EN TEMPS DE CORONAVIRUS
Memòria de l’organització sanitària republicana a la Guerra Civil
per Jordi Barra
Dedico aquest article a la memòria del meu germà Miquel (Tros de llum)
La irrupció sobtada del coronavirus a les nostres vides m’ha empès a fer, des del meu confinament, una petita aportació. Quan una societat o persona es veu sacsejada per una adversitat, reacciona oferint alguna forma d’oposició. Aquesta pot ser molt variada. És un tema, el de la resistència, que m’interessa especialment d’uns anys ençà. Aquests dies s’ha parlat sobradament de moments de la història en què una patologia ha afectat de forma rellevant molts individus de diversos països a la vegada, el que anomenen pandèmia. Per la seva importància, la pesta negra a Europa del segle XIV al XVIII i la grip del 1918, la coneguda com a pesta espanyola, han estat les més recordades. El que vull destacar en aquest article no és això, sinó el sistema sanitari que es crea quan cal enfrontar-se a un fet extraordinari com seria una malaltia, una catàstrofe natural o, com en aquest cas que desenvoluparé, un conflicte bèl·lic. Un fet que desborda l’estructura existent i que obliga a prendre noves formes d’actuació i redimensionar-ho tot. Lliçons dels nostres avantpassats útils per a les circumstàncies actuals. Salvant les distàncies, perquè no és el mateix l’afectació per un virus que per una guerra. Aquests dies, sovint, hem sentit l’ús d’un llenguatge castrense per encarar l’actual emergència. Penso que és inapropiat. Certament ens trobem davant d’una crisi, però aquesta és de salubritat i no pas bèl·lica. Per tant, la resposta ha de ser liderada per científics i no per militars. 

La lliçó apresa a la Primera Guerra Mundial 

Recordem que l’organització és una de les principals formes de resistència. I davant d’un gran daltabaix, encara més. La definició d’organització és: “Conjunt de persones i instal·lacions amb una disposició de responsabilitats, autoritats i relacions”. També: “Associació que es proposa unes finalitats determinades”. I la d’organitzar: “Donar (a quelcom) una estructura orgànica. Constituir (quelcom) de parts dependents entre elles destinada cadascuna a acomplir una funció especial”. O sigui, crear un sistema per entomar i defensar-nos d’un fet que ens perjudica o ens pot perjudicar. Posar el pensament al servei de resoldre un problema, planejar tota una estructura i un organigrama que, tenint en compte els recursos al nostre abast, resolgui de la manera més eficient el repte que pretenem superar. Fer servir la nostra intel·ligència en el sentit que assenyala el filòsof i pedagog José Antonio Marina quan diu: “La intel·ligència és la capacitat de resoldre equacions diferencials, per descomptat, però és abans de res la capacitat per organitzar els comportaments, descobrir valors, inventar projectes, mantenir-los, ser capaços d'alliberar-se del determinisme de la situació, solucionar problemes, plantejar-los”.

Amb milions de soldats i civils morts i ferits durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) es treu una lliçó molt important: si una persona no era atesa adequadament en les cinc o sis hores posteriors a ser malferida per munició, metralla o una explosió, la ferida s’infectava. Generalment es produïa un dèficit d'irrigació a conseqüència d'una obstrucció arterial que esdevenia en gangrena. O sigui, necrosi, mort dels teixits. La manera d’aturar-ho, per evitar l’extensió i defunció del pacient, era tallar, sempre que fos possible, la part afectada. D’aquí, la gran quantitat d’òbits i de mutilats de guerra que es va produir. El ferit trigava massa en arribar a un lloc d’atenció mèdica adient. Sabut això, amb aquesta lliçó apresa de la Gran Guerra, els metges republicans es plantejaran una estratègia que seguiria la idea de la dita popular de “Si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya anirà a Mahoma”. Així doncs, el pla passaria per apropar al màxim el sistema sanitari a la víctima escurçant el temps entre el moment de la lesió i el moment de la cura. 

A Espanya, després de la Batalla de Terol, el 13 de març de 1938, s’inicia per part del bàndol franquista l’anomenada Ofensiva d’Aragó. Aquesta culminarà amb l’entrada de la IV Divisió de Navarra del general Camilo Alonso a Vinaròs (15 d’abril), i la posterior ocupació de 32 quilòmetres de la costa mediterrània (19 d’abril). Això provoca la ruptura del territori republicà en dues zones. Catalunya queda, així, separada de la resta de la República. En aquest marc territorial i temporal, podrem observar el dispositiu sanitari coordinat que marxava al costat de l’Exèrcit republicà, i que s’estenia des del front situat en les lleres dels rius Noguera Pallaresa, Segre i Ebre, fins a totes les instal·lacions hospitalàries de la rereguarda.
Edificis que muden de funció

Abans de res, dir que hi havia dos sistemes paral·lels, el civil i el militar. El primer era semblant a l’actual. Uns hospitals de referència repartits en 20 divisions sanitàries. Els metges atenien la població igual que en temps de pau, però es trobarien davant de problemàtiques inèdites fins llavors: ferides de bombardeig, desnutrició, febre tifoide i tuberculosi. Aquestes dues últimes ja les coneixien, però arribaven en forma epidèmica. Igual que ells, nosaltres, sense deixar d’atendre la resta de malalts, hem hagut de prioritzar els afectats pel coronavirus que han arribat en gran quantitat en un breu espai de temps. S’han traslladat pacients i reprogramat les visites no urgents per descongestionar. L’objectiu ha estat evitar, tant sí com no, el col·lapse del sistema. 

Com hem vist, el front de guerra no arriba a Catalunya fins a la primavera de 1938. De sobte, es necessitaren tot un seguit d’hospitals militars que en aquell moment no existien. Un edifici d’aquestes característiques no es construeix d’avui per demà. Tot i que, al gener del 2020, els xinesos han demostrat que ells, sí. A Wuhan, entre el 23 de gener i el 2 de febrer, 7.000 obrers treballant 24 hores amb la tècnica de mòduls prefabricats, en 10 dies, van construir un hospital de nova planta de 25.000 m² i 1.000 llits a Houshenhan. Impressionant! Encara que, a la nostra ment, la Gran Muralla (V a.C. – XVI d.C.) continuarà sent el referent imbatible del prodigi constructiu xinès. Al 1938, a casa nostra, no posseïen aquesta tècnica, i van haver de confiscar, adaptar i reutilitzar tot un seguit d’immobles de gran capacitat per pal·liar la problemàtica. 

En tenim molts exemples. A l’enorme edifici de l’antiga Universitat de Cervera, construït entre 1718 i 1740, es va instal·lar la Clínica Militar Nº 2 amb 700 llits. També en altres de l’església que van quedar buits després dels episodis de repressió religiosa de 1936, com els col·legis dels Maristes de Valldemia (Hospital Militar Nº 3) i el dels Salesians (Hospital Militar Nº 7), ambdós a Mataró. Un de molt important va ser el Monestir de Montserrat, que va sobreviure a la destrucció anarquista dels primers dies de la guerra gràcies a la protecció d’un grup de mossos d’esquadra enviats per la Generalitat. Va esdevenir en la Clínica Militar “Z”, un centre de Dèbils i Convalescents, depenent de l’Hospital de Manresa. Amb 250 llits, progressivament va passar a 1.300 fins arribar a 3.000! No només destacà per la seva gran capacitat, aprofitant les dependències destinades a pelegrins, visitants i monjos, sinó també per les teràpies aplicades que comptaven amb un Centre de Recuperació Funcional (ús d’aparells de rehabilitació) i un Centre d’Enduriment (pràctica de gimnàstica i esport) que, posteriorment, van fer servir els nazis a la Segona Guerra Mundial en el Cos de Sanitat dels hospitals de rereguarda (Reservelazaretts) de l’Exèrcit alemany (Wehrmacht).

Moltes instal·lacions de repòs i turístiques van córrer el mateix destí. Per exemple, a l’interior, a Ribes de Freser, al Pirineu i a nou quilòmetres de la frontera francesa, trobem el Balneari de Montagut (Clínica Militar Nº 6); i a la costa, a Sitges, un centre de recuperació i convalescència a l’Hotel Terramar.

D’aquesta manera, l’arquitectura va haver d’adaptar-se mitjançant la versatilitat dels espais, que van alterar la seva forma original al servei de les exigències canviants del moment. Un interiorisme resolutiu al servei de les noves urgències i la carència de mitjans. Com diu l’arquitecte xilè Alejandro Aravena, premi Pritzker 2016 i referència actual de l’arquitectura social, “A major complexitat, major necessitat de donar respostes simples, que no beneites, que permetin no quedar-se en el paper”. O quan rebla: “A major escassetat major necessitat de justificar les operacions que fas. L'escassetat de recursos obliga a l'abundància de sentit”. La confiscació i adaptació dels edificis van facilitar el continent, el contenidor. Dintre d’ells s’instal·larien els llits, els quiròfans, els equips (el hardware). I allà desenvoluparien el seu treball els metges, les infermeres i el personal sanitari (el software). 

Aquests dies hem vist fórmules semblants. D’una banda, hospitals de campanya consistents en macrocarpes o aixoplugats en grans edificis. D’altra, l’ocupació d’immobles que, igual que a la Guerra Civil, han mudat la seva activitat. Sovint vinculats directament a centres sanitaris, han passat a ser una mena de nova planta connectada però separada físicament de l’hospital. Allà, bàsicament, s’han traslladat pacients amb altres malalties o en baixa simptomatologia o recuperació del COVID-19. De la mateixa manera, a l’atenció ambulatòria de pacients sense coronavirus, convertint-se, així, en Hospital de Dia polivalent amb més garanties de seguretat pels malats amb altres patologies que també requerien atenció. S’ha fet servir l’anomenat doble circuit, que separa en un mateix àmbit el recorregut que han de realitzar infectats o presumptes infectats dels que no ho estan, per evitar el contacte i el contagi en un espai de risc màxim. 

Destaca a la capital catalana, amb gran concentració demogràfica, el projecte Pavelló Salut amb l’habilitació de quatre centres esportius. El més gran, amb 225 llits, s’ha ubicat a la muntanya de Montjuïc, a l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEFC), per atendre l’Hospital Clínic. Separats per dos quilòmetres i mig, curiosament, l’evolució favorable de la pandèmia va fer que no s’arribés a obrir. El primer en entrar en servei va ser el Pavelló Salut Vall d’Hebron, situat al Centre Esportiu Municipal Olímpics. Amb 132 llits es troba a només 130 metres de l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron. També, el Centre Esportiu Municipal del Guinardó (centenar de llits) per ampliar la capacitat de l’Hospital de Sant Pau, que es troba a 200 metres. S’organitza en sis sales de fins a setze llits, dipòsit d’oxigen, sales autònomes i dutxes. Finalment, el Centre Esportiu Municipal Claror Marítim (70 llits) per reforçar l’Hospital del Mar. Ambdues instal·lacions es troben una al costat de l’altra, paret amb paret. La idea és crear uns espais que facilitin treballar en les mateixes condicions que una sala hospitalària. 

També s’ha recorregut a l’ús de recintes firals. A l’Hospitalet de Llobregat, al pavelló 4 del recinte de Gran Via de Fira de Barcelona es va muntar, sota la responsabilitat operativa de l’Hospital Universitari de Bellvitge, l’anomenat Hospital Fira Salut. Aquest equipament, amb capacitat inicial per a 300 llits ampliables de forma ràpida en 700 més, es va crear per atendre persones malaltes procedents de centres sanitaris de l’Àrea Metropolitana Sud de Barcelona. Igual que a l’INEFC, no va caldre posar-lo en servei. 

El confinament va palesar encara més les problemàtiques socials. Al buidar-se els carrers es va evidenciar la dificultat i impossibilitat dels sense sostre per acomplir la normativa. Aquest precepte demanava un impossible que una vinyeta que corria aquests dies per la xarxa retratava perfectament:
De la mateixa manera, Fira de Barcelona va cedir un edifici per pal·liar aquesta altra casuística no sanitària però efecte col·lateral de la pandèmia: la manca d’habitatge, l’existència, encara que no vulguem veure-ho (invisibilitat dels més pobres), de gent que viu al carrer. Es va fer amb l’habilitació, com a centre d’acollida per a persones en conjuntura vulnerable, del Palau 7 (Victòria Eugènia) del recinte de Montjuïc, amb àrees de descans, menjador i dutxes en 6.000 m² i capacitat de 450 places ampliables a 1.000. A més, a la cuina central del recinte de Gran Via, es van cuinar 17.000 menús per a hospitals i residències de gent gran. 

Igualment, a Madrid, el recinte firal de la capital va transformar el seu ús. El macrohospital de campanya d’IFEMA va ocupar 20.000 m² dels pavellons 7 i 9. El muntatge va començar el dia 20 de març a les 17h, i 29 hores després ingressava el primer pacient. Una de les principals dificultats va ser la instal·lació d’un dipòsit de gasos medicinals de 80 m³ amb els corresponents quilòmetres de canonades de coure per part de les empreses especialitzades de Carburos Metálicos i Air Liquide. Tenia pavimentació del terra amb PVC, mòduls, presses d’electricitat i aigua, passadissos... L’empresa de mobles IKEA va fer donació de 500 llits. Quan va ser clausurat l’1 de maig, havien estat ateses 4.000 persones. També el 20 de març es va habilitar al Pavelló 14 un alberg d’emergència per a 150 persones. 

El 19 de març del 2020, una ordre del Ministeri de Sanitat decretà que els allotjaments (hotels, càmpings i altres establiments turístics) havien de tancar; i donaven de termini fins el 26 de març perquè els darrers hostes marxessin. La intenció, igual que durant la guerra civil, ha estat habilitar hotels com a centres de monitorització i recuperació per descongestionar, d’aquesta forma, el sistema sanitari. En habitacions d’ús individual, els pacients han fet un doble registre: el sanitari i l’hoteler. Sense poder sortir de les habitacions i rebre visites, han pogut passar la quarantena aquells pacients lleus de COVID-19 que requerien aïllament i que no podien fer-ho a casa seva. Sense ingrés en un hospital, tant a l’inici com a la fase final de la malaltia, han pogut rebre un seguiment.

També han servit com estança del personal mèdic, d’equips sanitaris i d’altres professionals que per diverses causes no podien anar als seus domicilis. A diferència de fa més de 80 anys, no ha calgut fer confiscacions. A Catalunya, mitjançant el Projecte Hotel Salut, un acord entre la conselleria de Salut i el Gremi d’Hotels de Barcelona i la Confederació Empresarial d’Hostaleria i Restauració de Catalunya, ha permès disposar d’instal·lacions hoteleres, inclosos els seus serveis de càtering, neteja i bugaderia, principalment a la Ciutat Comtal, però també a altres municipis (El Prat de Llobregat, Viladecans, Cornellà, Castelldefels, Figueres, La Jonquera, Tortosa...). A la Comunitat de Madrid, si fa no fa, el mateix. En aquest cas amb la complicitat de l’Associació Empresarial d’Hotelers de Madrid. Tots aquests hotels són cèntrics o propers a hospitals, estacions de tren i aeroports. 

Hores d’ara, encara que majoritàriament ja han tancat, alguns d’aquests immobles es mantenen totalment equipats per si es produís el temut “rebrot”. Disposar d’aquests edificis esportius, firals i hotelers ja dotats i llestos per funcions sanitàries, permetria entomar en millors condicions que fins ara un possible augment sobtat de casos de COVID-19. En aquesta ocasió ha calgut improvisar (“Fer (quelcom) sense estudi ni preparació, en el moment que se'n presenta la necessitat”). Però caldria fer cas a Hamlet quan diu a Horaci: “Si ve ara, no vindrà després. Si no ve després, vindrà ara. Si no ve ara, vindrà un dia. Tot és estar preparat”.
Districte 11: Sarajevo
 
Aquesta vinculació que hem vist entre una infraestructura preexistent (hospital) i una nova allunyada (pavelló d’esports o recinte firal), recorda molt el sistema organitzatiu que es va crear entre Barcelona i Sarajevo en la situació d’emergència que van suposar les guerres iugoslaves (1991-2001). En aquest cas no va ser sanitari, sinó un model de cooperació i de gestió municipal de llarga distància. Al 1992, coincidí l’entusiasme barceloní per l’olimpíada (moment alegre) amb un dels setges (moment tràgic) més llargs de la història militar contemporània (5 d’abril de 1992 al 29 de febrer de 1996), el que va patir durant 44 mesos la capital de Bòsnia-Herzegovina. Envoltada d’artilleria i franctiradors des dels turons propers, allò sí que va ser un veritable confinament, amb més de 10.000 morts i 50.000 ferits. En ella també s’havien celebrat al 1984 uns jocs olímpics, la XIV edició dels d’hivern. La Ciutat Comtal té deu districtes, i Sarajevo esdevindria el número 11. 

L’alcalde Pasqual Maragall va crear, d’aquesta forma, el Districte 11-Sarajevo. El propòsit era encastar en l’organigrama municipal aquest nou districte, com si fos un més amb el seu gerent, interventor, tècnics... S’aconseguia vèncer, o si més no reduir, les dificultats logístiques i burocràtiques que suposa sempre canalitzar l’ajut humanitari a països en conflicte. La societat civil de Barcelona, i també de Catalunya, es va involucrar molt amb l’acollida de refugiats en famílies i l’enviament de material, no només a la capital sinó a d'altres indrets de Bòsnia-Herzegovina. Els mitjans de comunicació cobrien qualsevol acció que es realitzava. Predominava la idea de pensar globalment i actuar localment. L’evolució i fi del conflicte, el pas del temps i el propi sentit del projecte, que tan d’orgull havia creat entre molts barcelonins que es van implicar, va fer que aquest pla de cooperació, referent al món, anés minvant.

Què queda d’aquells fets que van aconseguir obrir ponts de solidaritat entre dues ciutats malgrat els 1.350 quilòmetres que les separen? Què queda en la memòria col·lectiva d’aquell compromís? I en la individual? On són les traces d’aquell suport humà i material en moments d’extrema duresa que van ocórrer ja fa més de vint anys llargs?

Moltes persones guarden records i llaços personals reforçats o erosionats pel pas del temps. Aquests dies que hem romàs tancats a les nostres llars i molts han aprofitat per fer dissabte, potser han aparegut objectes o fotografies d’aquells fets. I potser, aquestes han estat llençades, guardades tal qual o, com es fa avui dia, s’han escanejat les imatges per revifar els seus colors digitalment i conservar un record visual restaurat d’aquella experiència. 

La traça en l’espai públic la trobem al nomenclàtor. La principal plaça de la vil·la olímpica de Mojmilo, a Sarajevo, s’anomenà Barcelona. I també en un monòlit que recorda els esdeveniments. A casa nostra, hi ha un carrer Sarajevo al Prat de Llobregat que fa un creuament poètic amb el carrer Miquel Martí i Pol. També a Roses, a l’Alt Empordà, on s’envolta d’altres carrers amb noms de capitals europees (Praga, Viena, Londres, Oslo, Roma, Lisboa, Amsterdam...), difícilment amb relació amb els successos de què parlem. Sabadell, subseu olímpica de futbol al 1992, va ser el municipi que juntament amb la capital catalana va establir relacions més destacades i especials amb Sarajevo. En ella, podem localitzar, amb un sinuós recorregut d’1’1 quilòmetres, un carrer dedicat a la capital de Bòsnia-Herzegovina, que ens ofereix al final del seu trajecte una metàfora cartogràfica carregada de simbolisme. A la plaça Joan Alsina (sacerdot obrer català assassinat a Xile pocs dies després del cop d’estat del general Pinochet), s’uneix amb els carrers Primo Levi i Walter Benjamin. Si contemplem amb atenció, als mapes podem trobar petites sorpreses com aquesta, una autèntica perla, un regal per a l’observador atent.

No sé dir què queda d’aquell esperit solidari. Malgrat que els jocs olímpics sempre i ara han estat un medi de propaganda, d’interessos i valors competitius molt discutibles, l’evocació d’aquell projecte del Districte 11, em porta a rellegir el primer dels set principis fonamentals de la Carta Olímpica: “L'Olimpisme és una filosofia de vida, que exalta i combina en un conjunt harmònic les qualitats del cos, la voluntat i l'esperit. En associar l'esport amb la cultura i l'educació, l'Olimpisme es proposa crear un estil de vida basat en l'alegria de l'esforç, el valor educatiu del bon exemple, la responsabilitat social i el respecte pels principis ètics fonamentals universals”.

La logística dels morts

Recuperant el tema de la metamorfosi dels immobles provocada per la pandèmia, potser la que ha produït la sensació més esgarrifosa i macabra ha estat la creació de dipòsits de cadàvers d’emergència en llocs inversemblants. Quan es produeix un nombre elevat d’òbits i, per alguna circumstància, la capacitat per enterrar es desborda, es crea un mètode per emmagatzemar els cossos fins poder inhumar-los. A la guerra civil, sovint, els morts no es poden enterrar dignament i on pertocava davant el ràpid avançament del front, la impossibilitat de traslladar els cossos correctament, la manca d’espais amb temperatura idònia per a la conservació o per profilaxi. Per evitar l’abandó dels cadàvers i preveure, així, les conseqüències negatives de tot plegat, es va recórrer a l’ús de fosses. Principalment va ser pels confrontaments armats. Per això, la majoria de les més de cinc-centes fosses que hi ha a Catalunya són de combatents. Aproximadament, un 66%, dos de cada tres. Soldats dels dos bàndols, però generalment de republicans. El mapa de fosses ens parla. Si ens fixem bé, aquestes es concentren majoritàriament a les ribes dels rius Ebre i Segre, dibuixant perfectament de nord a sud la línea del front de guerra de 1938 de la que parlàvem abans. 

A la comunitat de Madrid, davant el tancament de la funerària municipal per manca de vestits de protecció i mascaretes, i la saturació dels crematoris per l’allau de decessos a la capital i municipis de l’àrea metropolitana, el Govern regional va adaptar les pistes de patinatge del Palacio de Hielo de Madrid (1.800 m²), al districte d’Hortaleza, i del Palacio de Hielo de Majadahonda com a morgue provisional. Els vuit graus sota cero de la superfície gelada van permetre el fred adient per conservar 1.145 difunts en el primer, i 12 en el segon. Sobre el gel es van crear passadissos amb una moqueta de color verd i espais dividits amb lletres per estructurar l’ordre de col·locació dels fèretres. Espais dedicats habitualment a l’oci i les competicions esdevenien els anomenats “dipòsits intermedis” de cossos provinents dels hospitals, abans del seu trasllat a unes funeràries desbordades en la seva capacitat. Així es va aconseguir descongestionar el treball d’aquestes empreses fins que retiressin els cossos per al seu posterior enterrament o incineració. Per la seva banda, a Barcelona, el Tanatori de Collserola va condicionar durant 53 dies tres plantes de l’antic pàrquing per emmagatzemar els fèretres a baixa temperatura. 

En tot moment, el més important, ha estat mantenir la dignitat dels difunts i evitar les imatges de fosses comunes com les de Manaus (capital de l’Amazònia brasilera) o Nova York, i la de cadàvers escampats pels carrers com a Guayaquil (Equador), vistes a la televisió aquests dies. Observar, d’aquesta manera, la importància que té a la nostra cultura assistir amb deferència les restes mortals dels nostres conciutadans. Donar el màxim sentit a la paraula vetlla. Dues de les seves definicions ho mostren clarament: “Passar la nit despert prop (d'un malalt o d'un mort)” i “Tenir cura de la seguretat i la conservació d'alguna persona o d'alguna cosa”. Lluitar i fer el que calgui perquè això sigui així. Com va dir Juan Goytisolo: “Els morts no poden protestar, però els qui estem en llista d'espera, sí”. 
Hart Island: l’illa de la mort

Els primers dies d’abril, un dron captava unes imatges aèries que van donar la volta al món. A Nova York, uns operaris amuntegaven ordenadament, en unes grans rases fetes amb excavadora, un munt de caixes de fusta. No puc anomenar-les taüts perquè, si no sabéssim que dintre reposen en bosses aïllants les restes d’éssers humans, no diferenciaríem aquells simples caixons amb el nom de la persona escrit a mà a la tapa, dels típics receptacles fets de taulons per transportar mercaderies. Era l’illa deshabitada de Hart Island, al districte del Bronx. Adquirida per la ciutat al 1868, pertanyia al departament de presons fins el 2014, que es va transferir la jurisdicció al departament de parcs i esbarjo. S’ha habilitat al llarg del temps com a sanatori, manicomi, penal i base militar. Però des de 1875, la principal funció durant dècades ha estat ser el punt d’enterrament massiu dels sense sostre o d’aquells mancats de prou recursos econòmics per realitzar un funeral. En els darrers 150 anys, no creureu la xifra, més d’un milió de novaiorquesos han estat sepultats en el seu subsòl. No és d’estranyar, doncs, el seu sobrenom: “l’illa de la mort”. Jo afegiria: “l’illa de la mort dels miserables”.

A l’inici de la pandèmia, en aquest cementiri públic, s’enterraven 25 persones setmanals. Ingrata tasca executada pels convictes de la presó de la propera illa de Rikers, el major centre penitenciari de la Gran Poma. En el moment més crític, quan els hospitals van arribar a fer servir com a solució d’urgència camions tràiler frigorífics per conservar els cadàvers, alhora que les empreses de pompes fúnebres quedaven sobrepassades, aquesta cadència d’enterraments va passar de setmanal a diària i, fins i tot, es va contractar personal addicional per fer-ho. Això ha estat així perquè, com sempre passa, les malalties, i el COVID-19 no és cap excepció, afecten preferentment els més pobres. Per evitar el contagi, ni tant sols s’han pogut utilitzar, com en d’altres ocasions, els cossos a l’escola de Medicina.

I en aquest àmbit i context, trobem The Hart Island Project, una web on, a través d’un mapa interactiu de l’illa, podem situar-nos damunt de les parcel·les de les fosses (cadascuna conté 150 adults o 1.000 nadons) i descobrir les més de 69.000 persones enterrades i registrades allà des de 1980. Gràcies a l’estàndard de metadades de domini públic geotiff, una col·lecció d’històries geolocalitzades conformen el Travelling Cloud Museum, on cada persona té una fitxa amb el seu nom i un cronòmetre en continu moviment que indica quant de temps porta el cos allà inhumat anònimament. Si algú afegeix una imatge, so, enllaç, relat, vídeo o epitafi a la fitxa i restaura, amb aquesta acció, la història personal, el rellotge s’atura. És una invitació a explorar, però també a participar-hi: ser el primer en parar el temps de la desmemòria, restaurar el record i fixar l’atenció en aquests éssers anònims. Des d’aquí, us convido a fer la vostra aportació i treure de l’oblit el que el poeta i filòsof italià del segle XIX Giacomo Leopardi anomenava “la condemna de l’indigne anonimat dels sepulcres”. 

A diferència del sistema memorialístic que hem vist de Sarajevo, que podríem definir com clàssic (nomenclàtor, monuments...), la proposta de Hard Island trobo que és força interessant. Encara que fa servir idees ja conegudes (cartografia, digitalització, interactivitat, base de dades, participació, activitats artístiques, reivindicació dels més febles,... ), és l’equilibrada combinació d’aquests elements el que la fa tan suggerent. Crea un gran interès per la biografia dels sense sostre, dels desvalguts, dels sense recursos. En definitiva, dels sense memòria. 

Què tenen d’atractius per a tantes persones aquests espais on van patir, morir o finalment romandre les restes mortals d’altres éssers humans? Per què la gent viatja, de vegades peregrina, fins a aquests indrets? Els que ens dediquem a analitzar aquest fenomen hem arribat a fer servir el terme de tanoturisme, una mena de barreja entre necessitat i curiositat. Nova York és plena d’atractius culturals, d’oci i turístics, pràcticament inabastables. Afegiríeu una visita a aquesta illa? Amb el temps limitat d’un viatge, renunciaríeu a veure d’altres coses importants per agafar un ferri i passar unes hores en ella? Quin sentit té tot plegat? Per què ens apropem als morts? Potser és una manera d’intentar entendre el món, el sentit de l’existència de la Humanitat, però també el nostre. En el passat podem esbrinar el nostre futur? No cal, perquè, no ens enganyem, ja el sabem. Només ignorem on, com i quan. Ho diu el poeta cortesà francès del segle XVI, Pierre de Ronsard: 

El temps se'n va, el temps se'n va. Senyora.
Ai!, el temps no, nosaltres ens n'anem
i ens tindrà prest la terra engolidora.

 No hem de capficar-nos. Això és la consciència de la mort i la seva inevitabilitat, però, a la vegada, la joia de viure mentre hi som. Sempre que es passeja per aquesta mena de paratges s’ha d’estar alerta. Són llocs on la nostra sensibilitat sol activar-se notablement. Qualsevol imatge, so, situació pot afectar especialment l’ànim dels que s’apropen a ells. Recordo de petit una visita familiar al nínxol del meu avi al cementiri de Montjuïc. De sobte, caminant per l’àrea enjardinada, vaig sentir un cruixit sota la sabata. Pensava que era una pedra, però aquestes no cruixen. Vaig mirar, i era una vèrtebra; una mica més enllà hi havien un parell més. Aquest fet em va trasbalsar molt. Com havia arribat aquest tros d’os fins a la meva sola? De qui era? Qui era? No seria del meu avi? Des de llavors, sempre que camino per aquest tipus d’indrets penso en el vers sufí: “Trepitja la terra amb suavitat, aviat serà la teva tomba”.
Els trens, les venes del sistema

Recuperant la idea central de l’article, el sistema creat a la guerra civil requeria d’un mecanisme per poder evacuar, el més ràpidament possible, els ferits atesos en primera instància en hospitals de campanya muntats en indrets inversemblants. Com explica el doctor Carles Hervás i Puyal, historiador de referència en estudis d’Història de la Medicina i autor de La xarxa hospitalària a Catalunya durant la Guerra Civil: (1936-1939): “Els llocs on es podia muntar l’hospital eren molt diversos i tan variats com tendes de campanya, masies, ermites, esglésies, convents, fàbriques, teatres, escoles, monestirs, túnels de ferrocarril, etc. (...) Els hospitals de primera línea anaven canviant de lloc segons avançava o s’endarreria el front de combat, com també en el cas de bombardejos continuats”. Aquestes localitzacions demostren una gran adaptabilitat, principi clau d’aquest conjunt. Una vegada estabilitzats els ferits s’evacuaven des d’aquests indrets a hospitals més segurs de la rereguarda on poguessin ser atesos millor o recuperar-se. Objectiu: allunyar-se el màxim del front de guerra. Les carreteres i automòbils de l’època no eren els mitjans més idonis. Serà la xarxa ferroviària la que acomplirà millor aquesta tasca per la seva major velocitat i capacitat d’aforament. Igual que les venes porten la sang desoxigenada al cor per regenerar-se, els trens hospitals adaptats per portar pacients en condicions òptimes, transportaran de forma adient els malats cap als hospitals militars, molt d’ells, com hem comentat anteriorment, creats amb la confiscació i habilitació d’edificis, i que, majoritàriament, es localitzaran estratègicament al costat o molt propers a les línies del ferrocarril. 

Alguns arribarien a tenir via pròpia. La línia principal es desdoblava i un dels ramals anava cap a les instal·lacions terapèutiques. Aquest disseny permetia descarregar i carregar sense afectar el tràfic de la línia principal que romania lliure. Això ho trobem al Sanatori de La Savinosa, just en el front marítim de la ciutat de Tarragona, on les instal·lacions, que en origen es van construir com a preventori antituberculós infantil, havien esdevingut un hospital de recuperació que aprofitava les bondats de la seva proximitat al mar. El desdoblament vial també funcionarà dins del Túnel de l’Argentera (Baix Camp) on se situaria un tren quiròfan que durant el dia s’aixoplugava dels atacs aeris i per la nit sortia a l’exterior de la via principal per airejar-lo, com fem nosaltres amb les habitacions de les nostres llars. D’altres localitzacions tenien via directa, com la importantíssima Clínica Militar “Z” de Montserrat, comentada anteriorment, que enllaçava amb la xarxa ferroviària en el nus de l’estació de la Companyia General de Ferrocarrils Catalans (CGFC) a Monistrol, mitjançant el recorregut de cinc quilòmetres del tren cremallera (inaugurat al 1892) que arribava al monestir. Les vies de la xarxa de ferrocarril dibuixen en el mapa unes rutes, uns camins de vida.

Com era el parc ferroviari que circulava i, que igual que el sistema sanguini del nostre cos, portava ferits cap als hospitals de rereguarda i, de tornada, tropes fresques cap al front de la Batalla de l’Ebre? El doctor Hervás ho explica en el seu llibre: “La composició d’un tren hospital habitualment era la següent: un vagó restaurant, amb cuina, un cotxe llit per al personal, dos o tres vagons amb lliteres metàl·liques, tres o quatre vagons de primera o segona classe i un furgó amb provisió de productes farmacèutics. Els vagons havien estat buidats dels seients i les lliteres (en dos o tres pisos) les havien col·locades de manera que deixaven un passadís central. Una varietat del tren hospital era el tren quiròfan. Funcionant pràcticament com un hospital de primera línea, portava un vagó equipat com a sala d’operacions, un vagó llit per a ús del personal i dos vagons amb unes vint lliteres per als ferits”. 

Amb el COVID-19 hem vist quelcom de semblant. El govern francès va realitzar una operació per alleugerir els hospitals desbordats. Des de l’estació d’Austerlitz (París), dos TGV (Train à Grande Vitesse / Tren d’Alta Velocitat) sortien un cap a Saint Brieuc i l’altre a Brest, a la Bretanya. Medicalitzats i equipats amb sofisticats equips de reanimació, el propòsit ha estat traslladar malalts pel coronavirus des de les regions més saturades cap a les que patien menys pressió. Helicòpters i avions, igualment equipats, han completat l’operatiu. 

A Espanya, RENFE va arribar a preparar tres trens AVE de la sèrie 730, model Talgo 250 (híbrids elèctric/diesel), amb rodament adaptable als diferent amples viaris (ibèric i alta velocitat); amb interiors modulars medicalitzats i amb capacitat per 18 pacients, per si calgués traslladar malalts entre comunitats autònomes. Sortosament, no va caldre fer-los servir. 

Aprendrem la lliçó?

Hem vist el sistema esglaonat desplegat pels republicans al 1938. Des de la línea de foc on es recollia del camp de batalla els ferits i se’ls practicaven les primeres cures en punts sanitaris improvisats; instal·lacions intermèdies d’estabilització; trens que evacuen en condicions als malats; aprofitament d’edificis... La guerra sacsejà l’organització del sistema sanitari i aquest, d’una forma "darwiniana", s’adaptà i respongué als canvis permanents del front.

Quina valoració podem fer de tot plegat? Quan vaig dissenyar l’àmbit dels ferits per a l’exposició Víctimes 1936-1945 vaig comptar amb l’inestimable assessorament del reputat metge anestesiòleg i historiador Carles Hervás i Puyal. Com un dels màxims especialistes sobre el tema, vaig demanar-li que avalués l’organització creada. Va contestar: “Tenint en compte les mancances, la capacitat de resposta i adaptació del sistema sanitari davant de les progressives i variants dificultats produïdes al llarg de la guerra pot qualificar-se d’extraordinària”. 

Quina serà la valoració que farem des del punt de vista de l’organització sanitària de la nostra actuació davant el COVID-19? Encara no ho sabem, és massa aviat. Caldrà estudiar en profunditat les diferents respostes, xarxes assistencials, realitats, cronologies, localitzacions geogràfiques, composicions demogràfiques, sistemes d’informació i alerta, personal, recursos, coordinacions, previsions, encerts, desencerts... Fer una diagnosi acurada per generar una memòria del sistema actual que sigui útil i profitosa per preparar-nos millor per a les properes vicissituds. La crisi, tard o d’hora, passarà, però no hauríem d’oblidar les seves lliçons. Perdoneu que sigui poc optimista al respecte. Dissortadament, els comportaments i actituds, tant públiques com privades, observats durant aquests mesos em fan adoptar un to pessimista en acabar aquest article. Com va dir l’historiador italià Carlo Maria Cipolla en el seu llibre Tre storie extra vaganti: “Algunes persones que creuen o volen semblar instruïdes i avisades solen repetir sovint que la història és mestra de vida i que l'home aprèn molt de l'experiència. Sóc historiador de professió, però més de quaranta anys d'estudis i recerques històriques m'han persuadit que aquesta convicció ingènua fa aigua pertot arreu i que l'ésser humà no aprèn res de res ni de la seva experiència personal ni de la dels seus semblants, tant si és col·lectiva com individual, i segueix, per tant, repetint amb monòtona tossudesa els mateixos errors i idèntiques malifetes, amb conseqüències destructives per al progrés humà”. 

(22 de juny de 2020)
Share by: