Francisco de Goya. Vuelo de Brujas. Museo del Prado

Una bruixa al paradís

Feia tard. Ho sabia. Però no hi havia manera de trobar-la. On s'havia ficat? Com a mesura excepcional, sabent que estava transgredint totes les normes de la màgia, va decidir aturar el temps. Però no podia arribar tard al viatge de la seva vida. I, a més a més, a la seva edat ja li eren bastant igual les normes. Tot es va congelar. On la podia haver deixat? Va mirar darrere la marmita, sota la marmita, dins de la marmita. Va mirar en tots els llibres d'encanteris, ja que alguns eren una mica carnívors i vés a saber. Va mirar a l'armari de les escombres velles que ja no funcionaven i que no podia tirar perquè no sabia a quin contenidor anaven. Però res. No podria mantenir el temps aturat gaire estona més, la seva màgia ja no era la d'abans. Va pensar alternatives. 

Podia posar-se unes altres sabates. Però totes les que tenia eren poc apropiades pel viatge que havia de fer. Necessitava trobar la sabata que li faltava. S'havia anat a comprar aquelles xiruques expressament per al viatge. Ella, que sempre havia estat una bruixa clàssica, per fi havia decidit modernitzar-se. El viatge bé s'ho valia. Però ara n'havia perdut una. El temps es va descongelar i les agulles del rellotge van tornar a girar. Aviat arribarien les seves companyes. Havia de pensar. I si...? No, no, impossible. Però abans de descartar la possibilitat, va decidir baixar al soterrani i comprovar-ho. Quan havia comprat les xiruques li anaven una mica grans, però no suficient com per comprar-se'n un número menys. 

Així que va decidir posar-les a la rentadora perquè s'encongissin una mica. Ja feia anys que no li passava, havia fet un encanteri per aturar-ho. Però i si l'encanteri havia deixat de tenir efecte? Fa temps havia descobert que de vegades li desapareixia roba. Ho tenia tot programat perquè la roba que posava a la rentadora s'estengués, es planxés i es guardés sola. Per això havia tardat temps a veure que la seva rentadora tenia un forat negre que, de tant en tant, xuclava algunes peces. I encara havia tardat més temps a adonar-se que les peces desaparegudes anaven a parar a un bagul del soterrani que feia segles que ningú obria. I efectivament, quan va obrir el bagul, allà estava la xiruca. I van trucar al timbre just a temps.

La bruixa es va posar la xiruca que li faltava, va agafar l'escombra i la maleta i es va unir a les seves companyes, que ja l'esperaven fora. Juntes van creuar un portal espacio-temporal creat especialment per l'ocasió. A l'altra banda els esperava el paisatge més bonic que mai haurien pogut imaginar. Camps verds, rius, llacs, arbres fruiters, ocells cantant... Un home i una dona completament nus els van donar la benvinguda i els van explicar les normes del lloc, que eren, bàsicament, que no hi havia normes. Podien menjar i beure tot el que volguessin. Excepte les pomes. Estava totalment prohibit tocar les pomes. També els van indicar una roca gegantina des d'on cada dia sortien excursions guiades per conèixer l'indret. Les bruixes es van mirar i van estar totes d'acord que després de viure segles menyspreades, perseguides i assassinades, el mínim que es mereixien era passar la jubilació allà. I es van disposar a fer del Paradís un lloc on viure amb la llibertat que no havien pogut tenir en la seva vida anterior.

Elna Roca

Contes pandèmics