Àngels Bassas, actriu, escriptora, articulista, s'incorpora amb aquest article a la revista Ítaca per a reflexionar sobre el teatre, l'art, la cultura, la dona, el món...
deixar-se 
guiar per la intel·ligència del cos. els processos creatius. per Àngels Bassas
si vols saber més coses sobre l'Àngels Bassas, clica sobre la imatge

Fotografía Jordi Aymamí

En l’era de la precarietat laboral, de l’empobriment cultural progressiu, de l’alienació provocada per la tecnologia, qualsevol reducte de cultura que sobrevisqui, ens pot retornar a la pau d’esperit que només l’Art proporciona.

Però esclavitzats per les necessitats econòmiques i les obligacions vitals que se’ns imposen, d’on aconseguim treure l’impuls per a crear? 
On trobem la força per a tenir ganes encara de fer cultura? 

La rapidesa frenètica de tot, que els nous temps ens exigeixen, ens xucla i ens arrossega cada dia fins a l’extenuació. 
Només l’art ens obliga a aturar-nos per a fer una pausa. 

Per això, malgrat un horitzó tan gris en el nostre sector cultural, la cultura no morirà mai. Perquè només l’art té la força de deixar-nos respirar. Només l’impacte de l’art en la nostra ànima, té la capacitat de transformar i influir en una societat. Només un bon llibre, una bona obra de teatre, una bona pel·lícula o sèrie, una obra d’art o qualsevol creació, té la força de retornar-nos al nostre propi jo. Perquè ens sorprèn, ens sacseja, ens emociona, ens interpel·la directament al cor i al pensament, i ens fa mirar les coses des d’una nova perspectiva.

I sobretot, la cultura i l’art sobreviuen, perquè encara existeixen reductes de creació; verdaders herois i heroïnes, creadors i creadores, que segueixen sent la resistència activa que sobreviu a la dictadura de l’empobriment mental.

D’on sorgeixen els processos creatius? 
Com emergeixen els personatges quan escrivim una obra de teatre o una narració? 
Des d’on imagina un director una posada en escena?
Com encarna un actor o actriu el personatge per a convertir-lo en una cosa viva?

Sempre he pensat que el primer impuls de crear obeeix a la necessitat de dir alguna cosa, i al desig de comunicar-nos amb l’alteritat. Només emmirallant-nos en “l’altre”, empatitzant amb altres éssers humans, veient altres punts de vista, som capaços de millorar el nostre “jo”. 

Siri Hustvedt, al seu llibre La mujer que mira a los hombres que miran a las mujeres (editat per Seix Barral, en castellà/ Edicions 62, en català) diu que “El arte es llegar a otra persona, es un intento de ser visto, entendido y reconocido por otro”. I que en la trobada entre l’espectador i “l’objecte artístic”, l’art impacta en el nostre subconscient (relacionat amb les emocions), i el nostre insconscient col·lectiu (els nostres records més primitius i les marques de vivències ancestrals) ja que només en aquesta percepció subjectiva que és l’experiència de donar i rebre una obra d’art, es produeix el miracle de la transformació. Aquesta gran pensadora dels nostres temps, una de les veus més importants de les lletres nord-americanes, una veu femenina necessària, ens ofereix el seu extraordinari pensament quan escriu en els seus assajos sobre art, psicoanàlisi, neurociència, filosofia….però també ens regala la seva literatura (també té unes quantes novel·les de ficció). 

A mi m’ha inspirat profundament llegir-la. Quan ve a dir que en la creació, un artista primer s’ha preparat intel·lectualment però després es deixa guiar per la intuïció, Hustvedt menciona que sempre hi ha “…un terreno preverbal, fisiológico, rítmico, y motor que precede al lenguaje y lo inspira”. Em vaig sentir molt identificada amb el que explica sobre els processos creatius. Com ella, quan escric els meus llibres, arriba un moment que és com si els personatges parlessin per si sols, més enllà de mi mateixa…. com si sorgissin del meu subconscient o inconscient i prenguessin la paraula. Quan estic al mig del procés de creació d’una novel·la, un cop arrencada (que és la part més difícil), és com si tot fluís per si sol, com si tot hagués de ser així i no de cap altra manera, com si ells es carnalitzessin i parlessin a través meu. Jo només sóc la conductora d’alguna cosa que ha de ser dita o creada. La sensació de que parlen malgrat jo mateixa. Em fa pensar en Sis personatges en cerca d’autor, de Luigi Pirandello, on els personatges, rebutjats pel seu autor, irrompen a l’escenari per a reclamar el seu espai i la seva existència. 

I el mateix em passa quan encarno un personatge com a actriu: arriba un moment dels assajos, que tot l’anàlisi intel·lectual o la investigació racional que has fet, deixa pas a la intuïció pura i dura, i el teu cos es comença a comportar de forma, a vegades, imprevisible, i sol ser precisament quan sorgeixen coses verdaderament interessants per a la interpretació. Arriba un moment que coneixes tan bé el personatge, que et deixes guiar per la “intel·ligència” del cos. I és en l’equilibri entre la raó i el cos, entre la ment i les emocions, entre l’intel·lecte i la intuïció, on trobem respostes efectives a l’hora de crear un personatge genuí, únic i verdaderament creïble. I per més ben escrit que estigui un llibre en la seva “forma” o per més ben executat que estigui un personatge en la seva “tècnica”, si no està ple de de l’impacte emocional, no perdurarà en el nostre record ni es mantindrà viu en el nostre interior més enllà de l’experiència immediata.

Per mi la ficció és un instrument per a millorar la realitat.

El tema que he encetat avui, dóna per estendre’s més. 
Potser seguirem en d’altres articles o debats compartits. 

Seguim creant des de la resistència cultural.

Perquè si, com deia Lorca, “ el teatro es la poesía que se levanta del libro y se hace humana”…
seguirem dempeus i vius…. si seguim fent cultura.

ÀNGELS BASSAS
26 d’octubre del 2019

Share by: