Passió per la memòria històrica
Entrevista a Jordi Barra
(a càrrec de Pablo Ley)

Víctimes (1936-1945)  és l'exposició del Memorial Democràtic que ha romàs oberta al públic des del 18 de juliol del 2018 fins a l'1 de setembre de 2019. Vaig tenir l'oportunitat de veure l'exposició setmanes abans de la clausura acompanyat del seu comissari, Jordi Barra, que va reunir un grup d'una dotzena d'amics i, tot guiant-nos a través d'un recorregut de mapes, vitrines, fotografies i objectes del passat, va dissertar sobre la història recent del nostre país durant les tres hores que va durar la visita. La seva dissertació entusiasta va resultar senzillament apassionant. Decideixo acudir l'últim dia de l'exposició amb la càmera fotogràfica per deixar testimoni gràfic d'una vehemència gestual que evidencia la passió per la història de Jordi Barra.
Home de teatre, Jordi Barra va comissariar l'exposició amb la lògica dramatúrgica d'un espectacle. Primer l'espai, Catalunya i, en gran mesura, el tema, la cartografia històrica de la tragèdia provocada per la Guerra Civil i les seves conseqüències. De fet, l'entrada de l'exposició la constitueix un conjunt de mapes oficials de la Generalitat de Catalunya editats en la dècada dels 30 i, per tant, anteriors a l'època que documenta l'exposició. Són mapes que, segons explica el comissari, deixen constància de la manca de consciència que els cartògrafs del moment tenien del conflicte que era a punt d'esclatar. 

Després ve el dramatis personae, els protagonistes, un passadís que reuneix les víctimes –homes, nois, nens, represaliats, capellans, soldats, la lleva del biberó, membres de les milícies internacionals, italians dels dos bàndols, russos, afusellats...–, totes les tipologies dels morts perquè, dintre de totes les possibilitats de la victimització, la dels morts és l'única categoria que no podrà superar la tragèdia. 

“La veritat”, explica Barra, “és que em vaig trobar que, en el 80 aniversari de la Guerra Civil, tothom parlava de les grans batalles i dels fets de guerra –Brunete, Ebro, Jarama, Guernica–, tot era militar, però ningú parlava de les víctimes. Una definició clara de víctima seria la d'una persona que pateix un mal que no vol. I això és el que recull l'exposició, que té la pretensió de ser una primera gran aproximació a la víctima. Però hi ha moltes maneres de ser víctima. No tots són necessàriament bones persones, basta amb què pateixi un mal, per exemple, la mort. A la nostra guerra el 95% dels morts són homes. Al voltant dels morts apareixen altres formes de víctima: vídues, orfes, pares que perden els fills... La dona, que representa només un 5% dels morts, pateix en canvi altres formes específiques de victimització: pèrdua del promès, del marit... aquesta és, per exemple, la història de La plaça del diamant, de la Mercè Rodoreda. I després hi ha la humiliació. Per exemple, les violacions, impossibles de documentar històricament perquè no s'expliquen, s'oculten. En tot cas, el mal és que a la guerra la responsabilitat es dilueix i apareix la impunitat.”

Tal com es presenta a les diferents sales, l'exposició s'articula al voltant d'un seguit de mapes que posen sobre el triangle de Catalunya els fets històrics, en una sèrie de capítols que apel·len a un ampli ventall d'emocions en la persona que els contempla. Els títols dels mapes van desgranant les diferents tragèdies: el cost humà de la guerra, la repressió a la rereguarda, la destrucció del patrimoni, la persecució religiosa, el sistema sanitari militar, sota les bombes, l'avenç del front i els fluxos de refugiats, l'acollida dels refugiats, els republicans als camps 1939-45, els vaixells de l'esperança, els processos sumaríssims... fins a l'últim mapa, davant del qual s'acaba la visita, dedicat a les fosses i als desapareguts.

Després de la visita continuo xerrant en un cafè a prop del Memorial Democràtic amb Jordi Barra. I la pregunta és inevitable. Què és la memòria històrica? Jordi Barra s'ho pensa i es fa, ell mateix, una pregunta retòrica: “Napoleó ho seria?”, i tot seguit es respon. “No. Memòria històrica és el record de la història recent, que encara ens marca, i que ens posa davant els ulls el pitjor i el millor de la humanitat. És la història de la gent que coneixem. La història a la qual no hem deixat que faci pòsit, que no hem paït. La imatge que se m'acut és la d'El Petit Príncep, la de la boa que s'ha empassat un elefant. És una història que no podem deixar de viure emocionalment. La memòria històrica és individual encara que afecti una
col·lectivitat. És important fer que es transformi en història, un dels objectius de la qual seria impedir que les tragèdies es repeteixin.”

Jordi Barra, acostumat a la ràdio on fa molts anys que fa de comentarista teatral, parla a gran velocitat. De la memòria històrica passem al pensament crític. “És essencial. Especialment en una època en què no hi ha temps per a la reflexió. És essencial aprendre a qüestionar-ho i verificar-ho tot. Una exposició com la de Víctimes (1936-1945) té un gran valor educatiu justament per això. Quan em venen instituts insisteixo molt en el fet que no importa quines siguin les idees que es tenen, però sí, en canvi, que cal estar disposat a canviar-les, matisar-les. El passat recent no és en blanc i negre... és ple de grisos, t'obliga a pensar, reflexionar. És clar que també hi ha molta història envasada.”

“Per exemple”, continua Jordi Barra, “en els moments de conflictes greus apareixen els dilemes. Em trobo davant d'una situació determinada i he de prendre una decisió. Una decisió a vida o mort. Si faig una o altra cosa tindrà conseqüències. Perquè, si t'hi fixes, per a què hi hagi víctimes cal, en primer lloc, el botxí i els col·laboradors; però després hi ha els espectadors, que s'ho miren sense fer res; i finalment hi ha els que ho veuen i actuen. Tots ells han pres una decisió que té conseqüències, per a ells mateixos i per a tothom. La Guerra Civil i l'Holocaust obliguen a posicionar-se a la gent davant de dilemes terribles. I, ja que la revista va de teatre, cal dir que els dilemes són híper-teatrals.”

Li comento que sembla que, en els últims anys, l'interès per la memòria històrica, en general, i la Guerra Civil, en particular, sembla anar en augment. “És veritat, sembla que hi ha un interès més gran per la memòria històrica”, assenteix Jordi Barra, “tot i que diria que és un tema que sempre s'ha mantingut i ha anat reapareixent en les darreres dècades amb diferents enfocaments. Abans la mirada era més testimonial, més documental. Però el que a mi m'interessa més és que sigui la gent jove la que s'està interessant ara mateix pel que va passar a la Guerra Civil. És la tercera generació. La primera generació és la del silenci. La segona generació és com si no anés amb ells. La tercera és la que pregunta, que no acaba d'entendre, que reacciona, busca. S'estan fent textos que recullen aquesta recerca, que comencen en el present i s'enfonsen a poc a poc en el passat. Per cert, els textos que estan sorgint i que aborden la memòria històrica no pateixen la banalitat d'altres textos de la mateixa generació que parlen, per exemple, dels problemes sorgits de la comunicació digital, i que a mi em recorden els del teatre de tresillo, que es deia, que als anys 50, 60, 70 abordava els problemes de parella.”

Jordi Barra s'incorpora a la revista Ítaca justament com a assessor en temes de memòria històrica. Fa molts anys que es dedica al teatre com a comentarista i crític radiofònic i com a dramaturg en col·laboració, sovint, amb Gerard Vázquez. Sento curiositat de saber com va arribar al teatre. “Al teatre vaig arribar de jovenet a l'escola, on hi havia un grup amateur que realment ho feia molt bé i que jo admirava molt. Era als Maristes del Passeig de Sant Joan, que tenen un teatre meravellós. Allà vam fer obres potents, Brecht, Priestley, Woody Allen... però ens van fer fora perquè vam treure a escena un capellà borratxo en la representació de Schweyk a la Segona Guerra Mundial, de Bertolt Brecht. Això era a finals dels 70 i potser sí que va condicionar la meva vocació en tots els aspectes.”
Share by: