Habitualment m’atrauen materials de dibuix com la pols, la cendra, el grafit, la tinta, el iode, l’acció de la llum del sol o de la humitat sobre el paper. En el lent procés de fer aparèixer les imatges, algunes desapareixen per les decisions preses de fixar-me més en la textura o el context, i d’altres s’alteren per l’acció de les condicions atmosfèriques, la intervenció de l’aigua o la negació del dibuix previ. De vegades penso que, més que dibuixar, sóc l’agent que posa dics a les aiguades, treu a la pluja un dibuix pretesament acabat perquè les gotes facin la seva feina, o decideix exposar un paper al sol del migdia per sobtar el seu assecatge i alterar la previsió del resultat.

En aquesta sèrie, la restricció de la gama de colors a les possibilitats oferides per la combinació del iode i la tinta xina m’ajuda a no distreure’m de l’essencialitat de les imatges. Quan aquestes es resisteixen o el paper es cobreix amb un fons monocrom i abstracte, la contiguïtat amb els que es despleguen al seu voltant semblen mostrar una pausa dramàtica necessària per al conjunt.

Els passejos fets en les fases diverses de desconfinament i la mirada renovada sobre alguns elements naturals del paisatge proper m’han fet atendre de nou a l’entorn com un medi únic i insubstituïble, del qual nosaltres no en som amos ni tan sols gestors. Faríem prou a ser bons companys de viatge i considerar que el nostre paquet cultural és la brúixola que duem per interpretar la nostra relació amb el món, però que no podem imposar com a únic instrument d’orientació.

Aprendre de nou a llegir les pedres, les plantes, els insectes com un llenguatge ancestral que vam abandonar per abraçar-nos a la velocitat del progrés. En el llindar de la metròpoli hi trobo frases construïdes amb aquest llenguatge i línies de versos que han deixat el seu pòsit arran de terra i em desenganxen del pes de la cultura apresa.