra cosa. Aconseguir el necessari distanciament que em permetés escometre'l posteriorment amb forces renovades i noves perspectives.
Una petita sala, un projecte ambiciós 

A la petita sala barcelonina, situada al barri de Raval, al carrer Riereta, a 200 metres del mític Cafè Teatre Llantiol (inaugurat el 1980), organitzen un interessant cicle aquesta temporada 2019-2020. Doncs bé, em van proposar participar en un, però, en realitat, s'han programat cinc cicles: antiracisme, feminisme, identitat, crítica social i memòria històrica.

D'entrada, el més interessant és que una sala tan petita (70 m² i amb un aforament per a 50 persones) sigui capaç d'escometre tot això: programar 13 obres organitzades en cinc àrees temàtiques compromeses i d'una rabiosa actualitat, perfectes per interpel·lar l'espectador i connectar amb les problemàtiques d'aquesta contemporaneïtat complexa i angoixant en què vivim. No és un teatre públic o assistit per ajudes oficials. Tot el contrari. Un petit espai, amb suport institucional escàs i freqüentment tractat amb indiferència per part d'algunes administracions, que sobreviu gràcies a l'esforç, constància i militància dels seus impulsors. A més de la programació teatral –familiar i d'adults–, realitza cursos i tallers. El seu hall de 35 m² és una sala d'exposicions polivalent en la qual s'han exhibit interessants i variades propostes artístiques. L'espera a l'obertura de l'accés al pati de butaques es converteix, així, en un delit, en un aperitiu. A això cal afegir la implicació amb el seu entorn. El Raval, un barri històricament desafavorit, que ha rebut en les últimes dècades fortes inversions i intervencions que han transformat gradualment l'espai. La finalització de la Rambla del Raval, a força de l'enderroc massiu de vells edificis i habitatges, va oxigenar la zona i va convertir aquest carrer en la columna vertebral, el corredor principal nord-sud, del barri. La construcció de nous habitatges, hotels, restaurants i modernes instal·lacions singulars (la seu del sindicat UGT a Catalunya o la nova Filmoteca de la Generalitat) s'ha afegit a tot això. Curiosament un element artístic s'ha erigit en símbol del barri i en reclam per a residents i visitants. La col·locació de la gegantina escultura de bronze El Gat, de l'artista colombià Fernando Botero, adquirida el 1987 per l'ajuntament barceloní, s'ha convertit avui dia en una imatge icònica. L'obès felí va trobar, l'any 2003, el seu lloc al món després de deambular des de 1987 per diversos emplaçaments de la ciutat. Al principi, va ser col·locat al Parc de la Ciutadella; després, al costat de l'Estadi Olímpic, i, a posteriori, abans del seu trasllat definitiu a la part baixa de la Rambla de Raval, en una deslluïda i petita plaça poc transitada darrere el Museu Marítim.

Tot i aquests canvis, l'arribada massiva de nous veïns provinents de tot el món, i la persistència de zones degradades que conviuen al costat d'aquelles transformades, fa que les històriques problemàtiques econòmiques, socials i de seguretat perdurin. I aquí és on se situa la Sala Fènix. Al carrer Riereta, paral·lel a aquesta nova rambla, intentant buscar, com el gat de Botero, el seu lloc al món. Destaco aquí el seu compromís amb els seus joves veïns amb la realització del Teen Friday. Activitat, que s'organitza alguns divendres, adreçada a nois i noies del Raval d'entre 15 i 18 anys perquè coneguin el teatre. Jornada de portes obertes, tallers, assistència als assajos de les companyies i per presenciar de manera gratuïta una representació reservada per a ells, conformen aquest objectiu educatiu i social, d'integració amb aquest barri. Un barri, conegut fins no fa molt com el Xinès de Barcelona, amb una història pretèrita de lumpen, penúria i prostitució que en la memòria popular es perd davant les noves realitats, al mateix temps que es mitifica. Hi ha coses que no canvien. La complexitat d'una precarietat perenne que sobreviu al temps i una comunitat que lluita per pujar a l'ascensor social.

L'elecció del nom de l'espai mostra la seva obstinació: Fènix. L'au de la mitologia grega que mor entre les flames, o es descompon per ressorgir posteriorment de les cendres. I el manifest de la sala és ja tota una declaració d'intencions:

“Mentre la societat que van crear els nostres pares entra en una letargia sense data de caducitat i les feres del poder es mosseguen la cua, alguns romàntics somiem amb el renaixement de la innocència, amb el ressorgir de la curiositat, amb el reviure de l'esperit lliure de l'art escènic i plàstic.

No somiem amb un món nou, sinó que confiem en rescatar de les cendres les virtuts d'aquest món en flames.

En definitiva, molts de nosaltres volem ser testimonis de la caiguda i ressorgiment del món tal com el coneixem, com una purga dels nostres propis errors per reivindicar els nostres propòsits de creació teatral i plàstica, centrada en el plaer dels detalls i en l'accent pels valors tradicionals de l'expressió artística: emoció, estètica, veritat.

Al llarg de la història de la humanitat, cada societat ha creat símbols d'esperança enfront les circumstàncies adverses. Cal només obrir simplement els ulls cada matí per comprendre la implacable circularitat de les nostres vides. Àguiles de foc, serps eternes, sants que tornen a la vida, són simples al·legories d'una certesa de la qual ja els comediants del Cinquecento ens avisaven en les seves joglaries infinites: després de la tempesta, la calma. Després del caos, la pau. Després de la barbàrie, l'art.

Així, el Fènix, símbol del sol que es lleva cada dia, està present en cada societat que ha viscut en aquesta terra. La figura d'aquesta mitològica au dels deserts que cada 500 anys arriba a la decadència per ressorgir de les seves cendres en total plenitud ens motiva, en aquests temps que corren, a evocar el seu cant. Del seu vol sorgeix l'esperança d'una nova era i de la seva contemplació l'anhelada recreació dels viatgers ferits.

Avui, enmig del món en flames, i amb la visió d'aquest imperi cendrós, obrim un nou espai de reunió, de tertúlia i art, recreant el salze en què el Fènix, després de la seva teatral ressorgiment, ens narrarà les històries de les seves vides passades”.

Aquest petit teatre està enquadrat dins de les sales alternatives de Barcelona. A la seva pàgina web, com David davant Goliat, llueix amb orgull a la banda del seu nom aquestes paraules: Sala Fènix. L'alternativa de l'alternativa.
Ismael Valladolid Torres. Edifici de La Unión y el Fénix Valladolid
La Unión y el Fénix, la memòria d'una altra Fènix

No he pogut resistir-me, en un espai dedicat a la memòria i per la meva tendència a establir connexions, a dedicar unes línies a un altre Fènix el record del qual es dilueix ràpidament per la descontextualització que pateix. Em refereixo als conjunts escultòrics de l'au i el jove Ganimedes que rematen diversos immobles de nombroses capitals de província. Aquí no ens trobem davant d'una obra única com El Gat de Botero. És la replicació de l'emblema de la companyia La Unión y el Fénix, dissenyat, el 1911, per l'escultor francès Charles René de Sant-Marceaux (Reims, 1845-París, 1915).

El 1856 es funda la companyia d'assegurances La Unión, i el 1864 El Fénix Español. Compañía de Seguros Reunidos. Tretze anys més tard (1879), la segona absorbirà la primera per convertir-se en La Unión y el Fénix Español. L'estratègia de la companyia va passar per disposar d'un edifici rellevant en les poblacions més importants (Albacete, Alacant, Barcelona, Bilbao, Cadis, Còrdova, Huelva, La Corunya, Las Palmas de Gran Canària, Madrid, Múrcia, Sevilla, Salamanca, Tetuan, València, Valladolid, Vigo, Saragossa...) amb un clar objectiu comercial, però sobretot propagandístic.

Al segle XIX, on l'empremta del llegat del món clàssic és tan important, l'elecció com a marca de la mitològica Au Fènix és molt adequada per a una asseguradora que vol transmetre la seva capacitat de garantir la reconstrucció o reparació d'allò que s'ha destruït. Un símbol de la salvació i de la resiliència (capacitat de l'ésser humà per superar un trauma). La companyia afegiria a l'au un acompanyant, la figura del jove i bell Ganimedes. Una metàfora de la joventut, del futur. També de servei. Com Ganimedes, coper de Zeus, la companyia serveix els seus clients. Recordem que Zeus es va enamorar d'ell i el va raptar amb l'ajuda d'una àguila. El va convertir en l'encarregat de portar la seva copa, gratificant-lo amb l'eterna joventut.

Aquests contundents coronaments en els edificis del jove Ganimedes i de l'Au Fènix perden el seu significat quan la companyia va ser intervinguda després de ser controlada des de 1988 a 1993 per Banesto (Banco Español de Crédito). El 1993, és absorbida per la francesa AGF (AGF-Unión Fénix). El 1998, el grup alemany Allianz compra AGF i unifica totes les seves marques a Espanya. Així desapareix l'asseguradora de l'Au Fènix. Difícilment retornarà des de les seves cendres, tot i que mai se sap. El mite és el mite. El que sí que sembla que es difumina és la història que hi ha darrere d'aquests grups escultòrics que sembren la nostra geografia. Molts d'aquests edificis, lògicament, han reconvertit els seus usos (oficines, hotels, botigues en els baixos). Trobant-se en les principals vies urbanes, embelleixen i realcen l'espai absolutament descontextualitzats. La memòria del seu sentit publicitari es perd en favor de l'estètic. Sobreviuen majestuosos obligant a alçar la vista per a la seva contemplació pel fet de trobar-se en les altures, en el seu niu d'àguiles. Aquest fet ens parla del procés de canvi, cada vegada més ràpid, que pateix l'espai públic. Desapareixen o muten de funció comerços, escoles, sucursals bancàries, locals de restauració, teatres (ai!), cinemes... El marc on va desenvolupar-se i es desenvolupa la nostra existència. Desapareixen els referents de tota la vida. La nostra fleca, el sabater, la font del parc. Convertint-se en records, en memòria. Aquests processos han passat sempre, però actualment s'han accelerat vertiginosament. On són les cabines telefòniques que poblaven, fins fa pocs anys i durant dècades, els nostres carrers? El novel·lista francès Patrick Modiano, premi Nobel de Literatura (2014), observava: “Han desaparegut tants llocs ... el pas del temps és com un bombardeig, tot es converteix en botigues de roba de marca”. Es dilueix l'àmbit de la nostra infància, de la nostra joventut, contribuint a aquesta societat líquida esmentada pel sociòleg i filòsof polonès-britànic Zygmunt Bauman, en què els canvis accelerats debiliten els vincles humans i ens omplen d'incertesa. Una societat líquida que cada vegada és més gasosa. Tot i això, queda el rastre que evoca la memòria o interroga amb la seva presència l'home i dona moderns. Què fa una àguila i un jove nu sobre de tants edificis de país? L'ésser humà contemporani, com els grecs, consulta també l'oracle per aclarir els dubtes que li provoca la trobada amb aquests traços del passat. Treu el mòbil i busca la resposta a Google.
Koppchen link
El cartell de la temporada, una sorpresa: de la idea al mapa

Una agradable sorpresa va ser quan vaig rebre el cartell promocional de la temporada 2019-2020 de la sala. Que alguna cosa et sorprengui en una societat que ens bombardeja amb infinitat de missatges, no és gens fàcil. I menys, positivament. Primer, perquè se sortia del convencional. També, perquè era un autèntic esforç intel·lectual per transmetre a través de la cartografia un concepte com és una programació teatral. És conegut que sóc un creador de mapes i un defensor de l'ús de la cartografia com a eina privilegiada i òptima per transmetre, no només plantejaments geogràfics, econòmics, socials o històrics, sinó també, com en aquest cas, pensaments o idees aparentment allunyats d'aquesta disciplina. Un instrument no subsidiari sinó, al meu entendre, principal per a la comunicació, que ha estat amb freqüència relegat incomprensiblement. Es concep la programació de la Sala Fènix com un territori que es divideix per colors en zones diferenciades depenent del tema de cada cicle. A posteriori, col·loquen punts (les obres com si fossin ciutats), situant-los, depenent de l'argument, en una d'aquestes zones. Quan l'assumpte del text es relaciona amb dos cicles, el punt se situa més fronterer entre les zones que tracta. Com més monotemàtic, més centrat es col·loca, al lloc de la capital.
Aparentment, senzill. Però no ho és en absolut. Una de les virtuts d'un bon mapa és que no es visualitzi la seva complexitat. Com en un bon decorat de teatre, no s'ha de notar la fusteria teatral, l'esforç realitzat per a la seva elaboració. Ni el temps que s'ha trigat a pensar-lo, en concebre'l, en elaborar-lo. Sempre poso l'exemple del mapa desplegable del bombardeig de Gernika, que incloem en l'Atles de la Legió Còndor. Era l'estrella de la publicació. A partir d'ell, s'articulava tot el volum. En les reunions periòdiques a l'editorial per fer els lliuraments parcials i controlar el compliment del calendari establert, l'editor ens constrenyia a prioritzar Gernika per davant dels altres mapes del fascicle. La complexitat de plasmar en una sola mirada les cinc passades àrees amb diferents timings, nombre d'avions, tipus i quantitat de bombes llançades, zones afectades... generaven un autèntic galimaties gairebé irresoluble. El mapa se saturava d'icones, fletxes, textos. Semblava l'aeroport de Heathrow en hora punta en plena temporada estival. Era incomprensible. Penjat en el panell de suro, teníem un esbós simple de les cinc passades. Un record omnipresent en forma d'esquema que ens constrenyia a ser resolt. Un repte cartogràfic. Es van succeir mesos de donar-li voltes, de provatures, de descarts, de molta frustració, d'estar a punt de tirar la tovallola, de claudicar. Després d'un any i mig, al límit del termini de lliurament, es va produir la il·luminació. Aquest misteriós procés creatiu en què les dificultats desapareixen i s'alineen els planetes. Visualitzes en la ment com ha de ser. El tens prou clar. Igual que un dia ennuvolat es buida i de mica en mica es visualitza perfectament el paisatge, i finalment veus amb claredat el camí a seguir. Aquest és el procés creatiu de la cartografia, el seu desenvolupament mental. De la idea al mapa. No és tan sols situar, distribuir, es tracta d'articular. L'objectiu és aconseguir una espècie de naturalitat (el mapa és així perquè només pot ser així). I d'ella deriva la seva credibilitat (el que veiem és veraç, inqüestionable). Sempre m'ha sorprès la fe cega que nombroses persones dipositen en els mapes, oblidant que darrere d'ells hi ha un autor, una persona. Per tant, la possibilitat de l'error. I sobretot, una intenció, una ideologia, uns interessos, unes servituds. Un posar, un treure; un incidir, un amagar; un afirmar, un negar; dir la veritat, mentir. Tot això hi cap perquè és una creació humana. Mai he entès els individus que desconnecten el seu sentit crític davant la cartografia.

Ja ens advertia una gran amant dels mapes, la poetessa polonesa, premi Nobel de Literatura (1996), Wislawa Szymborska (Kórnik 1923-Cracòvia 2012) sobre el que ensenyen i oculten els mapes. Aquests parlen, diuen, orienten la visió tant per la presència com per l'absència del que mostren. El seu poema Mapa, al mateix temps que ens descriu el gaudi de la seva contemplació, ens adverteix de la trampa i de l'engany, del perill, en què podem caure seduïts davant d'ell:

Pla com la taula
sobre la qual s'estén.
Sota d'ell res es mou
ni busca una sortida.
Sobre d'ell el meu alè humà 
no crea remolins d'aire
i deixa en pau
tota la superfície.
Les planes i les valls sempre són verdes,
els altiplans, les muntanyes, grocs i ocres,
i els mars i els oceans d'un blau amigable
en estripades ribes.
Aquí tot és petit, proper, accessible.
Puc amb el tall de l'ungla aixafar els volcans,
acariciar els pols sense guants gruixuts;
puc amb una mirada
abastar els deserts
a tocar d'un riu que és just aquí al costat.
Les selves estan marcades amb tot d'arbrets
entre els quals seria difícil de perdre's.
A l'est i a l'oest,
sobre i sota l'equador,
un espai sembrat d'un silenci absolut
i en cada fosca llavor
hi ha gent vivint tranquil·la.
Fosses comunes i ruïnes inesperades,
d'això res no es veu en aquesta imatge.
Les fronteres dels països són poc visibles,
com si dubtessin de ser-hi o no ser-hi.
M'agraden els mapes perquè menteixen.
Perquè no deixen pas a la crua veritat.
Perquè magnànims i amb humor bonàs
em despleguen a la taula un món
no d'aquest món.

Els mapes també han de ser clars (que s'entenguin). Qualsevol objecte ha de complir com a mínim una funció: servir per al que van ser creats. I això, freqüentment, no passa. Quantes vegades ens enfrontem amb un encenedor nou que no s'encén, un ganivet que no talla, un envàs obre-fàcil infranquejable. Un mapa ha de ser una invitació a navegar, a transitar amb els ulls, a resseguir-los amb la punta del dit, amb el tall de l'ungla com Szymborska. S'ha d'entendre, anar obrint-se al nostre pas, amb nitidesa. Excitar la ment de l'espectador. Oferir un regal sensorial. El professor de Geografia i membre de la Societat Geogràfica Espanyola, José Antonio Rodríguez Esteban, declarava en una entrevista: “Els mapes són objectes suggerents. Els mires i et desperten imaginació, inquietuds, fins i tot sentiments”. Una cosa tenen que els fa atractius. La cartografia és una disciplina curiosa perquè és tant científica com artística. Depenent del mapa, té més proporció de l'una que de l'altra. Utilitza dades, vol comunicar alguna cosa. Alhora, ho expressa d'una manera visual. La seva elaboració l'aproxima amb les arts creatives. L'emparenta sobretot amb la pintura i la fotografia. Això ens condueix a una altra característica que hauria de tenir tot bon mapa. El meu mestre, l'historiador i prestigiós cartògraf, Víctor Hurtado, m'ho va recalcar des del principi: “No només han de ser veraços i entenedors. Han de ser bells”. En poques línies ens hem referit a ells com a generadors de sentiments i de bellesa. Sembla mentida, estem parlant de cartografia. No és d'estranyar l'èxit del programa de la BBC Four (Nascut el 2002. Successor de canal BBC Knowledge), The Beauty of Maps, on s'analitzen i desgranen les obres cims de la creació cartogràfica. Triar la base, l'escala, les icones, les tipologies de lletres, els colors, les fletxes, la informació, distribuir adequadament els elements, tenir cura de l'eix visual ... I si es pot i convé, insuflar ànima, vivesa d'esperit. Cercar la potencialitat màxima que ofereix aquesta disciplina. En definitiva, aconseguir un equilibri perfecte, com una escultura mòbil del nord-americà Alexander Calder. Aspirar a aquesta difícil excel·lència que bé defineix Judith Schalansky a Atles d'illes remotes: “Els cartògrafs haurien de reivindicar el seu ofici com un veritable art poètic, i els atles, com un gènere literari de màxima bellesa”.

El mapa elaborat per la Sala Fènix (Felixland) recorda molt al perímetre de Bulgària, i s'assembla en el seu colorit a la superfície de la paleta d'un pintor, on els diferents pigments predominen alhora que es superposen en els seus límits. El títol en negreta i amb el cos de major grandària defineix adequadament la intenció. Cada zona és d'un tint diferent amb el nom enquadrat en el mateix color en blanc gruixut. El violeta el referenciem usualment al feminisme, i així s'ha utilitzat. Els altres quatre (taronja, groc, gris, vermell) s'han assignat a la resta de cicles (antiracisme, ireal, crítica social i memòria històrica). La paleta cromàtica funciona. Distribuïts per la superfície, com hem comentat a l'inici, les obres, amb un cos de lletra més petit van acompanyades de la data en què es representaran. El mateix, a l'esquerra de la programació, en columna les obres en ordre cronològic d'estrena. I a la part superior, alineat amb elles com un capitell: “Sala Fènix. L'alternativa de l'alternativa”. A la part inferior esquerra, amb el cos més petit però llegible (defecte freqüent, la llegibilitat): adreça, telèfon, web i mail. A la part inferior dreta, els logos de les institucions que donen suport. Tot molt ben resolt, harmoniós, ben compensat. Compleix molts dels elements necessaris, anteriorment esmentats, que ha de reunir un bon mapa. Acabo de fer una mena d'anàlisi (crítica?) cartogràfica amb la intenció de mostrar com s'avalua un mapa. Però el més interessant que aconsegueix el mapa de la sala Fènix, és la part emocional que transmet. Mostra el contingut de les obres i propaga el compromís social i reivindicatiu, tan necessari avui dia, de la seva programació. Com manifesta Xesc Cabot, codirector juntament amb Pepe Garrido de la pel·lícula Sense sostre (2019): “Posar la mirada sobre allò que preferim no veure, sobre aquestes realitats monstruoses però profundament humanes, que a força de ser ignorades, han deixat d'existir per nosaltres”. Fixar la mirada i parlar del que fa mal i molesta. D'allò que genera aquesta Humanitat cada vegada més inhumana, desorientada i negacionista. El mapa de la sala Fènix s'enquadraria en els necessaris, en els obligatoris, segons la valoració expressada per l'escriptor gallec Manuel Rivas: “Hi ha moltes classes de mapes, però el més visible a les escoles del món hauria de ser el mapa dels fruits estranys. Els llocs d'holocaustos i massacres”.

El cicle

Que hi hagi un cicle de memòria històrica ens indica que hi ha prou producció dramatúrgica d'aquesta temàtica (bona notícia), i també que aquesta sala ha detectat una demanda per part del públic sobre aquest assumpte. Però seguint l'esperit de la programació, crec que s'han triat obres amb temes d'un passat que ens afecta, d'aquesta història recent que encara ens pertorba, perquè el seu gaudi ens sigui útil en les nostres vides, en el nostre avenir. Com deia el filòsof i teòleg danès Søren Kierkegaard (Copenhaguen 1813-1855): “La vida només pot ser empresa mirant cap enrere, però ha de ser viscuda mirant cap endavant”.

Les limitacions vénen marcades per les possibilitats econòmiques i la mida de l'espai. Això últim actua com a arma de doble tall. D'una banda, obliga a programar petites produccions. En aquest cas, dos monòlegs i una obra amb dos intèrprets. La part positiva: la proximitat entre actors i espectadors, a la recerca d'aquest desitjat clímax que només s'aconsegueix a pocs metres, de vegades centímetres. On el silenci i l'atenció se centren d'una manera peculiar que no s'aconsegueix amb més metres quadrats. Tant de bo s'aconsegueixi! Les tres obres ja s'han vist en altres espais i aquí recalen durant tres setmanes en forma de cicle. Això permet als més interessats a realitzar una petita marató temàtica. Concentració en un breu espai de temps de peces al voltant del mateix assumpte. L'efecte multiplicador és suggestiu per les comparacions i sinergies que es produeixen tant de coneixement i gaudi a nivell individual, com entre els propis espectadors.

Breument fer-vos un apunt de l'interès de cada obra. La primera, Radio Libertà, basada en el llibre Antifascismo e potere, de Giuseppe Aragno. Ens parla, entre altres coses, de la presència italiana a la Guerra Civil. Un programa de ràdio en italià que des de Barcelona transmetia informant sobre la guerra als antifeixistes del seu país. També, de la presència de dos germans italians que lluiten a favor de la República. Recordem que l'ajuda de Mussolini va ser la més important que va rebre el bàndol franquista, més que la de Hitler. El potent record del bombardeig de Gernika fa creure molta gent que va ser Alemanya. Però no va ser així. L'aportació d'entre 50.000 i 70.000 soldats, el famós Corpo Truppe Volontarie (que de voluntaris no en tenien res), armament (Terra, Mar i Aire), material i suport logístic fan d'Itàlia l'aliat principal. El professor de Departament d'Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, Javier Rodrigo, autor de La guerra fascista. Italia en la Guerra Civil española, 1936-1939 (Madrid, Aliança, 2016), sosté des de fa temps que els italians, per la seva capacitat militar i l'autonomia d'acció a la recerca dels seus propis interessos, es van convertir en el tercer bel·ligerant de la Guerra Civil (republicans, franquistes i italians). El professor de la UAB remarca: “La intervenció feixista va ser central en l'esdevenir de la guerra, amb una estratègia militar, política i també diplomàtica de Benito Mussolini. L'espanyola va ser la guerra que millor reflecteix la seva ambició a la Mediterrània i la seva intenció de feixistitzar el món”. Al mateix temps, trobem nombrosos italians en el bàndol republicà. Uns 3.000 enclavats majoritàriament en el Batalló Garibaldi de les Brigades Internacionals. Aquest cos militar va estar format per entre 32.000 i 50.000 voluntaris (aquests sí) de 50 països del món que van venir a Espanya ajudar a la República. Aquesta presència italiana en els dos bàndols enfrontats va suposar que es trobessin al camp de batalla feixista i antifeixistes d'aquest país. Es parla d'enfrontaments cruels i ordres de no fer presoners.

El segon text, IAIA, memòria històrica. Iaia és l'apel·latiu col·loquial per referir-se a l'àvia. Afegint memòria històrica al títol, Alba Valldaura, l'autora i intèrpret, ja ens anuncia per on anirà aquest monòleg. Una dona gran internada en una residència repassa la seva existència. “La vida: Manufactura fabricant d'acians”, deia l'escriptor Fernando Arrabal, cofundador el 1962, al costat d'Alejandro Jodorowsky i Roland Topor, del Grup Pànic.

Es ret un homenatge, a través d'aquesta dona, a aquestes dones que van viure il·lusionades l'arribada de la República, van patir l'horror de la Guerra Civil i la repressió. Després van patir una postguerra marcada per la fam i una grisor ambiental sufocant, fins a l'arribada de la Transició. Finalment, amb una miserable pensió, internada en un geriàtric, consumeix la seva vida veient passar els dies abocada a una vellesa solitària. Anem del passat, on Valldaura interpreta diferents personatges, al present, on la iaia parla amb el cuidador del centre. Curiosament, la ràdio, font de comunicació principal de la nostra gent gran, també juga un paper rellevant.

L'obra destaca que el més important és que tots aquests fets esdevinguts quedin en la memòria col·lectiva. “La memòria moral no és qualsevol memòria, sinó la que es refereix a les víctimes. La memòria com a justícia de les víctimes (...). La força de la memòria consisteix a obrir l'expedient que la història o el dret donaven per definitivament tancats, sigui perquè havia prescrit el crim, sigui perquè no hi havia manera de rescabalar el mal i havien desaparegut els culpables. La memòria no s'arronsa davant termes com prescripció, amnistia o insolvència, ja que té la mirada posada en la víctima. I si hi va haver una injustícia passada i no ha estat saldada, la memòria proclama la vigència d'aquesta injustícia (...), se'ns posa davant una brutalitat passada que compromet els hereus dels vencedors i dels vençuts. La memòria no salda el deute, només el fa present, i aquest simple fet commociona l'existència de les generacions posteriors”, ens diu el filòsof espanyol Reyes Mate, un referent quan parlem de víctimes i de memòria. Pel fet de quedar a la memòria col·lectiva, hem heretat aquestes experiències traumàtiques viscudes pels nostres avantpassats com un manual d'instruccions de coses a evitar. El coneixement del patiment de les seves vivències ha de prevenir les nostres, actuar com una vacuna. El dramaturg i director de teatre polonès Tadeusz Kantor (Wielopole, 1915 - Cracòvia, 1990) ja ens advertia de la transcendència de transmetre aquests fets que reforcen la memòria del que va passar: “Si l'home i la seva obra deixa d'existir, queda la memòria, el missatge enviat al futur, a la següent generació. La memòria és la condició del desenvolupament, i aquest al seu torn és l'essència de la vida. Totes les nostres crisis estan causades per no respectar la memòria”.

I l'últim espectacle del cicle, Fuga, de Montse Albàs. Aquí trobem l'Eduard, encallat, com jo amb l'article sobre la importància i influència de les imatges fotogràfiques de la Guerra Civil, amb el seu treball de fi de màster. La desaparició del seu avi de la residència on estava internat fa que vagi a casa dels seus pares per si aquest es presenta per allà, mentre els seus progenitors han sortit en recerca de l'ancià. L'aparició de l'avi, la relació d'aquest amb la guerra civil i les cartes del besavi desaparegut en el conflicte, afectaran i faran madurar l'Eduard, gràcies a la relació afectiva que tenen avi i nét. Cal destacar en aquesta obra una cosa que ens passa de vegades als historiadors i aquells professionals mínimament sensibles: el contacte directe amb els testimonis i afectats en tot tipus de situacions traumàtiques, com un conflicte bèl·lic, i el coneixement de les seves vivències, ens pertorba, en major o menor grau, de vegades amb efectes transformadors. Com la radioactivitat, que depenent de la seva intensitat i dels elements protectors que tinguem, ens afectarà més o menys.

Com a experiència personal, en comissariar l'exposició Víctimes 1936-1945 vaig conèixer de prop diversos casos de persones afectades directament per la guerra o la postguerra. Com han passat més de vuitanta anys, eren nens en aquella època. Éssers humans que havien experimentat el terror dels bombardejos, la desaparició dels seus pares o la mort d'un ésser estimat en el camp de concentració nazi de Mauthausen-Gusen (Àustria), i que compartien amb mi el testimoni de la seva fatalitat. Era com travessar de la seva mà una selva, impossible no fer-se una rascada.

Com a aperitiu a aquest cicle de memòria històrica, al hall del teatre s'exhibia l'exposició fotogràfica Nunca hay que dejar de luchar, aunque en eso se nos vaya la vida. Una sèrie de fotografies que documenten les revoltes esdevingudes en els últims mesos als carrers xilens, i les imatges del qual han donat la volta a el món. El seu autor, Andrés Ignacio, manifesta: “Este trabajo es una contribución al ejercicio prospecto de la memoria de Chile. La violencia de Estado y la respuesta de un pueblo desarmado o equipado con artillería hechiza, fue el espacio en donde encontré una retórica importante para registrar y resignificar. Este documental es un registro de la memoria de un gobierno que declaró la guerra y actuó en consecuencia. De un pueblo en silencio que despertó y que hoy sigue en la lucha por sus derechos”.

Conscient de la transcendència del moment històric viscut pel país, recull i documenta imatges significatives amb una intenció anticipadora: preservar per al futur la remembrança d'una època.
Teatrefòrum

Un plus que ofereix cada un dels textos del cicle, i desencadenant de l'escriptura d'aquest article, és el col·loqui que es realitzarà els divendres en acabar cada espectacle. Tres setmanes, tres obres, tres trobades post-funció entre públic, intèrprets, directors i un especialista. En aquest cas, qui redacta aquestes línies. He de confessar que vaig acceptar encantat perquè sóc defensor d'aquest tipus d'iniciatives. Gaudir d'una activitat i, en aquest cas, allargar el temps per reflexionar conjuntament sobre ella amb els seus creadors, realitzadors i experts. Una coda per dialogar tant del contingut com del procés de materialització. Es produeix una situació curiosa. Es trenca la convenció de rols establerts fins aquell moment, i aquests canvien. Els actors abandonen el seu personatge, es treuen la màscara i s'humanitzen. La dona, que ens acompanyarà durant 75 minuts en la representació de la Iaia, es converteix en Alba Valldaura. Una persona sorgeix d'entre bambolines i percebem que ha jugat un paper destacat en el muntatge que acabem de veure. Així, directors i autors adquireixen rostre. Des del pati de butaques, algú se situa sota els focus, abandona el seu anonimat i es converteix en la peça clau per dirigir el debat. El públic, obligat a callar fins llavors, pregunta, opina, participa. Això si, es prega que els mòbils continuïn apagats. La quarta paret, que comença a esfondrar-se en el moment dels aplaudiments, salta pels aires definitivament. En una època en què l'oferta és tan extensa, en què impera l'oci digital i individualista al costat d'una massificada mediocritat, que un grup de dones i homes decideixin reunir-se al voltant de la paraula àvids d'ampliar el seu horitzó cultural, sona gairebé subversiu, anòmal, sectari. Antonio Muñoz Molina, escriptor i acadèmic de la RAE (butaca “o” minúscula), defineix molt bé aquesta actitud quan diu: “... un desig alhora intel·lectual i sensual d'aprendre, tan immediat com una set, una curiositat que en comptes d'apaivagar-se s'estimula més en ésser satisfeta”.

Afortunadament, encara resisteixen aquests grupuscles que volen anar més enllà. De vegades formen els quatre gats que justifiquen el quòrum per donar un mínim sentit a un acte. En altres ocasions, apareixen qual tsunami i desborden l'aforament d'un recinte provocant cues, assistents dempeus i aglomeracions que arriben a afectar el normal funcionament de l'esdeveniment. Com el Guadiana, apareixen i desapareixen. Difícils de quantificar, sembla que són pocs, però no se sap de cert. Adolfo Marsillach (Barcelona, 1928 - Madrid, 2002), actor, dramaturg i director de teatre, els intuïa quan va declarar: “Jo escric descaradament per a la minoria. Per tres raons. Una, perquè potser no és tan petita com ens imaginem; una altra, perquè, si ho fos, tindria també els seus drets, i la tercera, perquè em dóna la gana”.

Per als artistes és una oportunitat d'or per a relacionar-se amb els destinataris del seu treball. Comprovar de primera mà el seu impacte. Verificar si les seves expectatives es compleixen o si el seu treball s'entén com ells volien que s'entengués. Un intercanvi fructífer, que permet a uns explicar les seves motivacions, metodologia, dificultats i aspiracions; als altres, les seves expectatives, impressions, aprenentatges i satisfaccions (gaudi). També és una ocasió especial perquè difícilment es produiria si no s'organitzessin aquest tipus d'esdeveniments.

I finalment, el paper que se li reserva a la figura del moderador. És una combinació entre el president de la Cambra dels Comuns del Regne Unit (speaker), un crupier, un cap de pista i un àrbitre. Al seu torn, ha de ser mínimament expert en la matèria tractada. La competència se li suposa. La seva missió consisteix a repartir joc, ordenar les intervencions, dinamitzar els moments (sobretot si decau la cosa), i treure targeta vermella si convé. Crear una experiència agradable i útil. Dur a bon port un autèntic improshow. Tota una experiència, us ho asseguro.

Entre els historiadors hi ha com dos corrents. D'una banda, els més allunyats d'aquest tipus d'activitats excepte si és dins de l'àmbit acadèmic o institucional. Amb una actitud magistral, es dirigeixen donant lliçons sense articular el seu discurs a la seva audiència. Els presents, sigui qui sigui, són afortunats d'escoltar-los. Els seus coneixements cauen com una cascada que aixafa amb la seva saviesa els privilegiats oients. S'admeten preguntes bàsicament per a lluïment de l'orador en contestar-les. He tirat una mica d'esperpent però crec que sabem reconèixer el perfil de l'individu que he dibuixat. De l'altra, els que són conscients de la importància de compartir els seus sabers d'una forma adequada, propera, comprensible i, si pot ser agradable, millor. Això no està renyit, en absolut, amb el rigor. Ser pedagògic no vol dir tractar l'interlocutor com un nen, sinó utilitzar les eines més adequades per transmetre el coneixement. Adaptant-se sempre a la tipologia de l'auditori a què ens dirigim. Ser divulgatius. Això s'uneix a un concepte que una vegada em va apuntar un col·lega i que lliga també amb altres sectors professionals, com l'artístic, i concretament el teatral. Té a veure amb el sentit i l'ús de la nostra formació. Ell em parlava del paper social de l'historiador. Més enllà de les nostres investigacions, estudis, assajos, publicacions, assessoraments... realitzar tasques que ens involucrin amb la nostra col·lectivitat. Dirigir un col·loqui després d'haver gaudit d'una representació, i dotar-lo de sentit per a aquells que han decidit quedar-se, entraria dins d'aquest servei ple de significat, no només cap a i per a la col·lectivitat, sinó per a un mateix.

Els que ens dediquem a la memòria, en els darrers anys, hem detectat un esgotament de les formes tradicionals de transmissió de la mateixa (les acadèmiques). Com difondre-la, doncs, d'una manera suggestiva? Sense abandonar les disciplines clàssiques, es valoren aquelles que apel·len a la capacitat sensorial de l'ésser humà. Aquí juguen un paper primordial totes les de caràcter artístic: pintura, escultura, fotografia, música, cartografia (escombrant cap a casa), literatura, cinema ... i per descomptat, el teatre. Aprofito aquí per afegir i reivindicar també aquestes trobades post-funció com unes estupendes i eficaces eines de memòria. A partir de la visió d'una obra teatral, encara en calent, intercanviar coneixements i impressions entre creadors i audiència, entre emissors i receptors. No és només una representació, no és només un col·loqui. És una concurrència dels dos que genera una proposta genuïna. Per realçar la seva especificitat, seria interessant evitar un vocable de dues paraules separades com és teatre fòrum. Per què no les ajuntem com en el Setè Art? Segons el diccionari de la RAE s'accepta en castellà la paraula cinefòrum (activitat consistent en reunir-se per comentar una pel·lícula després de veure-la). Per què no teatrefòrum (activitat consistent en reunir-se per comentar un obra teatral després de veure-la)? Ja tenim una nova paraula per elevar a la consideració dels acadèmics. Mentrestant, fem-la servir de forma recurrent. Així sorgeixen la majoria dels neologismes, per l'ús.

El teatrefórum ens connecta amb la tradició de l'intercanvi cultural i intel·lectual, amb la paraula, amb l'àgora (lloc de reunió i discussió) i amb la tertúlia de cafè. Ens permet viure una experiència en lloc de consumir-la. Com diu Felipe Cabezas, codirector artístic de la Sala Fènix: “L'oci és matar el temps, la cultura és aprofitar-ho”.

Share by: