40 anys de La Fura dels Baus

Entrevista a Àlex Ollé

(a càrrec de Pablo Ley)

Hi ha moltes maneres d'explicar-les. El difícil és saber quines van ser de debò les causes efectives. O és que, potser, més que de causes, hauríem de parlar de casualitats. ¿És o no és una casualitat que ens trobéssim nou persones amb les capacitats, entre tots, de gestionar aquell univers estètic i creatiu? Érem tan diferents, ens complementàvem tan bé... És com els cromosomes, que de sobte s'ajunten d'una manera que els fa fer un salt evolutiu. Cadascú de nosaltres aportava un punt de vista especial.

És cert que l'evolució la impulsa l'entorn. A La Fura hi ha, sense dubte, una cosa generacional. La seva història comença amb la trilogia: Accions, Suz/O/Suz i Tier Món. Però La Fura té una prehistòria que arrenca el 1979. Són els anys en què La Fura fa teatre de carrer anant de poble en poble amb una furgoneta. La cultura estava al carrer. La mort de Franco, la Transició..., van donar protagonisme a la gent, i la gent s'expressava al carrer, en manifestacions duríssimes i amb una repressió brutal. És en aquest context que cal entendre la cultura del carrer dels primers ajuntaments democràtics. Les cercaviles formaven part d'aquest increïble ambient de festa política al carrer.

Sí, és clar que van influir molt els corrents estètics que ens arribaven en aquell moment d'Europa i Amèrica. El punk, la música industrial, l'earth art, el body art, les performances, l'estètica dels concerts en directe... En això també ajuda la pròpia composició del grup. Una part del grup venia de Moià –Marcel·lí Antúnez, Carlus Padrissa, Pere Tantinyà–, la resta del grup –Jordi Arús, Hansel Cereza, Pep Gatell, Miki Espuma, Jürgen Müller i jo mateix– era de ciutat. És una barreja curiosa i explosiva. Però és tota aquella època. Perquè, tu te'n recordes del Cirque Aligre?

A mi el Cirque Aligre em va marcar. L'estètica era punk. De sobte entrava un tio a cavall i t'anava fotent hòsties. Després hi havia el domador de rates, que les feia saltar per un cèrcol de foc i se les ficava a la boca. Però el Cirque Aligre formava part de l'ambient natural dels anys 80. Són coses que van conformar el nostre univers mental. Coses com Archaos, Royal de Luxe, Survival Research Laboratory, Einstürzende Neubauten... Era l'època. Les coses passen perquè hi ha la necessitat que passin.

Un altre cop de la casualitat. Vam anar a Sitges. Vam proposar de fer una cercavila –sense cobrar, perquè ens volíem promocionar– i, de sobte, ens van portar a un espai que va desencadenar la nostra imaginació. Va ser de debò l'espai l'element desencadenant. Era un pas a nivell sota les vies del tren, hi havia uns forats per on podia sortir un actor... Evidentment que vam utilitzar tot el nostre bagatge de teatre de carrer, però és allà on vam fer el salt del carrer a una altra mena d'espectacles que són els que tothom reconeix com d'estètica furera. És ja l'estètica que desenvoluparem en els següents espectacles. Cotxes rebentats, carrets de la compra, televisors amb pantalla de neu, motors de rentadora, bombones de butà...

Sí, Accions era exactament això, accions escèniques, però a Suz/O/Suz ja es plantejaven altres aspectes. Era un retorn al ritual en un món postnuclear, un tema que als anys 80, amb la Guerra Freda encara activa, preocupava tothom. Anàvem amb camisa i corbata però sense pantalons, els objectes eren les restes d'una civilització anihilada, hi havia rituals d'iniciació... En canvi a Tier Món ens plantejàvem la guerra, la fam, l'èxode... Són espectacles el rerefons dels quals continua sent perfectament actual.

Al capdavall, la base del nostre llenguatge era una estètica multidisciplinar, urbana, en la qual la música vertebrava l'espectacle, tot generant ambients i ritmes, no hi havia text, buscàvem sobretot la potència expressiva de les imatges... I hi havia una voluntat ferma d'acció i reacció amb l'espectador. El que volíem, sobretot, era provocar sensacions. Tot era molt més visceral que cerebral. Teníem la necessitat de trencar la passivitat de l'espectador... que no deixava de ser, intuïtivament, la forma com nosaltres expressàvem la necessitat de trencar amb el passat.

Em queda tot –del bo i del dolent, perquè de tot s'aprèn–. El més important: la capacitat d'organitzar el caos, no sé treballar sense fer una immersió en un allau d'imatges, suggeriments, un bombardeig d'idees irreconciliables que, al final, caldrà destil·lar per donar-li forma. Una altra cosa: no sé treballar sol. Necessito el meu equip. El mètode de treball és sempre molt a prop de la creació col·lectiva. I després hi ha el que jo anomeno ADN de La Fura dels Baus, un univers estètic que és impossible defugir (i tampoc ho busco).

Risc, investigació i treball en equip.