Confinament, 32è dia.
Com en tota col·lecció, les imatges que estan en l'origen d’aquesta mena d'arxiu que anomeno Bilis negra
provenen de filiacions diverses. Algunes d’elles neixen de la contemplació d'alguns objectes del meu entorn proper, altres obeeixen a una reiterada fixació, com en el cas de les mans mostrant-se o sostenint objectes; n'hi ha que provenen de fotografies històriques d'edificis, dissenys i cartells d'autors relacionats amb la Bauhaus (Moholy Nagy, Herbert Bayer, Renger Patzsch), i estimulen el record i el desig d'una manera de posar en joc la gramàtica visual i l'art en relació al món. També n'hi ha que fragmenten la figura o enquadren l'espai en un format que escapça la mirada o la focalitza cap un punt. Amb tot, l'apropiació heterogènia de motius i la composició de la seva disposició final pretenen formar un contínuum visual no ordenat, on, a través de les direccionalitats de línies, els contorns dels volums i la relació de clars i foscos es dilueixin en una sèrie de figures abstractes més enllà del reconeixement evident.
El confinament provocat per la terrible pandèmia està ple de silencis ignots, incerteses tremendes, absències doloroses i temps dilatat. La pràctica del dibuix esdevé un intent de meditació esbiaixada, efectua una distracció conscient en aquest parèntesi i ofereix una via d'apropiació d’una realitat que es desfà entre les mans.
Darrerament penso si és possible el fet artístic sense una mà que faci i un ull que vegi, sospito que sí, però que no ens n'adonem i que probablement aquest sigui un fer gratuït, radicalment lliure, no vanitós i que ha existit sempre en el silenci absolut o en la natura autosuficient, la que no té memòria, ni consciència però sí potència, entropia i funciona més enllà de l'acció humana.