El relat primordial és una eina mental que tenim els humans des que som humans i que utilitzem per a explicar el que passa al nostre voltant. Bàsicament consisteix en identificar persones, animals o coses a les quals els passa alguna cosa per causa de persones, animals o coses. És el que ens permet explicar-nos el que ens envolta per mitjà d'una relació causal. A partir del relat primordial produïm coneixement del món, que podem definir com una acumulació de relats primordials que s'articulen i relacionen fins a conformar bona part del que entenem per coneixement que, d'aquesta manera, resulta ser estrictament narratiu. 

Si no penséssim de forma narrativa, el món ens semblaria que està determinat: tot passaria perquè ha de passar d'aquesta manera, així que nosaltres només participaríem del que està passant. No hi hauria explicació. No hi hauria causalitat. Podríem pensar en una protocausalitat que ens permetés entendre que si li claves a algú un cop d'estaca el pots matar, però no apareixeria la pregunta de per què passa això. Seria un món instrumental. Ens permetria aconseguir una cosa mitjançant una eina i unes accions, però no seria explicatiu. 

El relat primordial, que a nosaltres ens sembla tan natural, apareix en algun moment del nostre passat, però podria no haver aparegut. Aquesta eina mental no sembla que la tinguin, en efecte, ni els ximpanzés ni els orangutans. Però cal pensar que el relat primordial és molt anterior a l'aparició del llenguatge. Pel que sembla, tal i com va evolucionar l'ésser humà, el nostre llenguatge va aparèixer amb els humans moderns, mentre que la forma explicativa i causal és ja part del bagatge mental dels homínids anteriors. Aquesta pulsió explicativa la podem suposar en aquests homínids prelingüístics. La ment no lingüística també pot identificar persones, animals o coses i establir relacions entre elles. Aquestes idees apareixien lligades en la seva ment ja en forma de relat.

En tot cas, és impossible saber com va aparèixer el llenguatge i quina és la causa de la seva aparició, perquè resulta molt difícil fer models dels avantatges adaptatius que va suposar. Pel motiu que sigui, hi ha un avantatge que resulta més adaptatiu, i fa que els individus que el tenen es reprodueixin i sobrevisquin amb més èxit. En tot cas, és obvi que el llenguatge va facilitar fixar el coneixement i va permetre compartir-lo socialment. Però el caràcter narratiu del coneixement no va canviar pel llenguatge. De fet, en el seu origen la ciència era narrativa, tot i que ho és cada vegada menys. Però el nostre coneixement no ha canviat. És cert que hi ha el que anomenem coneixement operacional, com conduir un cotxe: saps que si poses la primera i deixes anar l'embragatge el cotxe es posa en marxa. Però, en tot cas, la nostra comprensió del món passa per la narració.

En biologia, quan la gent pregunta sobre el que és innat i el que és après... Fa temps vaig sentir una resposta a aquesta pregunta que em sembla oportú recordar. “Sí”, va dir l'interpel·lat, “podem afirmar que és 100% innat i après”. Perquè tots dos processos estan imbricats, no poden separar-se, la genètica sempre es modifica per l'entorn i l'experiència. Doncs és el mateix que passa amb l'emocionalitat i la racionalitat: pensem amb emocions i sentim amb racionalitat. Podem intensificar o contenir més l'una o l'altra. Per exemple, podem sentir terror d'un fantasma que no existeix, cosa que implica una dosi de racionalitat, perquè és el pensament el que crea el fantasma i és d'aquest producte del pensament racional que tenim por. Emoció i raó van agafades de la mà. Al capdavall, el nostre cervell és un fòssil vivent en el qual s'han incorporat sistemes que treballen al mateix temps, que se superposen i interaccionen.

Pots destruir un patró narratiu en ús i buscar-ne un altre, però les eines mentals de què disposem són aquestes. No en tenim d'altres. Facis el que facis dalt de l'escenari, el públic necessita comprendre-ho, explicar-s'ho, i al final del camí haurà construït un relat del que ha vist, sigui quina sigui la forma primera. Seríem capaços de superar això si penséssim de manera quàntica, en què la causalitat i la temporalitat  pròpies de la nostra manera de conèixer estan destruïdes. Els fenòmens quàntics són impossibles d'entendre perquè no estem fets per entendre'ls. En fi, suposo que imaginar una dramatúrgia quàntica podria ser interessant.

És un fenomen contemporani, però allò que en castellà s'anomena bulo, i que va més enllà del rumor o de la simple mentida, ha existit sempre. El problema és que ara les fake news s'aprofiten de les noves tecnologies actuals. I això és un canvi de paradigma. Som corporals, ens comuniquem corporalment, gestos, mirades... són justament la base del teatre. Quan separem el cos –i amb el telèfon això ja era així– descorporalitzes la comunicació. La emissió i la recepció són incompletes perquè hi ha una ocultació. Sense cos et converteixes en una altra persona. Pots insultar, fer el que vulguis... com si no fossis tu. De la descorporalització neixen aquestes falsedats sofisticades, bel·ligerants i dirigides a danyar la reputació d'algú. 

Perquè exciten dues emocions molt potents: la por i la ira. Totes dues juntes redueixen la nostra capacitat crítica. Ens prenem el que ens diuen com a versemblant. I si tenen els nostres mateixos biaixos ideològics és encara pitjor. Elimines tots els filtres perquè és un relat eficaç, ens dóna una narració senzilla i contundent sobre alguna cosa que ens preocupa. Això és una font de falsedats brutal. Les fake news es transmeten més ràpid, duren més i arriben a molta més gent que una informació ponderada.

Les bombolles narratives són un sistema de relats sobre algun fenomen d'interès. És una visió totalitària, acrítica. Aquells que assumeixen aquesta visió ho fan de manera molt militant, descartant qualsevol dada que vagi en contra d'aquesta visió. D'alguna manera només tens l'antena posada per captar allò que està d'acord amb la teva bombolla de forma militant i acrítica.

El mal és que el sistema dintre del qual vivim permet compartiments estancs narratius. Molt més que als anys 80. Pots informar-te només d'un parell de fonts i res més. La disposició a rebre i processar informació procedent de diferents fonts, fàcilment contradictòries davant de les quals hauràs de posicionar-te i prendre partit, és un requeriment per a tenir la ment oberta i l'esperit crític. Els joves estan igual de preparats que els joves d'abans, però el sistema fa que sigui molt més fàcil quedar encapsulat dintre d'una bombolla narrativa.

És imprescindible. I és cap a on hauríem de dirigir-nos. Cap a una societat de ment oberta i crítica... M'agradaria llegir-te un fragment d'un text de Cass Sunstein que cito en el meu llibre...