projecte dialektiké
per Alexandre Rodríguez i Fons
Una de les maneres en què es formen els equips de recerca en les grans universitats americanes i britàniques en els últims anys és la de la diversitat del grup. Ja no es busca tenir equips formats per estudiants, amb una mateixa manera de raonar i treballar i que provinguin de la mateixa universitat, s'aposta per equips on els membres siguin experts, sí, en la mateixa matèria, però que provinguin de contextos culturals extremadament diferents i entre els quals els mètodes d'aproximació siguin diversos. Si l'àmbit de recerca és la física, evidentment es busquen els millors físics, però a nivell global, i no només es valora el currículum universitari, es valoren els elements culturals que defineixen la identitat de cadascú. Per exemple, a un físic com el personatge Sheldon Cooper de la sèrie The Big Bang theory  (intel·lectualment per sobre de la mitjana, però  molt per sota pel que fa al nivell de maduresa) se li farà treballar, segons aquest mètode, amb un físic que provingui d'un país en guerra o d'un país massacrat o d'un país totalitari on la concepció de la ciència sigui molt diferent a com es pensa en una democràcia i on la situació personal i familiar l'hagi obligat a tenir un nivell de maduresa molt per sobre de la mitjana. També s'afegiria a l'equip un físic-músic, és a dir, una persona que es relaciona amb la física (mateix tema) però el llenguatge principal per entendre o definir la seva vida i concepció del món és artístic (diferent approach).

Aquest exemple em sembla una bona manera de definir el concepte veritat des del punt de vista del pensament crític universitari europeu provinent de la il·lustració. La veritat com a concepte cultural, intel·lectual i en constant canvi, definida a través d'una sèrie d'eines del pensament com la filosofia, la ciència, l'economia, l'art, la filologia, la sociologia o la història...

En resum, la diversitat com a eina de riquesa intel·lectual.

Durant la meva carrera a l'ESAD Eòlia, on ara estic acabant l'especialitat d'interpretació i on també em formo, amb assignatures optatives, en direcció i dramatúrgia, he anat abraçant cada dia més aquesta manera de pensar. Al meu entendre, penso que una de les millors maneres d'aprendre a actuar és aprendre a escriure i dirigir teatre i viceversa. I, encara més, crec que una de les millors maneres d'aprendre teatre és a través de la dansa, el cinema, la literatura, l'assaig, la performance, la instal·lació... Només quan he començat a estudiar teatre he trobat de veritat passió o interès per satisfer la meva curiositat en altres àmbits com la filosofia, la literatura, el món jurídic o la sociologia. De fet, abans d'estudiar teatre vaig estudiar dret i no li acabava de trobar interès al món del dret, a la història, la filosofia i a la seva relació amb la política nacional o internacional. És ara que "em dedico" al teatre (i ho gaudeixo) quan he recuperat la meva passió per tots aquests altres temes que sempre m'havien interessat. És qüestió de trobar el teu tema i el teu llenguatge (o approach).

Aquest any he cursat una assignatura de psicologia aplicada amb Óscar Vilarroya, Doctor en Ciència Cognitiva. Durant el semestre ens ha introduït en nocions de neurociència, de psicologia, de biologia, tot relacionant-les amb continguts artístics o humanistes per apropar-se a nosaltres: Borges, Carrère, Chomsky. Ha estat apassionant. No només he descobert un acostament a àmbits científics que fins ara mai m'havien cridat l'atenció, sinó que la meva visió sobre el teatre ha canviat radicalment. La meva sensació com actor a l'hora d'actuar, la meva manera d'escriure o mirar l'acte escènic des de fora –aquesta és la sensació que tinc– han canviat. És com parlar diversos idiomes, o haver viscut a diferents països. De vegades, tens una lleugera sensació de comprendre millor el teu context anterior quan més diferent és el nou context en el qual et trobes.

La proposta d'iniciar una investigació va ser un suggeriment de Pablo Ley, cap de Departament de Dramatúrgia i Direcció a Eòlia. Ell em va proposar "aprofitar" els coneixements de l'Òscar Vilarroya i la seva predisposició a aconsellar a algun alumne que decidís aproximar-se al món del teatre des d'una perspectiva científica. Jo vaig acceptar encantat. Al llarg dels últims mesos hem parlat, els tres, en diverses ocasions de conceptes, idees i elements que conformen l'acte teatral. Finalment he triat un d'aquests elements –la veritat escènica– i he començat a desenvolupar maneres d'apropar-me al tema. La idea és analitzar què pot aportar cada manera de relacionar-se amb la veritat escènica segons la interpreta cada director, cada actor, cada companyia, cada estètica...

L'element central d'aquesta investigació serà la relació entre el director i l'actor. Ens interessa la relació entre els dos mons i com ho afronta cada artista. Com el director trasllada a l'actor la seva percepció o interpretació de l'escena, del personatge, de la peça o, en general, del món i la identitat humana, i com l'actor fa seu o afegeix aquestes concepcions a la seva manera de treballar el material dramatúrgic o interpretatiu i fa el mateix amb la visió del director (i l'altera). Com es relacionen les vivències de cada part de la peça per crear un llenguatge estètic comú.

La clau serà trobar diferents relacions i diferents maneres de treballar i com funcionen les diferents parelles: ¿es complementen des de diferents punts de vista?, ¿es potencien des de punts de vista idèntics?, ¿entenen la relació de manera similar i això els ajuda o, al revés, el que els ajuda és entendre-la de manera diferent?...

El concepte pel qual hem volgut començar és la veritat. La veritat dins de l'acte teatral, dins de l'atmosfera escènica. La veritat té moltes accepcions teatrals; la veritat interpretativa realista del mètode Stanislavski i d'Uta Hagen, la veritat "política" en relació amb l'acte social-teatral de Brecht, la veritat brutal que neix amb la performance que exemplifiquen Abramovic o Angélica Liddell en els últims anys...

En definitiva, realista o surrealista, teatre de text, performàtic o dansa contemporània, espectacles de gran públic o de petit format, en tots ells, ja sigui entre el públic o en alguna crítica o entre professionals de sector, es poden trobar fàcilment comentaris que remeten a la idea de que allò "té veritat" (generalment en positiu) o "no té cap veritat" (gairebé sempre en negatiu).

Crec que investigar aquesta veritat, la relació entre l'actor i el director, i les seves diferents formes és un procés d'enriquiment a través de la diversitat, ja que l'objectiu no és descobrir una única veritat o obtenir un resultat. L'objectiu és nodrir-se de totes les formes possibles d'acostament a la "veritat teatral" perquè aquesta sigui més rica, més complexa i més accessible.

Així que he decidit iniciar aquest projecte, al qual –sense consulta prèvia i amb certa pompositat– he anomenat, per ara, projecte Dialektiké. Aquest és en definitiva el pròleg per al diari de la investigació que anirem desenvolupant en els propers mesos.

a. r. f.
Barcelona, ​​març de 2020
Share by: