Home de teatre, Jordi Barra va comissariar l'exposició amb la lògica dramatúrgica d'un espectacle. Primer l'espai, Catalunya i, en gran mesura, el tema, la cartografia històrica de la tragèdia provocada per la Guerra Civil i les seves conseqüències. De fet, l'entrada de l'exposició la constitueix un conjunt de mapes oficials de la Generalitat de Catalunya editats en la dècada dels 30 i, per tant, anteriors a l'època que documenta l'exposició. Són mapes que, segons explica el comissari, deixen constància de la manca de consciència que els cartògrafs del moment tenien del conflicte que era a punt d'esclatar.
Després ve el dramatis personae, els protagonistes, un passadís que reuneix les víctimes –homes, nois, nens, represaliats, capellans, soldats, la lleva del biberó, membres de les milícies internacionals, italians dels dos bàndols, russos, afusellats...–, totes les tipologies dels morts perquè, dintre de totes les possibilitats de la victimització, la dels morts és l'única categoria que no podrà superar la tragèdia.
“La veritat”, explica Barra, “és que em vaig trobar que, en el 80 aniversari de la Guerra Civil, tothom parlava de les grans batalles i dels fets de guerra –Brunete, Ebro, Jarama, Guernica–, tot era militar, però ningú parlava de les víctimes. Una definició clara de víctima seria la d'una persona que pateix un mal que no vol. I això és el que recull l'exposició, que té la pretensió de ser una primera gran aproximació a la víctima. Però hi ha moltes maneres de ser víctima. No tots són necessàriament bones persones, basta amb què pateixi un mal, per exemple, la mort. A la nostra guerra el 95% dels morts són homes. Al voltant dels morts apareixen altres formes de víctima: vídues, orfes, pares que perden els fills... La dona, que representa només un 5% dels morts, pateix en canvi altres formes específiques de victimització: pèrdua del promès, del marit... aquesta és, per exemple, la història de La plaça del diamant, de la Mercè Rodoreda. I després hi ha la humiliació. Per exemple, les violacions, impossibles de documentar històricament perquè no s'expliquen, s'oculten. En tot cas, el mal és que a la guerra la responsabilitat es dilueix i apareix la impunitat.”
Tal com es presenta a les diferents sales, l'exposició s'articula al voltant d'un seguit de mapes que posen sobre el triangle de Catalunya els fets històrics, en una sèrie de capítols que apel·len a un ampli ventall d'emocions en la persona que els contempla. Els títols dels mapes van desgranant les diferents tragèdies: el cost humà de la guerra, la repressió a la rereguarda, la destrucció del patrimoni, la persecució religiosa, el sistema sanitari militar, sota les bombes, l'avenç del front i els fluxos de refugiats, l'acollida dels refugiats, els republicans als camps 1939-45, els vaixells de l'esperança, els processos sumaríssims... fins a l'últim mapa, davant del qual s'acaba la visita, dedicat a les fosses i als desapareguts.
Després de la visita continuo xerrant en un cafè a prop del Memorial Democràtic amb Jordi Barra. I la pregunta és inevitable. Què és la memòria històrica? Jordi Barra s'ho pensa i es fa, ell mateix, una pregunta retòrica: “Napoleó ho seria?”, i tot seguit es respon. “No. Memòria històrica és el record de la història recent, que encara ens marca, i que ens posa davant els ulls el pitjor i el millor de la humanitat. És la història de la gent que coneixem. La història a la qual no hem deixat que faci pòsit, que no hem paït. La imatge que se m'acut és la d'El Petit Príncep, la de la boa que s'ha empassat un elefant. És una història que no podem deixar de viure emocionalment. La memòria històrica és individual encara que afecti una